Convenció de Cristians per Europa: l’èxit de la trobada religiosa internacional a Barcelona

“Nosaltres, homes i dones d’Europa, en la nostra condició de ciutadans units per la fe en Jesucrist, honrem els valors dels qui creuen en Déu com a font de Veritat, Justícia, Bé i Bellesa, i des de la voluntat de diàleg amb aquells que, tot i no compartir aquesta fe, respecten aquests valors universals…”. Amb aquestes paraules, inspirades en el preàmbul de la Constitució de Polònia, s’iniciava el Manifest de Barcelona de la Convenció de Cristians per Europa (CCE), que es va reunir els dies 6, 7 i 8 de desembre.

Aquesta introducció expressa prou bé i en poques línies el sentit de tot el Manifest. D’una banda, l’afirmació d’una realitat: l’existència d’un subjecte cristià a Europa. D’altra banda, la vocació de convergir amb tothom en la recerca de la veritat, la consecució de la justícia i la promoció i defensa del bé. El Manifest continua dient: “La realitat cristiana, a més d’arrel de la civilització europea, és una realitat comunitària pública, viva i activa, i ha de ser assumida com a tal pel futur tractat constitucional… La neutralitat, és a dir, la aconfessionalitat de les institucions, no consisteix a negar la dimensió col·lectiva del fet religiós, sinó reconèixer-la al costat d’altres concepcions globals religioses i no religioses, amb les quals dialoga per aconseguir el bé comú europeu i la fraternitat universal”. No es tracta, per tant, de confondre Europa amb un “club cristià”, sinó reconèixer les arrels, la cristiana juntament amb altres, perquè estan vives i ben presents en la societat europea.

No es vol fer arqueologia, sinó expressar simultàniament els fonaments i el punt de trobada de la identitat europea, que no és únicament cristiana, com no és tampoc únicament laica. Europa no serà més o menys cristiana pel fet d’esmentar-ho. No es tracta d’això, com alguns conclouen, sinó que la construcció de la identitat europea necessita el reconeixement de les seves fonts, i el cristianisme n’és una de fonamental, no només religiosament sinó també culturalment. El laïcisme de les institucions no és expressió de neutralitat. Ans al contrari, perquè hi ha dos tipus d’estat confessional: el teocràtic, on la llibertat de consciència queda confinada a la privacitat, i el laicista, que redueix la religió a les quatre parets de la vida privada. La neutralitat de l’estat només és garantida per l’estat aconfessional, que reconeix la llibertat de consciència i la naturalesa col·lectiva i pública de la religió que s’expressa en les diferents Esglésies, però sense assumir-ne cap com a pròpia.

El futur tractat constitucional representa una magnífica oportunitat per dur a terme un doble procés absolutament necessari. D’una banda, es pot forjar la identitat europea real, que ve d’una realitat històrica que viu en el present. D’ altra banda, ha de servir per construir el punt de trobada en què les diverses realitats col·lectives d’Europa estableixin el comú denominador d’identitat i convivència. Entre aquestes realitats, les confessions religioses, en especial les cristianes, hi constitueixen un component destacadíssim. Ho posa de relleu el recent estudi del Comissariat del Pla francès en indagar les relacions entre religió i vinculació europea. En aquest marc de debat, la Convenció de Cristians per Europa ha significat un punt d’arrencada, molt important per als catòlics, que és necessari ampliar i estendre als cristians d’altres confessions, i alhora treballar plegats amb les comunitats jueves i musulmanes, amb el convenciment que el fet religiós té molt a aportar a la construcció d’una Europa capaç d’intervenir activament i amb eficàcia en la construcció de la fraternitat universal.

Escrivia un destacat periodista de Madrid que va assistir a la reunió: “Mai no havia vist tants catòlics de diferents pelatges i sensibilitats reunits d’igual a igual, en un fòrum d’acció, reflexionant junts com un sol subjecte”. Perquè a Barcelona es van aplegar representants d’organitzacions territorials tan destacades com el Comitè Central dels Catòlics Alemanys, les Setmanes Socials de França, els grups polonesos, l’Associació Catòlica de Propagandistes, la Federació de Cristians de Catalunya, per situar alguns referents territorials concrets. També membres dels moviments internacionals, com ara els Focolars, Regnum Christi i Comunió i Alliberament. Organitzacions sectorials com ara el Moviment de Treballadors Cristians, la Unió Catòlica de Treballadors i l’Acció Social Empresarial, en l’àmbit de l’economia. Diputats del Parlament Europeu procedents de França, Espanya -molts de Catalunya-, Portugal, Itàlia, Alemanya, Hongria i Eslovènia, així com parlamentaris estatals des d’Irlanda fins a Polònia, nou universitats catòliques de primera fila i una llarga llista de fundacions i grups més específics. Pel nombre limitat a 150 delegats, la diversitat nacional i d’experiències socials i religioses no podia ser més gran.

El resultat significa un avanç decisiu en la formació de la unitat dels catòlics per actuar en l’àmbit europeu, com en una altra mesura i abast ho promou E-Cristians a Catalunya i comença a configurar-ho a Espanya. La partida tot just comença, perquè la CCE no és una reunió ocasional, sinó una organització permanent per la unitat d’acció en la societat i les institucions europees. I aquesta realitat ha estat iniciada i s’ha constituït a Catalunya i en català, dues característiques que és necessari subratllar, entre altres raons perquè no anem sobrats de protagonisme europeu.

#AraConcòrdia

#AraConcòrdia

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.