L’àvia, la gran conciliadora

Escric una breu reflexió pensant en el paper dels avis…

Escric una breu reflexió pensant en el paper dels avis però especialment és un homenatge a tantes avies que o bé per que estan jubilades o bé per que no havien treballat fora de casa –a la llar si i molt- concilien la vida de treball de les seves filles o nores, donant tranquil·litat a les famílies gràcies al seu bon cor. De tota manera és molt ben recompensada la seva feina: carícies, petons i abraçades dels néts petits i en quan als adolescents només cal escoltar-los quan parlen de l’àvia, si es fes una enquesta veuríem que resultaria un alt percentatge de nois i noies que l’estimen molt.

Avui parlem des del punt de vista mèdic de la ”síndrome de l’àvia esclava”. L’àvia que només procura pels fills; no s’atreveix a dir que està esgotada per l’excés de responsabilitats en que es troba immersa, i no es queixa perquè té por de no ser útil. Finalment, amb aquesta situació acaba emmalaltint. Es possible que això succeeixi perquè les avies segueixen tenint el mateix esperit maternal de quan eren mares (es diu que són dues vegades mares) i creuen que tenen més coneixements que els seus fills. En canvi, degut a l’edat, els costa més recuperar-se de l’esforç físic. En algunes ocasions, l’avi pot ser el gran absent en aquesta tasca, ja que, degut a defectes d’altres èpoques, ha deixat tot el referent de la llar a la seva dona i s’inhibeix totalment d’ajudar.

Quan un sap demanar complau l’altre perquè pot compartir. Les àvies han de saber demanar ajuda a temps, abans que per esgotament no puguin fer res més. I els fills joves, que necessiten de l’àvia, han d’estar més atents a les seves necessitats afectives i físiques i agrair-li el que fa per ells.

És important assenyalar un punt:

Reforçar l’autonomia del matrimoni:

Per transmetre serenitat i pau al matrimoni jove, s’ha de ser molt prudent i no interferir en les seves relacions. L’autonomia i la independència dels fills casats s’ha de valorar molt, així com els objectius educatius que tinguin pels seus fills s’han de respectar, ja que la responsabilitat és d’ells i no dels avis. Aquest fet no exclou que quan els néts siguin a casa dels avis hagin de seguir l’ordre material que sigui costum a la casa dels grans. En aquest tema, per no tenir problemes de generacions, s’ha de mantenir una bona comunicació entre avis i fills, sabent passar per alt petites banalitats, distingint el que és essencial del que és accessori.

L’hàbitat natural de la persona és la seva família. Per això, es fa palès que allà on la gent gran és pot trobar realitzada és amb els seus. No es pot centrar en ella mateixa, ni parlar sempre de que les coses han canviat massa, sinó que s’ha d’adaptar amb flexibilitat a aquests canvis.

Veure cada dia la felicitat dels avis, que mesurant les seves forces són capaços de donar tota la seva saviesa i tendresa als petits que van arribant a aquest món dóna molta alegria. Per dur a terme tot el que hem reflexionat cal tenir una actitud positiva, per resoldre problemes sense susceptibilitats, i una actitud participativa per saber donar i rebre. No fos cas que anéssim passejant-nos per casa dient: ”pobreta de mi, com pateixo i tan poc que em queixo”.

Donem gràcies a l’àvia per poder anar a treballar tranquil·les, per saber estar amb els petits, per cantar cançons per adormir-los, per anar a l’escola a buscar-los, per explicar sempre el mateix conte, per comunicar-te amb l’adolescent que està una mica desorientat, per la nit que has guardat els meus fills per jo poder sortir amb el meu marit. Gràcies per transmetre les arrels cristianes del meu país tot i que jo m’hagi despistat una mica. Gràcies per haver-me donat la vida i la possibilitat de jo també formar una família.

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.