Qui mana aquí?

“Allà on no falta voluntat sempre trobes un camí”

J. R. R. Tolkien

(Dernhelm en El senyor dels anells)

Amb el títol de Qui mana aquí? Us ofereixo aquest article amb l’anècdota del meu nét que ha servit de títol per aquest últim llibre escrit per mi i editat per Pòrtic. És veritat que no l’he escrit només pel que ens va passar a casa nostra sinó pels conflictes i problemes que origina la maca d’autoritat a les famílies i a la societat.

És veritat que tots els pares desitgem que el nostre fill sàpiga que l’estimem; que tingui un bon comportament; que sigui valent; que superi obstacles; que sigui autònom, que sigui tolerant i respectuós en un món cada vegada més divers; que sigui independent; que tingui personalitat amb uns criteris ben refermats i desitgem, per damunt de tot, que pugui ser feliç conquerint cada dia la seva llibertat amb decisions responsables. I per a aconseguir tot això, la mainada i el jovent reclamen una bona autoritat.

És cert que el concepte “autoritat” semblava haver perdut vigència, però molts educadors creiem que en el temps actual l’hem de reivindicar. Això sí, de la forma que assenyalava Otto Dürr: “el concepte d’autoritat prové del terme [llatí] augere (fundar, fer créixer, crear)”.

Ens quedem amb “fer créixer”. Hi ha estudis que demostren que l’absència d’autoritat per part dels progenitors ha conduït a nois i noies a tenir poca capacitat per a progressar i molts han esdevingut infants dèspotes, joves agressius o adults immadurs.

Sempre somric quan recordo l’escena que vaig viure amb companyia dels fills i néts. És una anècdota que il·lustra la necessitat que tenen els infants de trobar un referent i la necessitat de tenir autoritat:

Era l’hora de dinar i estàvem tots asseguts a taula. Hi havia discussions entre els néts grans, que no estaven contents amb el primer plat. L’un es queixava de la mantega, que s’havia tornat líquida, l’altre volia quètxup en lloc de la salsa de tomàquet feta a casa, l’altre volia menys espaguetis… De sobte, el nét més petit, de cinc anys, va alçar la veu i va dir: “Qui mana aquí?”. Aquella sortida ens va fer agafar un atac de riure a tots i es va acabar l’enrenou. Però, també ens va fer veure que estàvem “consentint” una disbauxa que no era educativa.

Cal tenir en compte que els avis no dèiem res per no interferir en l’autoritat dels pares, i que ells estaven una mica cohibits i no volien enfadar-se amb les criatures davant nostre. Sortosament en aquest cas, els més petit de tots, amb la seva assenyada petició d’ordre, va fer que tot tornés al seu lloc i ens va demostrar que necessitava, com us deia, més autoritat per part dels adults.

Tots els pares del món desitjaríem tenir receptes per fer-ho tot perfectament amb aquesta oposició plena de petits rondinaires que tot el dia desitgen rebre atenció. Això, malauradament, és impossible… la vida és així i no som perfectes.

Avui és necessari revisar amb serenitat quins canvis hem de fer, els pares, per aconseguir tenir una renovada autoritat que ajudi als fills a créixer amb la voluntat més refermada i amb menys capricis.

Victòria Cardona

www.vidadefamilia.org

http://criatures.cat/seccio/blogs/la-convivencia-un-trencaclosques/

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.