Catalunya serà cristiana o no serà (I i II)

De Carles Ros i Arpa, publicats al Diari de Girona el 3 i el 24 de desembre de 2018

 

Aquestes paraules estan gravades en pedra a la façana d’entrada al monestir de Montserrat. L’íntima vinculació entre Catalunya i cristianisme és una realitat històrica, cultural i espiritual que avui convé recordar. L’acta de martiri del bisbe Fructuós de Tarragona de l’any 259 és la primera constància escrita de la presència cristiana en aquesta terra. Al segle X, un cop ja consumada la separació dels comtats catalans del regne dels francs, a l’acta de consagració del monestir de Ripoll es manifesta com l’alliberament de la terra catalana de la invasió àrab s’emmarca en l’alliberament de la humanitat per la redempció de Crist. Aquest lligam fundacional entre història bíblica i història catalana està representat a la portalada del monestir de Ripoll del segle XII. (Història de Catalunya, vol. 2, de Pierre Vilar).

Aquesta vinculació es manté al llarg de la història de Catalunya. Veiem només uns exemples significatius. Al segle XI, el moviment «de Pau i Treva de Déu» és la resposta de l’Església i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals, i constitueix l’origen de les Corts catalanes. El romànic català és la nostra gran aportació a la història universal de l’art. La figura eminent del beat Ramon Llull. El fet que el dret canònic estigués vigent a Catalunya com a supletori del dret civil propi fins a la publicació de la Compilació de 1960, com, també, la fe cristiana, ha impregnat durant segles la cultura, els costums, les celebracions populars del país, i ha constituït la font de sentit i de moral, el marc de creences col·lectiu i de la majoria dels seus habitants.

Ja al segle XIX, en plena modernitat, a Catalunya, malgrat el clericalisme i encarcaraments eclesials acumulats al llarg del temps, la fe cristiana va revifar amb un vigor extraordinari, que es va traduir en el naixement d’un gran nombre d’ordres i congregacions religioses, amb incomptables obres socials en l’àmbit de l’educació i l’atenció als més necessitats, la majoria de les quals han perdurat fins fa ben poc. Les grans figures del pare Claret (gran missioner i l’autor més llegit al país durant tot el segle XIX), Balmes o mossèn Cinto Verdaguer (autor del Virolai, himne espiritual del país). I en el pas del segle XIX al XX no s’ha d’oblidar el paper important de l’Església en la difusió de l’incipient catalanisme polític.

El segle XX, Catalunya viurà fortes onades d’anticlericalisme (la Setmana Tràgica i, sobretot, l’assassinat de milers de sacerdots, religiosos i laics catòlics durant la Guerra Civil), sovint promoguts per personatges arribats de la resta d’Espanya com Lerroux o els líders de la CNT-FAI. L’Església catalana patirà també la persecució franquista (assassinat de Carrasco i Formiguera, i exili de l’arquebisbe Vidal i Barraquer), i durant la dictadura aixoplugarà la resistència antifranquista.

L’any 1978 Catalunya recupera l’autogovern, i poc després s’inicia el llarg mandat de Jordi Pujol, en el qual la llengua catalana esdevé l’element primordial de reconstrucció nacional. La llengua era una causa pacífica entre esquerres i dretes, constituïa l’element diferenciador entre els catalans d’origen i els vinguts de la resta d’Espanya, i es planteja com l’element de cohesió de tota la societat.

És clar que la identitat i la fortalesa d’un país són més coses que la seva llengua. Pujol, un catòlic amb una sòlida formació intel·lectual, n’era conscient. Però el nacionalisme que va governar la Generalitat dues llargues dècades no va plantejar a la societat una cultura i una forma d’entendre la vida alternatives al progressisme culturalment dominant. No va impulsar un ideari que entronqués amb la tradició catalanista de Torras i Bages, Prat de la Riba, el diari El Matí, la UDC dels anys 30, que la posés al dia i es nodrís dels corrents personalistes i de l’humanisme cristià.

Els governs de Pujol van cedir l’àmbit cultural i dels mitjans públics de comunicació al progressisme postmodern (decantat cada vegada més vers el nihilisme i la ideologia de gènere), que ha contribuït, amb el seu treball subtil i perseverant, a la transmutació dels valors i creences de bona parts dels catalans. TV3 n’és l’exemple paradigmàtic. Això es pot explicar per una manca de consciència de les conseqüències que havia de suposar aquest gran canvi de cosmovisió en el futur de la societat catalana. Certament, al país li mancaven, i li manquen, intel·lectuals i persones del món de la cultura que defensin activament l’ideari cristià en aquests àmbits.

I també s’explica per un gran complex d’inferioritat dels polítics catòlics davant un laïcisme cada vegada més hegemònic i agressiu. Al nostre país és impensable que un líder polític manifesti obertament la seva fe cristiana com ho ha fet reiteradament Angela Merkel. L’any passat, a la Universitat de Berna, la Cancellera alemanya (i doctora en química quàntica) va declarar que l’única forma de tornar a la pau i a l’estabilitat es recuperar la Bíblia i la religió, i abandonar aquest liberalisme pragmàtic que està enfonsant el món en conflictes insalvables.

 

CATALUNYA SERÀ CRISTIANA O NO SERÀ” ( i II )

A la primera part d’aquest article vam veure que, amb la recuperació de l’autogovern a l’últim quart del segle passat, la llengua catalana va esdevenir l’element primordial de reconstrucció nacional. Però tot sembla indicar que a mitjans d’aquest segle el català serà una llengua amb un ús social clarament minoritari, en un país multicultural i multilingüístic, amb el castellà de llengua comuna i d’ús general.

A més de la tendència a la globalització, que perjudica les llengües minoritàries, en el nostre cas hi ha una altra raó decisiva: la demografia. Vam passar de les freqüents famílies nombroses de la generació dels nostres avis, a la parelleta dels nostres pares i al promig de 1,25 fills per mare de nacionalitat espanyola resident avui a Catalunya,  segons les estadístiques oficials. I és possible que no hàgim tocat fons atesa la complicada situació sociolaboral dels nostres joves i el poc prestigi de la maternitat i la maternitat en el sistema de valors dominant, acceptat, quan no promogut, des del propi poder polític català.

Mentrestant, Catalunya continua essent un país pròsper econòmicament, al qual continuarà arribant immigració, amb la seva llengua, la seva cultura i la seva religió pròpies. És clar que el sol surt per tothom, i que el país és de qui aposta pel futur. Però cal posar de manifest les contradiccions essencials del sobiranisme actual. Aquest s’ha obsessionat en aconseguir un Estat independent, i ha acceptat l’anomenada ideologia de gènere que  afebleix fins a l’extrem la base de la nació. No es pot alhora repicar i anar a processó.  La profecia “Catalunya serà cristiana o no serà” s’està complint en la Catalunya postmoderna.

Els polítics sobiranistes d’avui farien bé de rellegir el document “Arrels cristianes de Catalunya”, aprovat pels bisbes catalans l’any 1985. El document recull aquesta frase de Prat de la Riba:  «L’Estat és una entitat política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària».

¿Per què l’antiga CiU, aquell arbre que semblava tan fort (representat en el logo tradicional de CDC), no ha resistit la intensa i llarga tramuntanada del procés?  A més de la penitència pels casos de corrupció, a part de les contradiccions que el procés va generar en el si de la coalició, hi ha motius més de fons, per a qui els vulgui veure. A l’arbre segurament li van fallar les arrels. Els nous lideratges de CDC van adoptar cada vegada un perfil més pragmàtic, i van girar l’esquena a la tradició cristiana de molts dels fundadors del partit. Cosa semblant havia passat amb Unió, on el tarannà dels seus últims dirigents tenia poc a veure amb l’esperit fundacional del partit l’any 1932,  amb un ideari fortament cristià.

Es podrà replicar que la societat catalana ha canviat, i que els partits polítics s’hi han d’adaptar. Però els partits que orienten el seu ideari a partir de les enquestes sociològiques, que van a remolc de les modes o opinions socials de cada moment, i no es preocupen de defensar els seus valors i cosmovisió originaris, acaben essent víctimes del seu propi pragmatisme.

És cert que la ideologia de gènere i el laïcisme radical afecten moltes altres nacions europees. Però sovint els nostres governants volen fer de capdavanters d’aquests corrents, quan Catalunya, per ser una nació petita i fràgil s’hauria d’aferrar més que la resta a la seva tradició i al seus signes d’identitat. Els partits sobiranistes catalans han fet tot el contrari. El darrer motiu ha estat el procés i la necessitat de fer concessions a l’esquerra en la seva defensa del feminisme radical i de l’agenda LGBTI.

I així la conclusió de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del 2016, mana que “El procés constituent ha d’incorporar des de l’inici la perspectiva de gènere, d’una manera transversal…”  El gender és una ideologia sofisticada i antinatural, que res té a veure amb la igualtat de drets d’homes i dones, i que va sorgir dels laboratoris nord-americans de la Nova Esquerra. El nostre “progressisme” ha adoptat aquesta bandera, amb una determinació digne de millor causa, en ser conscient de la seva impotència per aconseguir un repartiment més just de la riquesa. La nova plutocràcia respira tranquil·la: “la lluita de sexes ha substituït la lluita de classes”.

Només els sistemes totalitaris estableixen ideologies tan específiques i tan de part en les seves constitucions. ¿Quin sentit té que el nostre país adopti un pensament i una forma de vida que exacerba l’individualisme, afebleix les famílies i accentua l’hivern demogràfic català?  Prat de la Riba no ho entendria. Moltes catalanes i catalans avui tampoc ho veuen clar, però callen per no molestar.

Subscriu-te al Butlletí

¿Quieres decirnos algo?

Tu nombre (obligatorio)

Tu email (obligatorio)

Tu teléfono

Tu mensaje

Accepto la política de privacidad

Per utilitzar CAPTCHA, has de tenir tenir instal·lada l'extensió Really Simple CAPTCHA.

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

Per utilitzar CAPTCHA, has de tenir tenir instal·lada l'extensió Really Simple CAPTCHA.