Declaració d’e-Cristians: Responen els partits polítics actuals a la concepció cristiana? Un text per a la reflexió

La primera part de la resposta és “no” per tres raons: perquè la seva pràctica no persegueix en primer terme el bé comú sinó l’interès partidista, perquè no són constructors de concòrdia que constitueix una condició necessària perquè la democràcia funcioni, sinó que busquen abans que res el descrèdit dels adversaris. També perquè assumeixen o promouen fins que són objectivament contraris a la concepció cristiana.

Fetes aquestes afirmacions, cal matisar-les perquè no quedin reduïdes a un simple rebuig frontal que no seria constructiu. Perquè la qüestió s’ha de situar en un context concret: la debilitat del Poble de Déu en la mundanitat. La identitat catòlica resulta moltes vegades difuminada, i el sentit de pertinença a l’Església subjecte a semblants criteris que els que regeixen en la secularitat desvinculada per identificar el bé. “A mi m’agrada o no m’agrada”, “m’afavoreix o perjudica”, en els quals estan absents la raó objectiva, l’amor de donació, la caritas, i amb ell, el deure i el compromís.

En aquest context el vot catòlic més que respondre a la llibertat de consciència política del votant respon a una falta de coherència i compromís amb la seva pròpia fe, més que respondre al pluralisme respon a la diàspora, com ja advertia Joan Pau II.

En aquest marc de referència sempre és possible extreure alguns trets catòlics de la majoria dels partits, i atorgar-los un caràcter determinant. La presumpció de justícia social per part del PSOE va ser durant molt temps la justificació de la seva preferència per a molts catòlics, avui ja menys evident. Igual que alguns grups poden veure en la preocupació pels més febles i els immigrants de Podemos, un tret profundament cristià. Però tots dos partits, tenen una agenda política de confrontació amb l’Església, i amb principis decisius de la concepció cristiana sobre la vida humana, la seva naturalesa, la seva antropologia, i la seva dimensió relacional fonamental com és el matrimoni i la filiació, el dret dels pares a l’educació, la no ingerència ideològica de l’estat, exclusió del fet religiós de l’espai públic fruit d’un laïcisme concebut no com neutralitat de l’estat, sinó com a ideologia de la mateixa que promou la increença. Tots aquests aspectes caracteritzen ambdues formacions.

El PP, després d’abandonar les referències cristianes en la seva etapa de govern, tot i ser el partit majoritari entre els catòlics, pot recuperar algunes reivindicacions des de l’oposició. Els seus trets polítics més rellevants en relació amb els catòlics poden trobar-se en la confiança que no canviés les regles de joc de l’estat aconfessional que estableix la Constitució i l’obligació de col·laborar amb l’Església, que la mateixa especifica, així com el dret dels pares a l’educació, que configura la base de l’escola concertada. D’altra banda, va mantenir intocada tota la legislació Zapatero, i ha deixat que continuï escandalosament congelat al Tribunal Constitucional, el recurs contra la llei de l’avortament que el mateix PP va presentar. El PP tendeix a ser “catòlic” en l’oposició i “liberal” en el govern.

De Ciutadans és difícil destacar cap tret que s’alineï amb la doctrina cristiana, els seus posicionaments en els camps clau tendeixen a clonar els del PSOE només que més esmorteïts en la seva gesticulació.

Certament VOX defensa la família i la llibertat d’educació, tot i que aquest punt no marca una diferència radical amb el PP. La diferència clara i rotunda es dóna en altres dos aspectes certament importants: la defensa de la vida, molt ensopida al PP i l’oposició a la perspectiva de gènere, que els confereix un caràcter únic en el panorama espanyol. Però simultàniament plateja uns grans objectius frontalment contraris a la doctrina social de l’Església. La seva oposició a la Unió Europea els alinea amb les posicions contràries a la unitat portadora de la pau europea. Hi ha un suïcidi europeu que és el demogràfic, però n’hi ha un altre que seria el desmantellament de la Unió i la recuperació dels estats nacionals de tan desastrós record, també per a l’Església. Cal recordar en aquest punt a Sant Joan Pau II i la seva exhortació apostòlica Eclesia in Europa. La solució no passa per destruir la Unió Europea sinó per transformar-la en el marc d’una Unió que expressi millor el principi de subsidiarietat. Una cosa semblant pot dir-se del seu plantejament sobre la immigració que tal com està formulat busca en el radicalisme, els vots dels que perceben la immigració com un perill, i només com a tal, i que creu que només amb expulsions i tancant fronteres ja n’hi ha prou. És un enfocament allunyat dels evangelis, de la doctrina social de l’Església i directament contrari al magisteri del papa Francesc. La seva voluntat d’eradicar el sistema autonòmic i tornar al centralisme és òbviament contrària al principi de subsidiarietat, i al de participació de la doctrina social de l’Església.

ERC ha mantingut habitualment una agenda obertament contrària a l’agenda catòlica. La legislació que s’ha produït amb el seu suport o per iniciativa seva, ho constata. Els actuals projectes del conseller d’ensenyament, Josep Bargalló, sobre la classe de religió i el concert de les escoles diferenciades són exactament iguals als que formula el govern del PSOE. El PDeCAT, en la seva evolució des de l’original Convergència, ha anat assumint cada vegada més l’agenda de la perspectiva de gènere des d’una ontologia de partit liberal. L’últim pas definitiu que ha dut a terme, augmentant la semblança amb ERC, és abandonar la defensa de l’escola diferenciada. El seu projecte no presenta cap diferència substancial amb el que puguin oferir els socialistes, Ciutadans i Podemos en la seva concepció antropològica de la persona de respecte als drets dels pares i perspectiva de gènere.

Cal fer notar la despreocupació de tots els partits polítics per l’ensorrament demogràfic del país, en una visió suïcida del futur i com a tal gens cristiana.

La debilitat del subjecte catòlic, les seves contínues derrotes mirant cap a un altre costat, el fa propens a buscar salvadors polítics. És un error decisiu que ja ha tingut greus costos en el passat. L’Església, el poble de Déu, ha de salvaguardar-se per si mateix en l’ordre secular. I això només és possible si d’una vegada dóna i guanya la batalla cultural, i és capaç de promoure una visió política de la resposta, perquè només des d’aquesta posició marcarà la pauta política als partits.

En la política catalana i espanyola ara per ara no es percep cap líder polític de primera línia que sigui capaç de manifestar-se com ho va fer Angela Merkel en les seves declaracions a la Universitat de Berna, on va afirmar que l’única manera de recuperar la pau i l’estabilitat és tornar a Déu, a la Bíblia, a la religió, i abandonar aquest liberalisme pragmàtic que està enfonsant el món en conflictes insalvables. Aquesta és la qüestió de fons.

Subscriu-te al Butlletí

Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha

ForumLibertas.com

ForumLibertas.com