e-Cristians: Una reflexió cap a fora

El projecte d’e-Cristians té 18 anys de vida. Els que en formem part estem del tot convençuts que l’associació ha de continuar i ha de créixer, que la nostra societat, el nostre país la necessita. Cal continuar fent el que estem fent: defensar activament la presència cristiana a la vida pública, i intentar fer xarxa entre les moltes illes i illots en que avui han quedat dispersats els cristians al nostre país. A continuació tractarem només la primera gran raó de ser d’e-Cristians: la defensa del cristianisme a la vida pública.

Qui es pensi que les idees i valors que a cada època dominen en una societat (avui podríem parlar també d’un àmbit més global) són només el resultat no buscat de l’evolució de la tècnica, l’economia, la moda, de la cultura en el sentit ampli, està equivocat. Gramsci va afirmar lúcidament que la conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític, i que la batalla cultural es guanya amb la acció concertada dels intel·lectuals en els mitjans de comunicació i en la universitat. La cita és oportuna, no perquè e-Cristians tingui una especial ambició política, sinó per posar de manifest que la cultura no és un terreny pacífic, en el que de forma espontània sorgeixen les normes, les modes, la tecnologia i l’obra dels creadors. No, cada cultura és desenvolupa en un marc de referència determinat, i hi ha una batalla permanent per apoderar-se del marc i centrar-lo en determinades ideologies.

Aquest marc en els darrers dos segles, a nivell global i al nostre país de forma encara més dràstica, progressivament ha deixat d’estar centrat en la fe i cultura cristianes i en l’Església, passant aquestes a ocupar un lloc cada vegades més marginal. Aquesta marginalitat respon en part a l’evolució de la tecnologia, l’economia i la cultura, entesa en el sentit més ampli. D’aquesta evolució el cristianisme n’ha patit els inconvenients i no n’ha tret prou avantatges. Per exemple, la introducció de la TV a les llars va minvar greument la tradició (entesa com transmissió) de la fe, i no només de la fe, entre generacions; o avui la generalització de les TIC, i en particular la combinació del telèfon mòbil i internet, fa molt difícil, sobre tot als joves, trobar moments de pau interior, requisit per a la vida espiritual. La marginalitat cristiana respon també a errors de la pròpia Església, tant respecte a la societat en general, com respecte als seus propis fidels. Però tot plegat no s’explica sense tenir en compte l’activisme dels que promouen les idees i valors oposats als cristians.

Podríem situar l’origen a una part de la Il·lustració (no tota fou anticristiana), que va donar lloc a ideologies com el marxisme, l’anarquisme o el liberalisme individualista. És prou conegut el pes del marxisme en la vida intel·lectual i universitària europea des dels anys cinquanta als noranta. Amb la caiguda del mur de Berlín i l’ensorrament del món comunista, el marxisme més que desaparèixer, ens va mudar en l’anomenada ideologia de gènere.

Els diferents moviments que formen el pack format per la ideologia de gènere, el feminisme radical i el moviment LGTBI, després d’un treball intens de dècades en l’àmbit cultural, han passat a controlar el poder polític. I des del poder polític volen reforçar la seva hegemonia cultural: lleis, organismes, subvencions, protocols d’actuació en el sector públic i en la vida social, gran pes en el mon educatiu i en el dels mitjans de comunicació,…

Aquesta hegemonia cultural, ideològica i política l’han aconseguit sense pràcticament haver de lliurar cap batalla. També és cert que els defensors del nou pensament  dominant utilitzen la tècnica del txirimiri, no solen atacar de front i són mestres en l’art de l’emboscada política. Per posar un exemple, el dret a l’objecció de consciència era  reivindicat amb força per defensar les esmentades ideologies quan eren minoritàries, i ara, es vol proscriure o limitar als que s’oposen a aquelles, un cop han esdevingut hegemòniques.

Però el cert és que els cristians de les darreres dècades no hem estat a l’alçada del  moment històric en no comparèixer a la batalla cultural, avui ja d’àmbit global. No serà per manca de referents: Joseph Ratzinger primer, Benet XVI després com a Papa, per posar-ne un d’indiscutible dels darrers cinquanta anys. No seria just ni encertat atribuir la responsabilitat d’aquesta passivitat a la jerarquia catòlica ni als ministres ordenats en general. Tal com hem dit abans, l’Església té coses a esmenar, tant respecte a la societat en general, com respecte als seus propis fidels. Però els signes dels temps fan que bisbes i preveres avui s’hagin de centrar en allò que és la seva missió primera i essencial: evangelitzar i fer de pastors en el seu respectius àmbits.

No és només una qüestió d’insuficiència de ministres ordenats. És que els laics cristians tenim també les nostres responsabilitats i obligacions. Primer, en les nostres respectives famílies. Després, en el nostres entorn més immediat. I, finalment, però no per això menys important, respecte a la societat en general.

Si volem que les coses canviïn i treure al cristianisme de la seva actual marginalitat social, cultural i política, els cristians laics haurem de començar a treballar seriosament i de forma organitzada. Tenim una eina per fer-ho que és e-Cristians.  No la marginem, utilitzem-la.

Carles Ros i Arpa (Membre Secretariat General d’e-Cristians)

Subscriu-te al Butlletí

Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha

ForumLibertas.com

ForumLibertas.com