El país que deixem que ens facin. Carta Setmanal de Josep Miró

No tot s’acaba en Referèndum sí o no. Malgrat la seva importància hi ha altres qüestions que cal seguir perquè van definint una determinada configuració del país. Mentalitats, lleis, accions de govern, llenguatge polític van dibuixant el marc  dins del qual funcionem, especialment les generacions més joves perquè no tenen elements de contrast previs.

Per aquesta raó, dos fets d’aquesta setmana, no del tot ben atesos pels mitjans de comunicació, haurien de ser motiu de reflexió atenta. El primer és el conveni que ha signat el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona que depèn de l’Ajuntament i una anomenada Associació Catalana per la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants. Despullat del seu llenguatge estàndard significa que els hi cediran gratuïtament pisos del Patronat durant un any i que l’esmentada Associació Catalana per la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants, es farà càrrec del pagament dels lloguers. Cal dir que aquesta associació per la seva part depèn amb tot i per a tot de la subvenció pública. En definitiva, un mecanisme pel que l’habitatge públic amb diners públics és lliurat com a prestació gratuïta a persones refugiades pel fet de que són LGBTI. De moment han començant amb dos pisos (tampoc hi ha tants refugiats que tinguin aquella condició, malgrat que amb incentius d’aquesta mena segur que augmentaran) i situa el precedent per poder-ho ampliar amb el que calgui. Recordeu el que va dir l’alcaldessa quan es va demanar que es donés acollida amb caràcter prioritari als cristians perseguits que venien com a refugiats? Va titllar de contrària als drets humans aquesta afirmació malgrat que menys de dos mesos abans l’Ajuntament havia adoptat una declaració en la que afirmava el mateix però referit a les persones LGBTI. La pregunta que ens hem de fer és per què aquest grup és dipositari de lleis (la catalana del 2014), drets, subvencions, ajuts, que no té cap altre més col·lectiu molt més necessitat. Els refugiats, els pobres, els immigrants que no són LGBTI, no estan en condicions econòmiques ni socials de celebrar grans festes amb motiu de l’orgull de la seva condició, ni grans festivals d’estiu que duren una setmana i que a més ens són venuts, com el recent de Madrid, com una gran injecció econòmica, que normalment s’exagera, però que és certa. Com es pot ser a l’hora un grup discriminat i un grup d’alta despesa econòmica? Per què necessiten tantes subvencions si poden realitzar despeses tan descomunals, com aquestes grans celebracions? Càritas hauria de ser dels primers en preguntar-ho, per la discriminació vers els discriminats que entranya. Però hi ha por. Per què?

La reflexió a la que us convido també es fa extensiva a l’actitud del govern municipal de Barcelona.

 

La segona qüestió, que aquesta sí l’heu vist probablement en els mitjans de comunicació, és la iniciativa de la CUP del districte de Ciutat Vella de Barcelona de demanar que l’Ajuntament expropiés la Catedral de Barcelona perquè ja no es dedicava al culte i només era una atracció turística. Naturalment la resolució és tan absurda que no ha estat recolzada per cap grup municipal, però demostra una actitud, una forma de veure la realitat eclesial. Però aquesta crida d’atenció no quedaria complerta si no us recordés quina era la fotografia del dia abans en la apareixen  els vuit diputats del Parlament de Catalunya, que  varen presentar el text del que es vol que sigui una llei sobre el Referèndum. La imatge cridava l’atenció perquè d’aquests vuit diputats, quatre pertanyien a la majoria de govern de Junts pel Sí, però els altres quatre, per tant en situació de paritat, eren de la CUP que amb deu diputats és el grup més petit de la Cambra. El que faci i pensi la CUP (en allò que ens importa a e-Cristians, que no és el debat de política de partits) no està en funció del seu pes electoral sinó del predomini que té sobre la majoria de govern manifestada en multitud d’aspectes, com la insòlita substitució del President de la Generalitat perquè així ho van exigir.

El vector ideològic de descristianització cavalca a cavall de la necessitat política. En altres termes la defensa dels drets i la llibertat religiosa se situa en segon terme en relació a l’objectiu polític que en cada moment sigui necessari assolir. La proposta municipal de la CUP pot ser una anècdota de mal gust, però la mentalitat que impera no en té res d’anecdòtic.

Compteu amb la meva amistat.

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.