L’eutanàsia com a problema

De Josep Miró i Ardèvol, publicat a La Vanguardia el 29 d’octubre de 2018

 

El debat sobre l’eutanàsia s’ha d’abordar com el que és: un projecte de llei del govern. Es tracta de la discussió sobre una determinada política pública que només pot enfocar-se des del punt de vista dels béns comuns, i béns generals. Per aquest motiu no són vàlides les raons extretes de casos extrems que constitueixen interessos particulars.

El debat és aquest. És necessari i bo que l’estat legalitzi la mort autoinfligida o sol·licitada com un fi satisfactori? I la resposta és que matar legalment no pot ser la solució per abordar un problema humà, i menys amb una sanitat pública i una medicina tan avançada com la nostra. Donar a l’ésser humà la mateixa solució que a un animal per evitar el seu sofriment és el fracàs de l’estat. I això explica perquè malgrat dècades de campanyes, només regeix en cinc països. Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Canadà i Colòmbia. Uns pocs països més accepten, o no penalitzen, el suïcidi assistit. El referèndum europeu, occidental i global és rotund: no.

L’eutanàsia no té res a veure amb legislacions anomenades de voluntat anticipada, morir bé, i altres que protegeixen de l’acarnissament terapèutic, perllongar la vida innecessàriament, o, les que regeixen les atencions pal·liatives, el viure i morir sense dolor, perquè la resposta al sofriment són les cures pal·liatives i l’acompanyament, com ho és la construcció d’una societat més fraterna. Les atencions pal·liatives no allarguen artificialment la vida, de vegades més aviat el contrari com a efecte no perseguit. La seva finalitat és proporcionar qualitat de vida. Viure i morir bé. Sense patiment.

L’eutanàsia com a política pública empeny a la mort dels més febles, els “inútils”. Sentir-se “sobrer”, una càrrega per a la família, incita socialment a morir quan hi ha una llei que dicta que això és bo. Condiciona la llibertat de triar fent pensar que aquella és una vida indigna de ser viscuda. “Què hi fas tu en aquest món!”.

És una manifestació de desigualtat, com ho constata el vot contrari del Partit Comunista portuguès. A més ingressos menys eutanàsia, perquè els que en gaudeixen poden pagar-se un bon abordatge del dolor i del final, mentre que la seva existència legal margina les cures pal·liatives de les polítiques públiques, com succeeix a Bèlgica i Holanda, que posseeixen uns serveis pitjors que els catalans.

L’eutanàsia és part del problema i no de la solució.

Subscriu-te al Butlletí

Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha