Mirar els fonaments. Carta setmanal de Josep Miró

Fa un parell d’anys vaig començar un llibre que resta inacabat  sobre quins ensenyaments pràctics podíem treure dels cristians dels primers segles. Aquells que d’uns dos mil, com a molt, seguidors de Jesús en un racó de l’Imperi es varen transformar en poc més de 300 anys en la majoria decisiva, tant ho foren que varen salvar de l’ensorrada definitiva el millor de la civilització clàssica, quan l’Imperi d’Occident desaparegué. Sant Agustí diu d’aquells temps que són els seus que el miracle de la gran expansió va ser que no hi havia miracle. Ni conquestes territorials, ni conversions en massa, ni fets de naturalesa extraordinària. Com s’ho varen fer?

La  qüestió té un atractiu innegable en un temps en el que a Europa, i Espanya no és excepció, i Catalunya encara menys, el cristianisme sembla diluir-se en l’ambient, sembla fer el camí invers, però sense cap especial sentit tràgic de la davallada. No és la situació de l’Església Universal però sí la nostra.

El llibre ha quedat de moment a mitges, però he llegit i escrit el suficient com per concloure de moment algunes conclusions:

  • La força del cristianisme és déu a la senzillesa del seu fer i actuar.
  • Els cristians es creuen la seva fe i viuen d’acord amb ella. La conversió personal en relació al que diu i fa Jesucrist és permanent.
  • Viu la fe amb alegria, perquè confia i espera més enllà de tota esperança.
  • No viu pendent del diner, tot el contrari té mala premsa. Si llegiu el detallat llibre de l’historiador Peter Brown “Por el ojo de un aguja” quedareu astorats.
  • L’ètica cristiana és senzilla; avui li dirien rígida, i això va marcar al món pagà ple de doctrines i relativismes, una diferència que contribuí decisivament al seu èxit. La gent sabia com havia de viure.
  • Però la claredat i exigència ètica tenia la contrapartida de l’acolliment de tots. La caritat/ solidaritat va ser el tret diferencial, però atenció com a conseqüència visible de la fe, i no com una qüestió al marge, o independent d’ella. La solidaritat proclamava la fe, com ho feia l’ensenyament.
  • Al mateix temps cap cristià creia que només ajudant materialment a l’altre ja complia. Aquesta era una part de la història, l’altra part, era la relació, el culte a Déu.
  • L’evangelització era el motiu central de la vida cristiana. Ningú els hi va regalar res. S’ho varen guanyar cada hora de cada dia. No es conformaven en viure entre ells sinó que cercaven portar sempre la Bona Nova al seu entorn.
  • No tenien por majoritàriament perquè es prenien seriosament l’altra vida i el judici de Déu.
  • Els pastors orientaven realment en les qüestions col·lectives de la vida quotidiana, sense importar-los les conseqüències en molts casos perjudicials per a la seva salut. No els importava enfrontar-se amb la petita o gran autoritat imperial, però no eren òbviament uns busca bregues.

Fins la reflexió

Ara la pràctica:

  • Necessitem persones amb criteri i que usen en Facebook per a la nostra acció dirigida al retorn dels batejats. És un servei que es pot fer des de casa i és decisiu.
  • També ens cal col·laboració d’aquells que estigueu interessats en la perspectiva de gènere i tingueu un ús raonable de l’anglès i si pot ser una segona llengua per participar en un grup de treball a la xarxa.

Us agraeixo de tot cor el vostre interès. Déu ajuda als que s’ajuden.

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.