Necessitem fer opinió pública. Carta Setmanal de Josep Miró

L’informe sobre els presumptes abusos i violència des de 1945 fins a inicis del 1994, torna a ser explotat com una poderosa eina de desprestigi de l’Església. Crec que seria bo que llegíssiu aquesta editorial de ForumLibertas (El coro de Ratisbona. La necesidad de la agenda mediàtica de la Iglesia), per fer-vos una composició de lloc. Com a editorial que és, no es tracta d’una anàlisi sinó d’aportar una perspectiva que ajudi a interpretar la realitat, i un dels corol·laris d’aquesta realitat és que l’Església, la gran constructora de relats, formidables, atractius, sembla haver perdut, almenys a  Europa, i per descomptat a casa nostra, bona part d’aquella capacitat que la caracteritzava. El resultat és que sense relat no hi ha agenda mediàtica i sense ella no hi ha opinió publicada i opinió pública. L’Església, des de la parròquia al bisbat, deixa que li facin el relat els altres, i mostra moltes dificultats per passar del text evangèlic a la seva aplicació a la realitat quotidiana.

Els manuals sobre opinió pública senyalen la diferència entre l’agenda mediàtica i l’agenda pública. La primera senyala allò que s’ha fet públic, i marca en quina mesura tu estàs present o al marge. La segona serveix per establir allò que la gent voldria conèixer. La primera es dóna en una mesura insuficient en el cas eclesial, i la segona és ignorada. Ens solen parlar d’allò que desitgen dir-nos, en lloc de pensar sobre què haurien de tractar.

Pregunta: Quina és l’última vegada que recordeu que en una homilia s’han travat les lectures evangèliques amb un fet públic, que no siguin els refugiats? Mentre això no canviï el judici de la gent sobre l’Església, els bisbes, els sacerdots, serà majoritàriament negatiu. Si faig aquestes afirmacions tan clares és perquè tots tenim el deure de contribuir a la resposta, que demana prendre consciència de la situació, i aportar la resposta que cadascú pugui donar. D’aquí la importància que e-Cristians confereix a la comunicació que està al nostre abast i que vol dir sobretot a la xarxa. Però seria necessari que més enllà del que millor o pitjor puguem fer, hi hagués un radical esforç per construir l’agenda mediàtica catòlica.

Finalment, hem rebut resposta de la Síndica de Greuges de Barcelona al nostre escrit de 21 de setembre 2016. Té data de 5 de juliol i com és natural ens demana excuses pel retard. Ens diu que l’Ajuntament no li va enviar la informació sol·licitada fins el 21 de març. Brillant, només varen tardar mig any. Després ella, per raons de feina ha tardat  poc més de tres mesos. Així va Barcelona.

I el tema pot ser molt complex? Jutgeu. Era un escrit de disconformitat amb la supressió de la informació sobre la Missa de la Verge de la Mercè del programa oficial de festes. En definitiva: per què ho varen suprimir. Ja es veu que era una qüestió que exigia 180 dies perquè l’Ajuntament donés les raons.

Però les raons continuen sense existir. La Síndica fa un extens i detallat informe, molt útil en les seves concrecions, i ens ve a dir dues coses. Una que la supressió no ha conculcat cap dret fonamental, cosa que ja sabíem i que en el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona hi figura la Mercè (junt amb altres sis celebracions), i concretament estableix  que “l’acte se celebra sempre el dia 24 de setembre pel matí. Al voltant de la celebració de la missa concelebrada a la basílica de la Mercè…”.

Parlant en plata, l’alcaldessa Ada Colau es passa les pròpies normes municipals pel forro al suprimir tota referència a l’acte central de la jornada, segons el propi Ajuntament (“al voltant de la celebració de la missa”). La gent que no compleix les normes i no es molesta en canviar-les són un perill com a mínim moral, perquè si tothom fes el mateix, ¿com podríem funcionar civilitzadament? Seguirem.

Bones vacances.

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.