Refugiats i cristians

De Josep Miró i Ardèvol, publicat a La Vanguardia l’1 de maig de 2017

 

Just el dilluns de Setmana Santa i un dia després dels últims i sagnants atemptats contra dues esglésies coptes a Egipte, el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Alberto Fernández Díaz, demanava que la capital catalana donés prioritat a l’acollida de refugiats cristians que fugen dels seus països. El seu raonament sorgia d’una evidència: “ser cristià afegeix un plus de vulnerabilitat i perillositat en països en guerra o on atenta l’integrisme islàmic”. Al Sinaí, el Daesh mata i fa fora de les seves llars a la població cristiana originària, com ho fa en tots els territoris que controla, com el practica Boko Haram a Nigèria. Precisament sobre aquesta sagnant persecució escrivia Lluís Foix el 12 d’abril en aquestes mateixes pàgines un documentat article. Assenyalava, juntament amb més dades, que només a l’Iraq vivien 1,4 milions de cristians, i que avui queden menys de 20.000. Com se’n diu d’això diccionari en mà? Genocidi? O potser quan són cristians els assassinats, perseguits i expulsats, les paraules cobren un altre sentit, com demostra Ada Colau?

Perquè la resposta de l’alcaldessa de Barcelona va ser acusar Alberto Fernández de ser “discriminatori i vulnerar els drets humans” i l’emplaçava al fet que “reflexioni i rectifiqui perquè és molt greu”.

Com és possible reaccionar així, si fa quatre dies que ella i el seu grup van aprovar una proposta d’ERC perquè els refugiats homosexuals tinguessin prioritat? Per què, i hauria de contestar Colau, si se substitueix homosexual per cristià, no únicament ha de rebutjar-se sinó que atempta contra els drets humans? És brutal, arbitrari i sectari.

Ada Colau podia respondre de diverses maneres. Una aprofundir en les raons de la petició, o dir que l’important és treballar perquè no hagin de fugir dels seus països. Podia haver dit que primer són els nens sense pares, o els ancians malalts. Però no. La seva humanitat prioritària comença i acaba amb els homosexuals. I no contenta amb això sosté amb impudor, silencis còmplices, i aplaudiments vergonyosos (com els de Lucia Caram), que quan es tracta de cristians reclamar la prioritat atempta contra els drets humans.

No sé si Ada Colau té un problema amb els cristians més enllà de quan l’ajuden contra la pobresa, però sí és evident que Barcelona té un problema amb el sectarisme de la seva alcaldessa.

Subscriu-te al Butlletí








Cas Morín

Vols dir-nos quelcom?

Nom

e-Mail

Missatge

Introdueix els següents caràcters: captcha

Please leave this field empty.