Oléééé!!. Déu, la bellesa i l’art

Naturalment, instintivament, l’home tendeix a evocar Déu quan la bellesa inesperada o intensa l’arrenca de l’embotiment quotidià! ”Déu meu! Quanta bellesa…”, exclama el poeta i amb ell tots els artistes. Per aquest motiu no arribi a sorprendre que el significat etimològic de l’ espanyolíssima paraula Olé! sigui un recurs a Déu. Olé! prové de l’àrab Wa-(a)llah (”Per Déu!”) Naturalment, instintivament, l’home tendeix a evocar Déu quan la bellesa inesperada o intensa l’arrenca de…

Naturalment, instintivament, l’home tendeix a evocar Déu quan la bellesa inesperada o intensa l’arrenca de l’embotiment quotidià! ”Déu meu! Quanta bellesa…”, exclama el poeta i amb ell tots els artistes. Per aquest motiu no arribi a sorprendre que el significat etimològic de l’ espanyolíssima paraula Olé! sigui un recurs a Déu. Olé! prové de l’àrab Wa-(a)llah (”Per Déu!”)

Naturalment, instintivament, l’home tendeix a evocar Déu quan la bellesa inesperada o intensa l’arrenca de l’embotiment quotidià! Déu meu! Quanta bellesa…”, exclama el poeta (Castro Alves, Sub tegmine fagi) i amb ell -conscient o inconscientment- tots els artistes.

Per aquest motiu no arribi a sorprendre que el significat etimològic de l’espanyolíssima paraula Olé! sigui un recurs a Déu. Olé! -diu el Diccionari de la Real Acadèmia- prové de l’àrab Wa-(a)llah (”Per Déu!” -la llengua àrab no té la vocal ”e” i, en ocasions, la ”a” sona semblat a ”e”). I és una exclamació d’entusiasme davant una bellesa (o alegria) sorprenent o ”excessiva” (sota la veu Olé!, el Diccionari de María Moliner exemplifica amb el cas de les curses de braus o del flamenc).

Fàcilment vam intuir que la bellesa d’un audaç afer taurí, d’un golàs sense angle o d’un taconeig flamenc és -d’alguna manera misteriosa, però real- participació en la creació -també ella artística- de Déu: Olééé!

L’àrab, com és sabut, és campió mundial d’invocació a Déu: Bismillah! (en nom de Déu!), Al-hamdu lillah! (la lloança per a Déu), Wa-llah! (Per Déu!), Allahu Akbar! (Déu és gran! o ¡Déu és major!), Allah! (Déu!), Wa-sa Allah (”i vulgui Déu”, del que ha derivat el nostre Tant de bo!) etc., etc. Davant un perill o després d’escapar d’ell, davant una notícia bona o dolenta, en qualsevol situació s’invoca a Déu. De vegades, la mateixa fórmula (com per exemple Bismillah -o Smallah) serveix per a situacions contràries (notícia bona o nefasta, per exemple, tal com jo puc dir en portuguès ”Meu Deus!”, tant si el meu dècim ha sortit premiat en la loteria com si un boig se salta un semàfor en vermell i em destrossa el cotxe.

I davant la bellesa (sobretot si és inesperada o molt intensa) és a Déu a qui se celebra: Allah!, Ya Allah! Smallah! (Déu! Oh Déu! En nom de Déu!) són exclamacions gairebé obligatòries, per exemple, quan el camell s’aixeca (el camell, a l’aixecar-se, ofereix un espectacle grandiós a l’alçar la seva enorme massa d’un sol cop. És tan imponent que, instintivament, ens ve a la boca una interjecció d’admiració i espant, barreja de súplica i de lloança… L’efecte és encara més sorprenent quant, tot just fa un minut, el camell estava tirat en el terra en aparent indolència). La forma que va arrelar a Espanya va ser Wa-llah! El wa és la partícula del jurament (cf. p. ex. Corán 6, 23) i, en aquest cas, per quedar-nos a Al-Andalus, d’invocació a l’autoritat de Déu per a adonar-nos d’un fet aparentment increïble: ¡/o d’una gran bellesa!

En la tradició occidental ja Píndaro, en el seu grandiós ”Himne a Zeus” (cf. http://www.hottopos.com.br/videtur9/renlaoan.htm – No.2) havia revelat que la bellesa artística, les muses, són el remei que Zeus va concedir per al embotiment de l’home, oblidat de l’origen diví del món i immers en la seva visió rutinària.

O en els inspirats versos d’ Adélia Prado:

De de vez em quando Deus me tira a poesia.
Olho pedra, vejo pedra mesmo

(De vegades, Déu em pren la poesia. I aleshores miro la pedra i no veig sinó pedra…)

Però el procés artístic és d’anada i tornada: si Déu dóna la poesia a l’artista per a veure (i expressar en obra d’art) el ”quelcom més” en la pedra, qui contempla la bellesa de l’obra d’art, que potser s’expressa a partir d’una pedra, reconeix Déu, el Creador, l’Artista: Oléééé!!

En aquest sentit hi ha una antiga poesia de Gilberto Gaspar, ”A Gotinha” (la goteta), que -contemplant una senzilla goteta- resumeix meravellosament aquestes tesis:

D’una gota solament, quanta poesia!

No és d’estranyar, per tant, que el crit ”olé!”, aplicat a l’espectacle del futbol, hagi nascut a partir d’una ”bellesa inesperada”: en 1958 (la nounada televisió tot just estava començant a adaptar-se al futbol en aquella època), a Mèxic (no per casualitat: a Mèxic), en un partit entre el Botafogo i el River Plate, base de la selecció argentina. A cada increïble esquivada de l’increïble Garrincha (el de les cames tortes, que no servia per a futbolista) sobre el lateral Vairo, els afeccionats mexicans cridaven olé!, com si estiguessin en una cursa de braus.

Si el parlant occidental avui (no només el seguidor en els estadis de Brasil, sinó també el tauròfil madrileny a Les Vendes) no se’n recorda que Olé! és invocació de Déu, en el Quixot això és més explícit -el cristià comença a lloar la bellesa insuperable de la seva dama i escolta del moro: ”Gualà, cristià, que deu ser molt bella si se sembla a la meva filla, que és la més bella de tot aquest regne. Si no, mira-la bé, i veuràs com et dic veritat” (Capítol XLI).

Les relacions entre Déu, la bellesa i l’art han estat recentment (1999) represes per Juan Pablo II en la seva Carta als Artistes, riquíssima també en reflexions filosòfiques. Ja en la primera línia, una dedicatòria, qualifica l’obra d’art d”’epifania”, manifestació, per la bellesa, de Déu.

I comença parlant de la creació artística -i no es tracta d’art sacre- com a participació del diví: ”(vosaltres, artistes), atrets per la sorpresa de l’ancestral poder dels sons i de les paraules, dels colors i de les formes, heu admirat l’obra de la vostra inspiració, descobrint en ella la ressonància d’aquell misteri de la creació a la qual Déu, únic creador de totes les coses, ha volgut en certa manera associar-vos”.

I després d’evocar un suggestiu fet de la llengua polonesa: ” La pàgina inicial de la Bíblia ens presenta a Déu gairebé com el model exemplar de cada persona que produeix una obra: en l’home artífex es reflecteix la seva imatge de Creador. Aquesta relació es posa en evidència en la llengua polonesa, gràcies a la semblança en el lèxic entre les paraules stwóeca (creador) i twórcam (artífex)”, conclou: ”Déu ha cridat l’home a l’existència, transmetent-li la tasca de ser artífex. En la ”creació artística” l’home es revela més que mai ”imatge de Déu” i porta a terme aquesta tasca abans de res plasmant l’estupenda ”matèria” de la pròpia humanitat i, després, exercint un domini creatiu sobre l’univers que l’envolta. L’Artista diví, amb admirable condescendència, transmet a l’artista humà un centelleig de la seva saviesa transcendent, cridant-lo a compartir la seva potència creadora. Òbviament, és una participació que deixa intacta la distància infinita entre el Creador i la criatura, com assenyalava el Cardenal Nicolás de Cusa: ”L’art creador, que l’ànima té la sort d’allotjar, no s’identifica amb aquell art per essència que és Déu, sinó que és solament una comunicació i una participació del mateix”.

Participació, que és així mateix participació en el bé i en l’ésser. En aquest sentit, Joan Pau II estableix també la proximitat entre bondat i bellesa: ”Al notar que allò que havia creat estava bé, Déu va veure també que era bell. La relació entre el bé i el bell suscita suggestives reflexions. La bellesa és en un cert sentit l’expressió visible del bé, així com el bé és la condició metafísica de la bellesa. L’havien comprès encertadament els grecs que, unint els dos conceptes, van encunyar una paraula que comprèn a ambdós: ”kalokagathia”, és a dir ”bellesa-bondat”. Referent a això escriu Plató: ”La potència del Bé s’ha refugiat en la naturalesa del Bell”.

Així doncs, no és d’estranyar que la Filosofia de l’Art de Sant Tomás d’Aquí -com, per altra banda, tot el seu pensament- reposi sobre aquest concepte fonamental: el de participació (participatio). Participar, en sentit transcendent, és tenir en oposició a ser; participa el que té alguna cosa pel contacte amb el que és. El metall, compara Tomás, té calor en la mesura que s’aproxima, participa, de la calor que és en el foc.

La Creació és l’acte en el qual és donat l’ésser en participació. Per tant, tot el que és, és bé; participa del Bé. En aquest marc s’enquadra una sentència de Tomás que constitueix una de les claus principals de la seva Filosofia de l’Art: ”Així com el bé creat és certa semblança i participació del Bé Increat, d’igual manera la consecució d’un bé creat és també certa semblança i participació de la felicitat definitiva”. (D’aquí també una altra gran intuïció de la llengua espanyola: al provar alguna cosa que està molt bé, es diu: ”¡Sabe a gloria!”).

Ara bé, en el pensament de Tomás, la contemplació -també la propiciada per l’art- és la forma més profunda de ”consecució d’un bé creat”, prefiguració de la Glòria definitiva. Aquestes consideracions, que expressen el nucli profund d’un pensament filosòfic, estan també a l’abast de la intuïció del coneixement comú. En efecte, per difícil que sigui la filosofia de Tomás, aquesta no és més que l’estructuració en aquesta clau rigorosa del que ja era sabut (potser una miqueta inconscientment) pel bon sentit de l’home del carrer. Per això no arriba a sorprendre del tot la declaració, immensament profunda, de Tom Jobim respecte a la creació artística, en una entrevista, quan va ser honrat en els EE. UU. amb la més alta distinció amb que es pot premiar un compositor, el Hall of Fame: ”Glòria? La glòria és de Déu i no de la persona. Tu pots també participar d’ella quan fas una samba al matí. I remata: ”Glòria són els peixos del mar, és una dona caminant per la platja, és fer una samba al matí.

Paraules que confirmen els ensenyaments de Joan Pau II: ” Estimats artistes, sabeu molt bé que hi ha molts d’estímuls, interiors i exteriors, que poden inspirar el vostre talent. No obstant, en tota inspiració autèntica hi ha una certa vibració d’aquell ‘alè’ amb el qual l’Esperit creador impregnava des del principi l’obra de la creació. Presidint sobre les misterioses lleis que governen l’univers, l’alè diví de l’Esperit creador es troba amb el geni de l’home, impulsant la seva capacitat creativa. El toca amb una espècie d’il·luminació interior, que uneix al mateix temps la tendència al bé i al bell, despertant en ell les energies de la ment i del cor, i fent-lo així apte per a concebre la idea i donar-li forma en l’obra d’art. Es parla justament aleshores, si bé de manera anàloga, de ”moments de gràcia”, perquè l’ésser humà és capaç de tenir una certa experiència de l’Absolut que li transcendeix”.

Oléeee!!!


Article publicat el 24 de març de 2003 a Periodismocatolico.com. click aquí


Subscriu-te al Butlletí

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha