Ampliació del Curs de Formació per a Pares: Déu, en la vida dels nostres fills

Recordo una experiència que em va colpir i que em va explicar una jove que tenia cura de tres nens de 8, 5 i 2 anys. Al nen de 5 anys, amb un fals moviment, a la cuina, li va caure un pot d’aigua bullint a sobre, especialment a la cara. Plorava molt i deia: ”no hi veig”. Quan els pares van emportar-se l’accidentat a l’hospital per guarir-li les cremades, la mainadera es va quedar molt trista comentant que, si el nen es quedava cec, seria per culpa seva. El fill de 8 anys es va acostar a ella i li va dir: ”No ploris, no es culpa teva ni de ningú, només succeeix el que Déu permet”. En tornar a casa amb el petit curat, aquesta noia ho va explicar a la mare, que va reconèixer en les paraules del seu fill una dolça caritat per tranquil·litzar la mainadera i una gran confiança en el seu Pare Déu. També va comprendre que les paraules del seu fill eren el resultat del que tan ella com el seu marit havien volgut transmetre: estimar la voluntat de Déu, viure el ”faci’s la teva voluntat així a la terra com en el cel” de l’oració que Crist va ensenyar, el Parenostre. I és que la gran lliçó per transmetre a la família es la de confiança absoluta en Déu, Pare bo que vetlla per les necessitats dels seus fills.

Aquesta anècdota viscuda ens demostra que, com sempre, la millor educació és l’exemple dels progenitors. Quan es té alguna dificultat, alguna contrarietat, algun dolor, els infants veuen perfectament com es supera, com s’afronta o com es plora, però sempre referint-t’ho tot a Déu. Moltes vocacions al sacerdoci, moltes bones obres que es fan, la visió sobrenatural per encaixar amb fortalesa cristiana els embats que procura la vida són degudes, en bona mida, al testimoni rebut a l’àmbit familiar. Els primers anys de vida dels infants són importants per descobrir que Déu està present a la llar. Abans de l’ús de raó, les criatures poden distingir el què està bé del que està malament i, per tant, el que complau o no als seus pares i a Déu. ”En el pensament de l’Església, una llar vertaderament cristiana és l’ambient en que es nodreix, creix i es desenvolupa la fe dels nens i on aprenen a fer-se, no únicament homes, sinó també fills de Déu”. Són paraules del Beat Papa Joan XIII.

La paràbola del fill pròdig, així com altres narracions de l’Evangeli, pot fer descobrir als infants i joves la bondat d’un Pare ple de misericòrdia: ”…encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà”. Només en aquest petit passatge, veient que el pare no espera que el fill arribi a ell, sinó que s’avança a cercar-lo, i fent la pregària del Parenostre a poc a poc i ben explicat, es pot fer germinar en l’ànima dels fills i filles la seguretat de que Déu sempre està al seu costat, que perdona i estima i ensenya a perdonar i a estimar

No cal oblidar que, moltes vegades al dia, pare i mare, juntament amb els seus fills, hauràn d’enlairar el seu cor a Déu per donar-li gràcies: pel neixament d’un germà, pels aliments rebuts, pregària abans d’anar a dormir i al llevar-se, demanar perdó per una malesa, veure la grandesa de Déu en la contemplació de la naturalesa i totes aquelles altres oportunitats que s’han d’aprofitar per anar educant els seus en l’amor a Déu. Pau VI observava que: ” l’home contemporani escolta més de bona gana els testimonis que els mestres, o si escolta els mestres és perquè són testimonis”.


Proper capítol: Jesucrist, el model


Subscriu-te al Butlletí

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha