En veure la fotografia que il·lustra aquest tema a tots i a totes ens ve un somriure i sembla que l’alegria d’aquestes criatures queda demostrada amb dues coses: d’una banda que entre aquestes nenes hi ha una bona relació de companyonia i de l’altra que les tenim a l’edat d’or; volem dir que és aquella edat de pocs canvis d’humor, d’acceptació de les pautes establertes a la llar, de tranquil·litat i de bona harmonia. Seria la edat ideal per preparar l’adolescència, un temps de més de rebel·lió, que sempre ha existit, però que avui amb el context social en que vivim es fa més palesa. La foto ens pot donar ànim per afrontar-la amb alegria.
Fa molts anys els nens podien anar-se educant pel seu entorn social. Era, en frase de José Antonio Marina que vaig escoltar fa poc en un debat a televisió, ”com deixar-se portar, surfejant damunt l’onada”; els pares no calia que es preocupessin tant, l’ambient els era favorable. Avui, en primer lloc els pares i en segon lloc l’escola, som els autèntics protagonistes de l’educació de l’infant i de l’adolescent i eduquem en valors per contagi. L’ambient, a voltes hedonista i materialista, que influeix a alguns joves podria malmetre, en el cas de no estar-hi amatents, molts dels nostres esforços i aportar models inconvenients per la seva formació.
Destaquem a continuació uns suggeriments per ajudar als pare i mares en l’etapa adolescent dels fills:
- Seguir mantenint l’exigència i els límits que hem marcat pel nostre estil d’educar. És important mantenir el mateix criteri pel compliment dels horaris establerts tant als que fan referència a l’hora d’arribada a la llar com al temps d’estudi, de televisió o d’esbarjo.
- Orientar la seva capacitat crítica per saber distingir el que li convé. Presentar-li models amb ideals. És aconsellable fer-ho a través de pel·lícules o lectures que fomentin el valor de la generositat.
- Procurar que tinguin alguna afecció de tipus esportiu, com bàsquet, futbol o esquí, que els serveixi de reparador de forces i els faci trobar amics amb inclinacions saludables.
- Oferir-los tot el temps que puguem per esperar amb paciència que ens facin confidències. Si només ens dediquéssim a preguntar, sense escoltar el que els preocupa, els semblaria que es troben espiats en lloc d’estimats.
- Donar-los solucions als seus problemes però si alguna vegada s’equivoquen alegrar-nos per l’experiència rebuda i aprofitar per ensenyar que cadascú és responsable dels seus actes i no es pot donar la culpa als altres.
I què podem fer quan no sabem com resoldre alguna dificultat? Una resposta la podem trobar en apartar-nos una mica del problema, estudiar-lo de lluny i enfrontar-s’hi amb bon ànim i, sobre tot quan no podem sols saber demanar ajuda a persones de la nostra confiança, primer i per descomptat el cònjuge, al tutor o tutora que coneix bé el nostre fill i el seu comportament a l’escola i sinó ho veiem clar encara, demanar consell a orientadors familiars o metges.
Es qüestió, davant de totes les circumstàncies tirar endavant i amb bona cara. Cal tenir una actitud positiva i ser alegre per actuar amb serenitat. A l’adolescència confiem i no mal pensem. Ja ens obriran el seu cor quan vulguin, sempre que vegin que ens fiem d’ells. Aleshores serà el moment de trobada i la veritat del pare o de la mare lluirà millor, si és defensada amb paciència, comprensió i coherència. Aquesta veritat l’hem de fer compatible amb la valentia per tenir sinceritat en parlar del que creiem necessari; també per saber deixar temps per la reflexió dels joves.
I recordem a Sèneca: ”Sigui aquesta la regla de la nostra vida, dir el que sentim, sentir el que diem. En suma que la paraula vagi d’acord amb els fets”.