“El treball ajuda sempre. Treballar no és realitzar el què un s’imaginava; és descobrir el què un porta a dins” . Boris Pastenak
Quan tots els membres de la família comparteixen i, col•laboren en les feines de casa, s’assimila el concepte de cooperació. Aquesta capacitat participativa, que anem infonent en l’infant i jove el motiva a tenir sempre una bona disposició per saber què manca a la llar. També l’ajuda a pensar en els altres per donar-los suport o demanar ell mateix ajut quan cal. Tots necessitem de la cooperació. Un exemple senzill el trobem en la novel· la Robinson Crusoe. Arriba un moment en que, al nàufrag, li cal la cooperació d’un salvatge fugitiu, el seu criat Divendres, a qui salva. El protagonista de la novel·la necessita companyia per no embogir o morir de soledat.
Una bona eina educativa per ensenyar als fills i filles a cooperar és la participació en les tasques que comporta la vida ordinària de cada família mitjançant l’assumpció d’encàrrecs, dels quals parlarem tot seguit, destacant-ne el benefici del desenvolupament de la personalitat.
Tenir la responsabilitat de l’encàrrec ajuda a nivell personal al creixement personal dels fills des de diverses vessants. A casa tenim a l’abast moltes ocasions per fer-los col•laborar, des de coses materials per contribuir al bon ordre de la casa, com ara anar a comprar, recollir la cuina, repartir la brossa i el paper en els contenidors, endreçar els armaris, etc., fins a d’altres que contribueixen més a potenciar la seva sensibilitat i la bondat, com ara ocupar-se de jugar amb un germà petit, explicar-li contes, fer companyia a un avi malalt… Aprenent el valor de la participació, el noi i la noia és preparen al mateix temps, per a la sociabilitat i el treball en equip.
Un pare, mestre d’una escola, em va explicar el seu costum de carregar la rentadora de roba al costat del seu fill, que l’ajuda a classificar la roba per textures, colors, mida i fins i tot per olors. Per a la criatura és un joc i mentre realitza aquesta activitat lúdica està desenvolupant moltes capacitats: la capacitat d’observació, i per tant de concentració, a més d’estimular el tacte, la vista, l’olfacte i l’oïda.
Una altra experiència viscuda que dóna bons resultats i que és útil per incitar la iniciativa i la il•il·lusió dels fills, és la de reunir-se per fer el repartiment de tasques, i que quedi escrit en un cartell a qui s’adjudica cada cosa. Mensualment, es revisa i es fan els canvis oportuns. Per exemple, l’encàrrec de recollir la cuina no és igual que el de prendre nota de qui telefona, o el d’anar a comprar o bé llogar una pel·lícula per el diumenge no és igual que baixar les escombraries fent una recollida selectiva; per tant, cal fer el repartiment de manera que tots tinguin els seus torns i que aquests no els resultin feixucs.
Alguns suggeriments sobre la participació a la llar:
• Deixar que els fills tinguin la possibilitat de triar l’encàrrec encomanat i fer-ne un seguiment posterior.
• Que els pares no triïn l’encàrrec més fàcil per al que pugui semblar el “preferit”. No hi ha res que entristeixi més els altres que notar alguna predilecció.
• Passar per alt i fer que no es veu si hi ha hagut algun fracàs.
• Fer que els encàrrecs siguin rotatius.
• Permetre que algun encàrrec més feixuc es faci entre dos o més germans.
• No fer els pares les tasques que puguin fer els fills, encara que les facin millor i més de pressa.
• Donar responsabilitats iguals als nois i les noies.
• Demostrar agraïment i acostumar els fills a donar les gràcies; però no es tracta de fer-ho repetir com fan els lloros, ells ho han d’aprendre contagiats pels pares.
Victòria Cardona
Extret del seu llibre “Ensenyar a viure”. (Pòrtic 2006)