“Tenir algú amb qui compartir redueix les penes a la meitat i duplica les alegries”. Mark Twain
Diverses circumstàncies personals fan que dues persones, s’hagin de conformar amb únic fill. És fonamental rodejar al que no té germans de cosins o amics en que hi hagi una criatura petita, que el pugui asseure la falda, sempre que no hi ha perill de que li caigui, és clar..!, que el pugui mirar, compartir joguines i jugar amb ell. L’avantatge dels que tenen germans petits és la de poder quedar bocabadats gaudint de les gràcies de les criatures de bressol i compartir la seva necessitat d’afecte i reconèixer els sentiments del menut, encara que no s’expressi verbalment.
Es comprensible que no tots els matrimonis joves poden tenir famílies nombroses, estats de salut físics o psíquics, situacions insegures degut a la manca de treball o sous escassos, ruptures matrimonials, etc., contribueixen a no assolir aquest repte aventurat – però ben recompensat – per el desenvolupament integral dels infants. Les avantatges de la relació entre germans, són visibles: protecció del germà gran vers el petit, tendresa que desenvolupa el petit al gran, riure junts, barallar-se junts, consolar-se l’un a l’altre, cedir més d’una vegada, corregir-se d’un comportament gelós, aprendre a compartir joguines, el coneixement de maneres de ser i de fer diferents i un llarg etcètera.
Molts pares joves estan molt preocupats quan els seus fills es barallen i no ni ha per menys. Sap greu escoltar els seus crits i veure les empentes o la combativitat per ser el centre de la llar, moltes vegades induïda per una gelosia patent, ja que – i és ben normal – els pares han de ser exclusius per cadascun dels nostres fills. Compartir els provoca un bon altercat. És per això que escric sobre dues anècdotes viscudes per ajudar a la comprensió entre ells.
Un dia veia en un jardí públic a un nen d’uns cinc anys amb el seu cap materialment ficat dins un cotxet, al costat una noia jove. L’escena era curiosa ja que tan bon punt treia el nen el cap s’escoltaven crits d‘alegria… em vaig acostar … dins del cotxet una petita de sis mesos ho passava súper bé estirant els cabells del seu germà gran. I ell també s’alegrava molt davant del descobriment de que havia fet d’arrencar tantes rialles de la seva germana.
Em deia una pare jove, que ja tenia tres fills, el gran de vuit anys, el segon de sis i el petit de dos anys: “Els diumenges sóc l’encarregat de fer el dinar i el sopar; la meva especialitat són les paelles o la carn rostida i deixar pit de pollastre arrebossat per la nit. La tasca de la meva dona és la de preparar la roba per la tornada de dilluns a l’escola dels fills. La tarda ens queda lliure per activitats de descans amb els fills. Tenia l’oli calent i a l’habitació de jocs s’escoltaven crits i plors. Ni la dona ni jo hi podíem anar immediatament. Quan hi vam anar, s’havia acabat la gresca. La pau i el joc continuaven el seu ritme. Amb el tres fills, moltes situacions problemàtiques es solucionen soles. I … saps el que m’agrada més?, que sovint es demanen perdó, és un objectiu que ens marcarem amb la meva muller des de que iniciarem la nostra vida en comú: el de demanar-nos perdó quan ens mancava la serenitat i així amb el testimoni, fer que els nostres fills ho aprenguessin”.
Davant d’aquesta explicació li vaig donar les gràcies i un toc a l’espatlla. Mentre caminava de tornada a casa vaig reflexionar molt agraïda del que havia viscut i vaig tornar a reconèixer que el perdó i l’agraïment són dos valors fonamentals per transmetre als fills per tenir una bona convivència, per conservar i dur-los a la pràctica. Sí ..!, hem de ser conservadors – no en el sentit emprat a vegades amb ironia -, sinó amb el sentit de què tenir una existència plena, saber perdonar i ser agraïts obre moltes portes a la comprensió i a la bona relació entre germans.
Victòria Cardona
Mestra i orientadora familiar
(Extret del seu llibre Som avis, editat per Mina, 2008)