Ser avis realistes i alegres

Tenim

Tenim la clau per saber quin és el nostre paper; amb l’edat hem anat adquirint la maduresa suficient per passar per alt les banalitats i valorar el que és essencial, alhora hem après a animar-nos sols, sense rebre constants elogis – com necessiten les criatures – i així poder comprendre tot el que vagi succeint amb les relacions amb els fills casats i amb els néts.

Per estimar el nostre lloc i trobar més fàcil el camí, em sembla adient recordar una bonica i pràctica frase de Tolstoi: “El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol sinó voler sempre el que es fa”. M’agraden molt les frases, he escrit aquesta i he recordat un dia que una amiga jove em confiava: “Tot d’una em vaig trobar amb dos fills petits, amb un marit que viatjava bastant per la feina, jo rodolant com una baldufa per arribar puntual a la feina, puntual a recollir nens a l’escola, puntual a dormir … tot tan diferent de feia uns anys que vaig estar cercant força dies quina era la meva identitat i vaig passar una bona crisi, ara superada … i tu Victòria has passat per algun estat d’ànim especial per tenir canvis a la teva vida al ser àvia …?, em va preguntar. Jo li vaig contestar “ … no, no; m’he dit dins meu la frase de Tolstoi i m’he quedat en “voler el que es fa”, no he tingut cap crisi …”

I les dues vàrem riure força. Riure ens alleugera l’esperit i ens ajuda a ser positius. Riure és ideal, té beneficis físics i psicològics, s’oxigena el cos perque els pulmons reben més aire que una respiració normal i els ulls es netegen gràcies a les llàgrimes, també millorarà l’economia domèstica ja que no caldrà anar a comprar llàgrimes artificials, tan òptimes per l’edat de molts avis. Riure ajuda a exterioritzar els nostres sentiments i emocions. Riure no presenta contraindicacions, ni efectes secundaris ni hem de regular la dosi.

Per què ens agrada als avis i als pares tenir un nen petit a casa..?, doncs perquè ens contagia el seu riure la majoria de vegades i també perquè podem riure fort amb ell sense estar cohibits com ens podria succeir segons en quin ambient social ens trobéssim!

Bé siguem realistes i estimem el paper que ens toca fer:

Ens podem figurar quina vida tan desgraciada tindríem si ens diguéssim sovint: “tant de bo fós més jove ..!”, “tant de bo els meus néts em vinguessin a veure més ..!”, “tant de bo no m’hagués casat ..!”, “tant de bo els meus fills visquessin a la vora de casa ..!”, “tant de bo tingués una situació social diferent ..!”, “tan de bo la meva filla o el meu fill s’hagués casat amb un dels fills dels meus amics ..!”, “tant de bo aquest nét no fós adoptat ..!”, “tant de bo el meu marit o la meva muller fós d’una altra manera ..!”, “tant de bo jo tingués una salut de ferro” ..! i així altres exemples de queixes i de pensaments negatius que ens farien esdevenir ploramiques i infeliços.

Hem d’aprendre a fer d’avis; molts no tenim gaire clara quina és la nostra tasca. Al començament ens equivoquem sovint: o pequem de massa amables i resultem pesats, o de massa preocupats i transmetem desassossecs, o de massa llunyans per por d’intervenir i semblem força eixuts, i un llarg etcètera, segons la pròpia personalitat. Que difícil ens resulta tenir el seny per ser oportuns en les accions ..! A tots ens costa trobar el terme mig.

I ens preguntem: els avis servim per malcriar o per educar? Sembla de sentit comú que la resposta és “no” en tots dos casos; a no ser que, per alguna excepció, s’hagi de substituir als pares. Els avis no som els mal criadors oficials ni els responsables de l’educació dels néts, la responsabilitat és dels pares. Nosaltres, com ho diria?, seriem com un braç que s’allarga per continuar allí a on no arribin ells. Amb aquesta actitud podem trobar la nostra realitat.

Victòria Cardona

(Extret de Som avis, Editorial Mina)

www.vidadefamilia.org

Subscriu-te al Butlletí

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha