Comunicació confiada a la llar

“Les relacions més importants a les nostres vides i les que més incidències sembla que tenen sobre la salut són les que mantenim amb les persones que convivim quotidianament” Jhon Cacioppo

Comencem un nou any amb il·lusió i desitjos d’amor mentre al nostre entorn en alguna part del món segueixen en guerra i amb molt poca pau. Sembla que malauradament nosaltres, ciutadans de carrer, hi podem fer molt poc per resoldre els conflictes internacionals però sí que podem almenys tractar de conviure amb harmonia amb aquells que tenim a prop nostre.

No és difícil que hi hagi confiança al caliu de la llar a on hi tenim uns vincles afectius que ningú pot malmetre, a on vivim amb els nostres éssers estimats, a on tots ens coneixem, ens acceptem totalment, procurem comprendre’ns i a on fem pinya en temps d’alegries o en temps de contrarietats o de dolor. No és difícil quan tenim l’actitud de comprensió i de diàleg entre pares, fills i néts.

Alguns sabem aquell acudit d’aquell nen que no parlava. El nen no parlava i els pares, desprès d’haver recorregut tots els especialistes i fer un llarg itinerari a tots els metges per fer que parlés, van decidir conformar-se. Un matí esmorzant – el xicot ja tenia 30 anys – va dir: “Mare, falta sucre”. La mare ho va avisar al pare: “El noi parla, ha dit: no hi ha sucre”. Pare i mare el van interrogar: “Com és que no has parlat fins ara?”. Els va contestar: “És que fins ara tot estava bé”.

És quasi natural que en el tracte diari amb els altres, dins l’àmbit familiar, en el lloc de la feina o bé en les relacions socials els adults tinguem ensopegades i friccions, així com el nens les tindran a la llar, a l’escola i en el seu grup d’amics. Ara bé quan vivim la comunicació ens tindrem confiança i quan es viu un clima de confiança a la llar s’estalvien molts neguits.

La confiança dins l’espai familiar és el resultat de dialogar i comunicar-se i de ser persones comprensives, i, sobre tot flexibles – si fóssim rígids per no adaptar-nos als canvis, per amor propi o per estar cansats o capficats en mil problemes – no podríem escoltar el que ens diuen realment els fills, no calçaríem les mateixes sabates (tant si són del vint-i-tres com si són del quaranta) i no ens interessaria el que els preocupa.

A vegades amb un “fes el que t’he dit i no em donis la llauna”, no escoltem les raons que tenen per dur-nos la contraria, raons que s’han de saber, sobre tot, si el fill és adolescent i ja calça el quaranta.

Cap pare ni mare pot frenar que les criatures s’expliquin. Trobem en la llegenda de Robin Hood, com aquest adverteix a un jove simpatitzant: “parla lliurement i revela’ns les teves cuites. El fluir de les paraules apaivaga el cor de qui pateix; és com obrir les comportes quan l’embasament està a punt de desbordar-se”.

Aquest consell del intrèpid Robin ens fa pensar que no és bo que quedi res a dins del cor sense expressar-ho, per descomptat tampoc pot quedar al cor dels adults, per tant a tota hora és bo deixar que els fills s’expliquin lliurement i fer-ho també pare i mare amb sinceritat.

Els avis també tenen el seu paper. Encara veig a àvies que quan escolten un menut plorar diuen: “a aquest nen li falta falda”… i és consolador que els infants hi trobin la falda de l’avi o de l’àvia. O es que ens pensem que els avis i les àvies només serveixen per malcriar?. Doncs de veritat que no, n’hi ha molts que transmeten molt afecte i per tant molta autoestima als infants. I són portadors de la gran comunicació, la no verbal, la del gest i la mirada.

Entre pares i avis procurem – tant amb la comunicació verbal com amb el llenguatge no verbal – crear un clima de confiança, comunicació, bon humor i alegria a la llar que beneficiï la pau i la salut psicològica de la vida de família en aquest any 2009 que comença.

Victòria Cardona

Orientadora familiar i escriptora

www.vidadefamilia.org

Subscriu-te al Butlletí

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha