Ser propers. Donar ànims i acompanyar els nostres fills

La voluntat deu ser l’única cosa en el món que quan està desinflada necessita que la punxin. Felipe (Mafalda de Quino)

I vet aquí que el Felip, aquest personatge de Quino, conegut per molts i estimat per altres -que hem gaudit dels seus acudits- ens dóna amb la seva frase una idea; molt bé ho defineix quan ens parla de la voluntat: “necessita que la punxin” . Li donem la raó i esperem que torni a escriure ja que fa poc deia en una roda de premsa explicava que se li havia acabat la corda… l’esperarem, de moment ha treballat molt i molt bé amb els personatges que ha creat…

Quan els nostres fills estan motivats responen amb celeritat a les seves responsabilitats. I els pares apliquem-nos la frase del proverbi persa que ens parla de paciència, sense ella decauríem contínuament en la nostra tasca i els què perdríem els ànims seríem nosaltres, adults, quan no sabríem percebre resultats immediats en l’educació dels fills. Saber esperar sempre és una gran eina educativa i una lloable actitud.

Quan les criatures tenen bons moments, és en el joc, o al menys a mi m’ho sembla. És un d’aquells moments en què els podem anar escoltant, sense que ho vegin, i quedar-nos meravellats en veure les iniciatives, la creativitat, la imaginació i altres valors més, en els què reconeixem, que per molt males nits, per moltes febrades inoportunes o per molts sacrificis que hàgim fet en haver optat per la maternitat i per la paternitat, només al viure aquell instant de contemplació, ja podem entreveure un raig de llum en la nostra vida i ens adonem que el fill mai és una càrrega o en el cas de ser costos seria una càrrega lleugera i que es pot arrossegar.

La llar és el reducte de la intimitat, de la confiança. A la llar es creen uns vincles afectius que faciliten la comunicació i la convivència. Els ànims que insuflem i les motivacions que ideem els pares, són les “punxades” que necessita Felip quan no vol fer els deures i li explica així a la Mafalda.

Per donar ànims podem pensar en el coaching, aquest acompanyament i seguiment dels futurs executius que es fa a l’empresa i aplicar-lo als fills. És, senzillament, veure quines possibilitats té cadascú i potenciar-les; però, per això, hem d’estar a vora seu com els entrenadors dels campions d’élite que és de on s’ha escollit la paraula.

Secundem el desig del fill i respectem iniciatives com en el cas d’aquell petit que li sabia demanar al seu pare: “Asseu-te al meu costat, jo faré els deures i tu em diràs: “Molt bé, molt bé, fill meu..!” És clar que el pare s’hi va asseure..! La criatura li tenia confiança i expressava el que necessitava. Quin pare no hauria atès aquesta petició?: possiblement, el tipus de pare rondinaire que diria al seu fill que estava massa esgotat desprès de treballar tot el dia.

Amb aquesta expressió d’elogi hi reconeixem un ingredient per l’educació de la voluntat: motivar el que fan amb un “molt bé”, entusiasmat. Vet aquí que durant les estones que estem amb ells, trobarem moltes ocasions de fer-ho. I és que per educar la voluntat dels fills en l’esforç i la constància cal estar asseguts al seu costat i animar sempre.

Tampoc ens costarà tant, si som sincers i tenim memòria, recordar quantes vegades per una frase o per una paraula estimulant d’un familiar o d’un amic hem perseverat i estat constants amb alguna feina que estàvem a punt d’abandonar.

Ser un pare o mare que fa companyia és saber veure que no es pot demanar als fills més del què poden fer. Si ho féssim, al no arribar-hi, podrien quedar decebuts i seria el cultiu d’un futur de noi tímid, espantat d’arriscar-se a cap novetat per la por de fer-ho tot malament.

Subscriu-te al Butlletí

Vols dir-nos quelcom?

El teu nom (obligatori)

El teu email (obligatori)

El teu telèfon

El teu missatge

Accepto la política de privacitat

captcha