La gran crisi
La gran contracció econòmica que vivim és de llarga durada. Fa cinc anys que hi vam entrar i encara no sabem quants més han de passar-ne perquè l’atur, per nosaltres l’indicador principal de la crisi, se situï per sota del 10%.
Sortir de la crisi no significarà continuar com abans. A la sortida del túnel el paisatge serà molt diferent. Millor o pitjor depèn de tots nosaltres. No vivim en una època de canvis sinó un canvi d’època de desconegudes conseqüències. És un canvi global que ha modificat, i encara ho farà més, les coordenades en les que ens hem acostumat a viure.
La incertesa, el desànim, i el patiment, s’estenen perquè la nostra societat viu una sèrie de crisis acumulades: l’econòmica i social evidentment, però també la demogràfica, l’ambiental, l’educativa i la política. En totes elles es pot identificar una arrel comuna: la crisi moral.
Crisi moral que significa una gran dificultat de la societat i les institucions per identificar el bé, allò que és just i necessari, i també per part de les persones per posseir els hàbits i pràctiques necessàries –les virtuts- que facin possible realitzar aquells valors fonamentals. La conseqüència és una gran dificultat dels poders públics i de societat per definir i dur a terme les respostes necessàries.
Una crisi de crisis que té entre altres característiques que cal afrontar, la de constituir una important vessant positiva: és l’inici d’un procés de redistribució de la renda a escala global dels països més desenvolupats als menys. Cal assumir-ho amb realisme. Té també una dimensió global causada per l’exuberància del capitalisme monopolista financer d’interessos depredadors, allunyat de l’economia productiva, i que les institucions polítiques internacionals i estatals no saben o volen afrontar.
És tanmateix específica del nostre país, però també és una gran crisi europea. És una crisi d’ocupació en termes quantitatius i de qualitat. Calen llocs de treball, però no a base de crear una societat dual. És generadora de fortes desigualtats, i també d’una distribució injusta de les seves càrregues.
Front a aquesta greu situació, els cristians podem contribuir decisivament a la definició i construcció de la millor resposta junt amb altres homes i dones de bona voluntat, que des d’altres creences coincideixen en els objectius concrets de construir el bé de la societat, la justícia, d’acord amb la prioritat d’allò que és més necessari, en la llibertat i respecte a la dignitat de tot ésser humà.
Un precedent negligit, la reconstrucció europea i el cristianisme
Mai hem estat prou conscients del terrible forat negre que fou Europa a la fi de la II Guerra Mundial. La major destrucció de tota la seva llarga història, en vides humanes, material i especialment moral. tanta sang vessada, tanta violència, va generar ferides terribles. Fins aleshores a Europa –i al món- la sang del passat cridava a vessar més sang en el futur. Però aquest cicle infernal es va trencar i la ruïna va ser superada fins a tal extrem, que des de la desolació de la postguerra es va construir el model més reeixit que ha existit, el que millor ha combinat llibertat, respecte als drets, justícia social, productivitat, prosperitat i benestar. De les seves rendes, cada dia més malmeses, la Unió Europea encara en viu. Van ser els pares fundador, Adenauer, alemany, De Gasperi, italià, i Schuman, francès, que fonamentats en una concepció cristiana de gran projecció social i política, van iniciar la realització de la utopia de la pau i unitat europea, conjugant els grans ideals, amb les realitzacions pràctiques. Comunitat del Carbó i l’Acer, Euratom, Mercat Comú Agrari, són primeres peces pragmàtiques de la gran construcció; el Tractat de Roma i la constitució del Mercat Comú. Però totes elles perseguien una fita més profunda que semblava històricament impossible: la pau, la reconciliació i la solidaritat. Aquest és un gran patrimoni del cristianisme social.
Repensar el cristianisme social per actuar avui: un moviment social cristià d’alliberament
L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. (Lc 4: 18, 18).
L’Església dóna una resposta magnífica a la crisi pal·liant els danys humans. Des de Cáritas a l’acció de totes les parròquies, congregacions religioses, i entitats cristianes de tota mena s’han abocat a la solidaritat.
Però a més de l’ajut de l’Església s’ha desenvolupat una segona, i lògica, resposta especialment necessària quan el dany causat a les persones és massiu i estructural. La resposta és el cristianisme social emanat de l’Evangeli i concretat en la doctrina social de l’Església, dut a terme des d’una perspectiva concreta:
Quan la crisi és tan profunda no és suficient treure aigua de la barca, cal tapar els forats i construir una nova embarcació, tot al mateix temps. En altres termes: capacitat de reforma i regeneració dirigida a la construcció d’un altre model sòcio-econòmic que tingui com a finalitat construir les condicions que facin possible que tota persona pugui realitzar-se en el bé.
Cal repensar el cristianisme social amb l’exigència de donar resposta a les crisis que vivim. I la resposta és un moviment social cristià d’alliberament. Moviment com a confluència de persones, comunitats, associacions. Social perquè cerca reconstruir i enfortir les comunitats per moure a la societat en la construcció d’una resposta veraç, eficaç i viables des de la cultura, l’economia i l’organització de les institucions. Cristià perquè el seu fonament és l’aplicació concreta de la doctrina social de l’Església, i la difusió, formació i pràctica en les virtuts. D’alliberament perquè aquesta és la tasca: alliberar a tota persona de les estructures de pecat que estan en el fonament de la gran crisi, que empresona les nostres vides.
Fonaments i criteris
Defenseu els febles i els orfes
Feu justícia pobres i desvalguts.
Allibereu als indigents. I febles
Arranqueu-los de les mans dels injustos (Salm 78).
- La base de partida: la doctrina social de l’Església.
- L’arrel moral de la crisi demana una adequada articulació entre moral i economia. En la construcció d’aquest diagnòstic i de les respostes. Entre d’altres són instruments útils les concepcions sobre capital moral, capital social, capital humà, l’economia neoinstitucional, i els costos de transacció, bona part de les teories sobre desenvolupament endogen, la teoria de les necessitats humanes.
- Les experiències històriques de les aportacions pràctiques del cristianisme social i en especial la superació de la desolació de la post guerra europea.
- Les experiències pràctiques regides que sorgeixen de la dse: bé d’una manera explícita, bé perquè sense partir d’aquesta internacionalitat encarnen bé els seus principis i criteris.
Una estratègia
Sobre tot de tres eixos fonamentals:
- Actuar units, establir una xarxa activa dotada d’unitat de propòsit; res de bo s’assolirà amb l’individualisme propi de la societat desvinculada que ens té sotmesos.
- Disposar de projectes i de polítiques públiques, que acompleixin la doble condició de (1) resoldre necessitats, problemes vius amb (2). Aquestes respostes parcials s’articulin bé, de manera explícita o implícita en la construcció d’un nou model. Des de la reforma i la regeneració a la transformació i canvi.
- Mostrar realitzacions alternatives que recullin en la pràctica els principis i criteris de la doctrina social de l’Església.
L’acció
Actuar en tres línies d’acció:
- L’elaboració de proposta i difusió de polítiques públiques.
- El foment del moviment social que les acull, difon i impulsa.
- La realització de projectes concrets que exemplifiquin en aplicacions pràctiques aspectes de la doctrina social de l’Església basat en:
§ La resolució de necessitats concretes i de modificació de les estructures i organització de la societat.
§ La formació de comunitats i el reforçament de les existents, com projectes de vida i de memòria, llocs d’acolliment, realització personal i festa.