Benvolgut amic/Benvolguda amiga,
Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) senyalen que Espanya va registrar l’any passat el nombre menor de naixements des de 1942, tot just acabada la Guerra Civil. Ha tornat a disminuir la taxa de fecunditat situant-se en un pírric 1,26 nens per dona en edat fèrtil i continua per cinquè any consecutiu i a l’alça el dèficit vegetatiu, és a dir la diferència entre nascuts i morts. Catalunya no presenta una diferència substancial en relació amb aquest escenari. Aquesta catàstrofe demogràfica té greus conseqüències que no volen ser assumides per tota una part de l’opinió que es nega a acceptar que les pensions, el conjunt de l’estat del benestar, la productivitat, i per tant la renda futura, es veurà progressivament afectada per aquesta situació.
Dues són les causes fonamentals del problema. Una és socioeconòmica. Espanya, i Catalunya encara més, és únic país d’Europa que no té cap política de suport a la família i a la natalitat. Les conseqüències són evidents perquè tenir un fill costa diners. I no només això, sinó que farà perdre diners en el futur. Recordem una altra evidència que la ideologia dominant vol mantenir amagada: la causa determinant de la bretxa salarial entre homes i dones és la maternitat. Les mares tindran una pensió inferior a les dones que no han engendrat i això és una injustícia radical, perquè la que haurà fet una aportació decisiva al sistema públic de pensions serà precisament la mare; la perjudicada.
La segona causa és de caràcter ideològic i es tradueix en una moralitat que considera la maternitat com una llosa per la dona que li impedeix realitzar-se, en considerar que les unions no han de consistir en vincles forts, cas del matrimoni, especialment el catòlic, sinó que han de ser fets circumstancials i evidentment això es tradueix en llars inestables on tenir un fill és més complicat. De fet, quasi 1 de cada 2 nens té formalment una mare soltera a Espanya. En el cas català, la proporció encara és més gran. En realitat no es tracta de dones soles, sinó que es comptabilitza així el fill que neix en parelles que no han estat formalitzades. Aquest escenari dissuadeix evidentment de tenir un segon fill, i castiga en el futur a una situació difícil i inestable al que ha nascut.
Els cristians no podem observar indiferents aquest doble desastre que s’ha apoderat de la nostra societat. Doble perquè en primer terme significa el refús a la voluntat de Déu que no és altra que el matrimoni com la institució volguda per Ell, com escriu Romano Guardini a El Senyor: “És Ell qui, en crear l’home i la dona, els va fer perquè es complementessin legítimament. En contret el matrimoni és una unió sorgida del mateix Déu. Ambdós esposos formen una unitat en Déu tan intima que no són més que ‘una carn de tot’”.
e-Cristians vol obrir una reflexió encarada a l’acció per veure què podem fer de cara a l’any vinent per transformar les polítiques i les mentalitats. No ho farem sols, buscarem participar amb l’Església i amb altres grups cristians. Però en tot cas, ho farem!!!