Arran de la pandèmia de la COVID-19, les autoritats civils de moltíssims països, amb més o menys encert, han decidit restringir les activitats i els moviments dels ciutadans. Això és, en molts casos, raonable des del punt de vista de la Medicina.
La meva profunda preocupació no prové del desconcert dels governants ni de les seves bandades estratègiques, comprensibles en estar en una situació internacional no vista des de la Segona Guerra Mundial. La meva profunda preocupació ve del pensament, de l’actitud i de les decisions dels pastors i ministres de l’Església. A l’Estat espanyol, per exemple, les autoritats civils no han imposat un tancament total de les activitats de culte: només han determinat unes mesures d’higiene i de distanciament social. En canvi, els pastors han tancat completament les esglésies i han deixat els fidels sense els consols d’una visita al Santíssim, una comunió o una estona d’oració en un temple.
Ara mateix, es dóna la paradoxa que avui els ciutadans poden entrar a comprar als supermercats, a les fleques, als estancs de tabac, a les botigues de comunicació o de menjar de gossos, etc. (mantenint la distància de seguretat entre les persones, sense demorar-se, utilitzant guants, amb màscara, netejant- se amb solucions higienitzants), però no es pot fer una ràpida visita a una església o santuari. I no està prohibit pel Govern espanyol: està prohibit pels pastors!
Només un bisbe a tota Espanya manté les esglésies obertes i amb misses amb un cert nombre de fidels. En un cert sentit, es pot dir que la jerarquia ens ha abandonat. Ha optat per deixar algun telèfon o correu electrònic, per les misses televisades i per un oferiment mínim per als últims sagraments. Sense que un govern gens favorable a l’Església –que ha pensat probablement més en altres confessions religioses– hagi presentat cap batalla.
Crec que no sóc un integrista i he recomanat a algunes persones d’alt risc que no surtin absolutament de casa. Però sento l’obligació moral d’expressar públicament una queixa als pastors.
En el meu trajecte diari cap a la clínica on faig guàrdies, passo a peu per diverses esglésies tancades i barrades. Crec sincerament que es podrien obrir unes hores, comptant sempre amb les mesures higièniques, utilitzant abundant solució d’hipoclorit sòdic, ventilant-les sovint, acceptant-hi persones joves ben separades en algunes misses, donant la comunió a unes hores determinades, utilitzant uns confessionaris protegits. En suma, estant a l’altura de les circumstàncies, essent veritablement una Església sense barreres i que dóna una sortida. I comptant amb l’assessoria dels metges catòlics organitzats. En unes poques diòcesis del món, els pastors estan oferint com poden els sagraments i altres consols als fidels.
He de dir també que, al costat d’alguns molt temerosos, he vist molts altres sacerdots lliurar-se als malalts d’un manera admirable, superant la normal aprensió que tota persona té davant d’una malaltia tan contagiosa.
La meva preocupació també concerneix a les bones persones, de missa dominical o diària, que han acceptat acríticament el tancament de les esglésies i que els sigui dispensat el dolç precepte dominical sense oferir-los cap altra manera de complir-lo.
Molts, fins i tot a l’hora de resar ho fem malament. Diem: “Senyor, allibereu-nos urgentment de la pandèmia.” Quan hauríem de dir: “Senyor, que el món us miri a Vós i s’esmeni i, si us plau, allibereu- nos de la pandèmia quan sigui possible, si aquesta és la vostra Voluntat.” I afegir, si cal, amb perspicàcia: “Senyor, a la vostra Mare (Salut dels Malalts) li agradaria que les persones s’esmenessin i que la deixéssiu que ens guarís…”
Finalment, la meva preocupació també afecta el pensament bonista, tan estès, que considera la pandèmia com un fenomen estrictament natural que no té res a veure amb Déu ni amb els nostres pecats. Si, d’una banda, cal dir que tot és per a bé dels qui l’invoquen; d’altra banda, cal afirmar rotundament que Déu governa, premia i castiga, a vegades fins i tot en aquesta terra. Itàlia i Espanya, països durament castigats per l’epidèmia, volien legalitzar l’eutanàsia… Sé que és impopular parlar de càstigs divins, però cal conjugar bé l’omnipotència de Déu, la seva bondat i saviesa infinites, amb la seva justícia, també infinita, i la seva permissió de situacions terribles, fins i tot als innocents.
No voldria acabar sense reiterar que no és el mateix el pecat que la malaltia del cos. Per això, entre d’altres motius, el pecat es cura amb el sagrament de la confessió i la malaltia del cos es cura o se suporta amb un altre sagrament, la unció de malalts, i amb el treball dels sanitaris.
El misteri del destí de la vida dels homes sobre la terra està en la Creu i en la Resurrecció, amb una vida eterna de felicitat extrema. Si la volem, és clar.