A la vida quotidiana, quan la humorada resulta excessiva, és corrent l’expressió següent, que hem pogut sentir en alguna ocasió: ”riu-te de la teva mare”. Aquesta frase popular formula dues evidències: que l’humor té límits i que hi ha qüestions amb el quals un ha de tenir especial cura. La pròpia mare, figura a que ens hem referit en l’inici d’aquestes línies, és un exemple d’una cosa que certament només pot tractar-se amb un humor delicat. I Déu, i el sagrat, també sense cap du…A la vida quotidiana, quan la humorada resulta excessiva, és corrent l’expressió següent, que hem pogut sentir en alguna ocasió: ”riu-te de la teva mare”. Aquesta frase popular formula dues evidències: que l’humor té límits i que hi ha qüestions amb el quals un ha de tenir especial cura.
La pròpia mare, figura a que ens hem referit en l’inici d’aquestes línies, és un exemple d’una cosa que certament només pot tractar-se amb un humor delicat. I Déu, i el sagrat, també sense cap dubte. I creiem que més coses, amb seguretat. Per aquesta raó resulta vana, bizantina i confusa la pretensió de Salvador Cardús en proposar en el seu article l’oposat: no existeixen límits per burlar-se de l’altre, o del que resulti més important i més sagrat per a ell.
El debat és ja conegut: els programes de TV3, on el sagrat per als catòlics és objecte de burla i paròdia. El mes de maig, les comunions al programa “Fent Amics”; el juny, l’eucaristia a ”7 de notícies”; i el juliol va tocar a Jesucrist a “Plats Bruts”.
Per a Cardús, tot això és un signe de maduresa. Curiosa forma de raonar. A l’estil d’allò que Francisco de Goya va il·lustrar amb la frase ”el somni de la raó produeix monstres”. Perquè en realitat no es tracta d’excloure cap tema de l’humor sinó, simplement, de saber com tractar-lo. No es tracta que un no se’n pugui riure de si mateix, res d’això, sinó de com se’n riu d’un, la qual cosa és molt diferent. El nostre home, amant de generar divisions i etiquetar els catòlics, pretén introduir una nova categoria: aquells qui fan com ell una paròdia de Jesucrist, on el nostre Déu acaba fent l’amor sota la barra d’un bar amb una dona que representa el diable, són gent madura, inserida en la modernitat cultural i el pluralisme ideològic. Aquells qui sofreixen o s’indignen amb això són gent conservadora i autoritària. Segons Cardús, el modern i el plural és burlar-se sense límits de l’altre. Naturalment, això és un greu error que, de prosperar, faria inviable la democràcia, perquè la pluralitat només és possible en l’acceptació i el respecte de la diferència. Respecte no perquè es comparteixi la creença, sinó perquè precisament és “la creença de l’altre”. En el moment què la ridiculitzo, li estic imposant la meva. És obvi que tot té un límit. La Constitució ho estableix quan protegeix i promou el sentit religiós en els termes propis d’un estat aconfessional, com ho fa tota la legislació posterior que la desenvolupa o aplica. Les normes que hem construït per viure junts fructíferamente han de ser respectats per tots. Això és maduresa. I si un no sap conjugar humor i respecte ha de subjectar-se als límits de la convivència que estableix la Constitució.
El propi director de TVC, Miquel Puig, va acceptar que en dos dels tres programes esmentats, les comunions i la paròdia de Jesucrist, es va sobrepassar el que és correcte i per això va demanar disculpes. En titular de “La Vanguardia”, va assumir que TV3 ”està fregant el límit en l’humor sobre religió ”. Per primera vegada ho reconeixen públicament. Ja hem aconseguit alguna cosa. Ara només falta l’esmena. Les institucions polítiques i l’autoritat sobre els mitjans audiovisuals han d’establir la solució, que en termes de llibertat i democràcia, només pot ser l’autoregulació fonamentada en la Constitució. La presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona, Elisabeth Buch, em va escriure per expressar-me que ”m’he sentit tan ofesa com vostè”. I és que el meu bon amic Cardús és mes papista que el Papa. En el fons, amb l’únic que se sent còmode és amb el model de ”catòlic-támpax”: que no es vegi, no es noti i no traspassi. No hi ha com tenir sentit de l’humor.
(Publicat a La Vanguardia el 23/7/2001)