Hem d’aprendre a conviure amb nosaltres mateixos per així aprendre a conviure amb els altres
Desprès dels articles anteriors escrivint sobre l’empatia -definida com la comprensió vers els sentiments i actituds de les persones- m’ha semblat adient aprofundir més en la pròpia individualitat per potenciar una bona convivència familiar; si un no es coneix ni sap quins són els seus sentiments difícilment podrà conviure amb pau amb els de la seva llar.
M’ha inspirat una frase simpàtica de Noel Clarasó: “Tractar de millorar-se un mateix és empresa que dóna millor resultat que tractar de millorar als altres”.
Es tracta de reconèixer on tenim el punt dèbil que dificulta la convivència i amb serenitat fer l’esforç de llimar-lo. L’acceptació dels nostres defectes i l’afany de superació per millorar és positiu per l’educació dels nostres. Quin ànim tindrien els infants i adolescents per esmenar-se si els adults no fóssim mai capaços de demanar perdó quan ens hem equivocat?
Si anem accelerats ens es difícil trobar un temps per aquesta empresa important que és el coneixement propi. Ara bé si ens aturem, com estem fent ara al llegir, ens adonem que un espai per la reflexió també el trobarem; tanmateix no es tracta de donar voltes i voltes al mateix problema del nostre temperament o de les circumstàncies que tenim amb dificultats, una actitud així podria esdevenir en una addició mental que no produiria cap benefici, més aviat ens conduiria a l’angoixa, a tornar-nos malhumorats o a tancar-nos i per tant perjudicaríem la vida de família.
Un comportament influït pel pessimisme ens guiaria cap a la tristesa, a no oblidar traumes carregant les culpes als altres, a tenir memòria dels greuges rebuts, en definitiva ens quedaria minvada la capacitat de donar i de rebre afecte, fonamental per viure amb pau, assolir llibertat i omplir d’alegria la llar.
Per millorar la convivència amb el nostre marit, muller i fills ens fem tres preguntes per reconèixer algun dels nostres defectes i d’aquesta manera posar fil a l’agulla per solucionar-los:
- Som dels que ens sentim ofesos quan algú de la nostra família ens diu que fem quelcom malament? o bé, desprès del primer impuls d’enuig, pensem: “¡Què bé que em coneixen, m’han aclarit un defecte, tinc un objectiu més per millorar i fer-los la vida agradable!”
- Els nostres fills ens han demanat fer una sortida amb altres pares de l’escola, que encara no coneixem; busco una altra activitat per aquell dia per no fer l’esforç de conèixer gent nova?, o bé dic: “nois anem-hi, és una bona oportunitat per passar-ho bé!” i…m’oblido de la meva timidesa.
- Amb companyia d’altres amics o amigues ens agrada portar la contraria, parlar només de les nostres coses, voler ser sempre el centre d’atenció?; o bé pensem: “escolto, m’interesso per el que expliquen els altres, m’espero per donar el meu parer”
Són tres claus personals per aprofundir-hi; totes relacionades amb sentiments negatius: susceptibilitats, timidesa, necessitat de cridar l’atenció, tot un repte de millora personal per comprendre els sentiments dels nostres.
I per tenir una actitud positiva i optimista us obsequio amb aquesta frase de l’escriptor irlandès Oliver Goldsmit, nascut l’any 1728: “La nostra major glòria no consisteix en no haver caigut mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiem”
Nota: Si esteu interessats amb altres articles relacionats amb educació, heu de cercar a l’Arxiu històric “Formació per pares”