Davant la recent campanya iniciada per determinats sectors de la societat i partits polítics, mitjançant la qual es proposa l’eliminació de l’exempció de l’Impost de Béns Immobles per a l’Església Catòlica, E-cristians entén que ha de posicionar-se, i ho fa manifestant-se a favor del manteniment de l’esmentada exempció, per tres raons: comparació, coherència i oportunitat.
Si pensem en el terme de comparació, l’exempció a l’IBI que s’aplica a l’Església Catòlica, i que deriva dels Acords amb la Santa Seu de 1979, no suposa un benefici excepcional a favor de la mateixa, ja que també disposen de l’esmentat benefici altres confessions religioses que varen signar acords amb el Govern espanyol l’any 1992. Igualment, a l’empara de les regulacions sobre les associacions i fundacions i el mecenatge, un gran nombre d’entitats vinculades a partits polítics, entitats públiques, i entitats sense ànim de lucre que realitzen activitats d’interès social poden acollir-se a l’esmentat benefici.
Per això, pretendre que l’Església Catòlica no es pugui beneficiar de l’exempció (quan d’altra banda només suposa un 5% del total) no és sinó menysprear o no tenir en compte l’important acció social que l’Església Catòlica du a terme.
Existeixen tres àmbits d’actuació de l’Església Catòlica que són essencials en la societat actual.
D’una banda, i per molt que els pesi a alguns, la societat espanyola és majoritàriament catòlica (el 71,4% així es declara), i encara que el percentatge de practicants és substancialment inferior, la tasca de les parròquies, no tan sols amb l’exercici del culte, sinó també mitjançant la catequesi i ajuda pastoral i social no fa sinó donar resposta a les necessitats espirituals que, avui en dia, són més que mai necessàries.
Però al marge d’afinitats, els beneficis de la tasca pedagògica i assistencial de l’Església Catòlica són immensos. En relació amb la primera, les xifres no enganyen, i l’estalvi que suposa a les arques públiques la docència i altres activitats que es duen a terme en centres gestionats per l’Església Catòlica s’ha calculat que suposa per a l’Estat un estalvi anual d’uns 3.000 milions d’Euros.
També hem de pensar en la conservació del patrimoni cultural eclesiàstic, que és sufragat per l’Església Catòlica, i del qual gaudim tots.
Però el que no és quantificable, ni material ni moralment, és l’actuació de Càritas i altres entitats directament o indirectament relacionades amb l’Església Catòlica, a favor dels desfavorits. I aquesta tasca en temps de crisi s’ha fet encara més rellevant.
En relació amb aquesta qüestió, els grups que persegueixen la supressió de l’exempció de l’IBI, utilitzen arguments fal·laços, intentant separar o desvincular l’Església Catòlica d’aquestes entitats, ja que no poden negar l’evidència, que és que la seva actuació és encomiable. Així, per exemple, manifesten que l’Església Catòlica només contribueix al 2% del pressupost de Càritas, obviant que més del 60% del seu finançament procedeix d’aportacions privades (majoritàriament donacions), percentatge semblant al finançament de l’Església Catòlica, que en un 50% es finança mitjançant aportacions directes dels fidels, i en un 25% addicional mitjançant l’assignació tributària.
Però, per molt que els pesi, Càritas és l’Església Catòlica, com ho són tantes altres entitats igualment vinculades que realitzen una actuació d’interès social que ajuda moltes persones necessitades.
D’altra banda, reclamar la supressió de l’exempció de l’IBI a l’Església Catòlica no és coherent, i demostra una falta absoluta de serietat en el fer.
Entenent la coherència com una actuació concorde als criteris de la lògica, la petició de supressió de l’exempció de l’IBI la vulnera. No és seriós reclamar una cosa que està abocada al fracàs, ja que l’esmentada supressió requereix un canvi no solament de la normativa tributària, sinó també dels acords de caràcter internacional que, entre altres qüestions, regulen la mateixa. En definitiva, una rebequeria del ple d’un ajuntament no serveix. I és poc seriós perdre el temps (i més en la situació actual de crisi en la qual ens trobem) plantejant iniciatives, mocions i altres fórmules imaginatives que se li puguin ocórrer a algú, sabent que no tenen cap possibilitat de prosperar.
És comprensible entendre que aquests grups, especialment els partits polítics que pretenen liderar aquesta campanya, només persegueixen com a finalitat fer soroll, perquè el soroll crea confusió i, d’altra banda, aconsegueixen aixecar una cortina de fum rere la qual s’amaguen les seves pròpies misèries i conductes censurables. Tanmateix, el ciutadà és prou intel·ligent per comprendre que, en comptes de perdre el temps, haurien de fer el que en definitiva se’ls demana, treballar per l’interès comú.
No entrarem a valorar la seva pròpia coherència interna, doncs li aplicarem el dogma cristià de "no jutgis i no seràs jutjat", però és un fet notori que molts dels que pretenen acabar amb el privilegi de l’Església Catòlica, l’estan gaudint igualment.
Finalment, hem d’al·ludir a l’oportunitat, i plantejar ara aquesta supressió, és inoportú. Quin sentit té obrir ara nous fronts que, en comptes de treure’ns de la crisi, no fan sinó fomentar la desunió o el conflicte?
Tanmateix, com hem dit abans, l’oportunitat depèn de la banda des de la que es miri, si des de la misèria d’intentar desviar l’atenció dels veritables problemes dels ciutadans o, al contrari, des de la voluntat de recolzar aquells que ajuden els altres, amb independència de la seva ideologia, religió, o creença.
Que no ens tractin de ximples, no és una casualitat plantejar aquesta qüestió en mig de la campanya de la renda, intentant influir en la lliure decisió sobre la destinació del 0,7%, i fent-ho faltant a la veritat.
Ens trobem avui en dia en una crisi econòmica que no és, en última instància, sinó una crisi de valors, una pèrdua de visió del just i de l’injust, i suprimir l’exempció de l’IBI a l’Església Catòlica seria una injustícia injustificable.