L’absurda polèmica construïda contra el bisbe de Solsona, prolonga la seva acció amb nous fets que són ben útils per mostrar-nos de forma descarnada la realitat que envolta a l’Església, i la situació d’aquelles persones que a més de ciutadans professen el catolicisme, o s’inspiren sense creure en els seus valors culturals i morals.
El nou fet que vull destacar és el resultat del ple de l’Ajuntament de Cervera. Si recordeu el seu alcalde va notificar la seva decisió de presentar la iniciativa de declarar al bisbe Novell persona no grata.
El resultat del plenari municipal ha estat aquest: 3 vots a favor del PDeCat, l’alcalde i dos regidors, el vot de la CUP i d’un regidor no adscrit, 6 abstencions d’ERC i PDeCat, i 2 en contra d’ERC. Total, surt endavant amb 5 vots sobre 13. El resultat mostra clarament la feblesa política de l’alcalde, perquè la majoria no l’ha seguit, i els fets rellevants són: (1) l’atac al bisbe és una qüestió centrada en el PDeCAT, (2) l’actitud distant d’ERC que ha repartit els seus vots entre l’abstenció i el vot en contra. És un cas més que mostra que l’ex CDC no és que ja no sigui fiable, sinó que és una organització que té com a màxima significació la perspectiva de gènere i les polítiques dels grups LGBTI, com ja ho ve demostrant des de l’últim govern d’en Artur Mas amb la seva agenda parlamentària i decisions de govern. I avui la prioritat a la ideologia de gènere i LGBTI significa en la pràctica agressió a l’Església. Aquesta és una equació precisa que regeix a Catalunya, però també a d’altres indrets.
Perquè recordem-ho, ¿què va dir el bisbe de Solsona perquè el maltractin acusant-lo d’homofòbia? Monsenyor Novell es preguntava, al fil del text papal Amoris Leticia sobre la família, si “la confusió en l’orientació sexual de força nois no serà deguda al fet que en la cultura occidental la figura del pare estaria simbòlicament absent“. Aquesta és la frase que li ha valgut les amenaces, l’excomunicació de l’Alcalde de Cervera i ja un primer intent d’agressió pública, per part d’un col·lectiu LGBTI, convocat a aquest efecte en una altra població, Tàrrega, en una dinàmica d’intimidació que continua.
No es pot ni tan sols preguntar si la liquidació de la figura del pare o la mare, té conseqüències sobre la formació dels fills? Si és així, cremem a la foguera de la intolerància l’enorme quantitat de literatura científica que estudia aquesta situació com a mínim des dels anys vuitanta del segle passat. Delinqüència, rendiment escolar, embarassos prematurs, salut, maduresa emotiva i sexual, propensió al divorci, la llista d’aspectes relacionats amb la situació del pare i la mare és llarguíssima. I això inclou (¿per què hauria de ser exclòs si hi ha abundància de referències acadèmiques?) la confusió de rols sexual afectius per mancances de patrons de referència masculins.
Per què no es pot parlar amb normalitat sobre tot això si a més de l’opinió forma part d’un camp ben nodrit del coneixement? La qüestió a debatre és per què en la nostra societat la cultura hegemònica es basa en la transgressió i la provocació, basada en la subvenció pública, inclosa la municipal (Cervera per exemple celebra cada any en el seu Aquelarre la figura del Mal per antonomàsia, el Diable) un no pot preguntar-se sobre si “la confusió en l’orientació sexual de força nois no serà deguda al fet que en la cultura occidental la figura del pare estaria simbòlicament absent”.
I per què no pot preguntar? Els que agredeixen al bisbe dedueixen que el concepte de confusió sexual es refereix a l’homosexualitat. Són ells i no el prelat, els qui ho afirmen. És el seu propi temor el que els impulsa a posar-se la bena abans de la ferida. Perquè la idea de confusió sexual és molt àmplia. Però no vull furtar la qüestió de l’homosexualitat: per què no podem preguntar-nos sobre les causes de l’homosexualitat quan la literatura científica ho ve fent de manera tan reiterada? El perquè entre el 2 i el 3% de la població se sent atret de manera emotiva i sexual per persones del mateix sexe? Per què coneixement científic, debat racional esdevé vetat. L’homofòbia és anar contra els homosexuals, i no el preguntar-se sobre les causes de la seva naturalesa.
I qui ho prohibeix? El límit de la llibertat d’expressió no la pot imposar el poder polític, sinó la justícia, perquè, com es demostra en aquest cas si són els polítics els qui ho fan es manifesta una deriva totalitària.
Així, i en contra del que ens venen, no es construeix un país millor sinó tot el contrari, i no es construeix perquè es converteix als catòlics en ciutadans de segona, que no poden expressar al públic les seves raons. Per exemple la de que el model familiar que aporta els millors resultats pels seus membres i per a la societat és la unió estable d’un home i una dona oberts a la descendència i amb vocació d’educar-la. Això segons un altre alcalde -en aquest cas el de Solsona– tampoc es pot afirmar.