De Daniel Arasa. Publicat a La Vanguardia el 4 de juny de 2017
Un exercici de llibertat d’expressió en què no detecto ni escarni de ‘dogmes, creences, ritus o cerimònies catòliques’ ni vexació dels qui els professen o practiquen’”. Aquesta frase és l’eix de la resposta del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, al centre j urídic Tomás Moro en relació amb l’acció de dues suposades lesbianes del col·lectiu Arran que el 26 d’abril, vigília de la festa de la Mare de Déu de Montserrat, van publicar un vídeo en què es “morregen” al cambril de la Moreneta, mentre amb música de fons es pot escoltar: “Saca el rosario de nuestros ovarios, saca tu doctrina de la vagina”.
Les mateixes autores del vídeo van afirmar: “Profanarem els símbols (de l’ Església) i tot el que representen totes les vegades que faci falta”. Avalats per 9.000 firmes, des de l’ observatori contra la cristofòbia dependent del centre jurídic Tomás Moro es va demanar al Síndic de Greuges que denunciés a la Fiscalia aquests fets per considerats constitutius de delicte, però la resposta del Síndic és l’ esmentada abans. Justifica l’acció com “un exercici reivindicatiu” d’un col·lectiu que ha patit i encara pateix discriminacions, ni tan sols amb una petita desautorització, ni una crítica, ni cap retret a l’acte.
S’imaginen una cosa similar en una sinagoga o en una mesquita? El Síndic hauria actuat per iniciativa pròpia davant una enorme provocació i expressió d’odi, encara, que això sí, salvant les lesbianes perquè aquest col·lectiu és intocable. Una bona manera d’entendre la llibertat religiosa! Si afecta d’altres, constitueix una tremenda discriminació, antisemitisme, islamofòbia, homofòbia, promoció de l’odi. Però si les agressions són contra els catòlics, llavors és llibertat d’expressió.
Al cambril. El col·lectiu Arran va difondre un vídeo on dues noies es besen davant la Moreneta i acompanyat del text: ‘Les lesbianes també estimem, també follem’ (Arran)
Una reflexió. Per què no repeteixen el gest en una mesquita, els d’ Arran ? El mateix es podria preguntar a les activistes de Femen i d’altres col·lectius. Perquè saben que els tallaran el coll o els perseguiran fins a fer-los volar pels aires. Són tan valents que només s’atreveixen amb els catòlics perquè, i vet aquí el gran mèrit d’aquests, no respondran amb violència.
És veritat que el Síndic es preocupa del dret a la llibertat religiosa. Els lectors poden recuperar per internet la trobada d’ Ombudsmen europeus de l’any 2010. Al costat d’aspectes raonables sobre la falta d’acollida als immigrants, Ribó es lamentava dels problemes dels musulmans per construir mesquites a Catalunya i del debat del burca. Deia que són mostres superficials de la xenofòbia, i recordava que era “il·legal” l’intent de l’Ajuntament de Cervera de declarar la població “lliure de mesquites”. Correcte, perquè no s’ha de posar obstacles al fet que els musulmans practiquin la seva religió. Altres informes del mateix defensor al·ludeixen també a problemes dels musulmans. Perfecte. És llàstima, però, que entre els damnificats per limitacions a la llibertat religiosa no apareixen mai els catòlics, que són els que pateixen la immensa majoria de les agressions. No només a l’ Aràbia Saudita, Síria o Corea del Nord. Aquí són tan habituals les violacions i insults contra els cristians que el Síndic ja no les veu com una cosa anormal i inacceptable. Formen part del paisatge, i aquest no s’inclou als informes. L’asimetria en el tracte envers els musulmans i els catòlics és absoluta.
El senyor Síndic tampoc no s’ha assabentat de noves agressions i insults anticatòlics d’ Arran fa poques setmanes a Tarragona, ni de pintades insultants a diverses esglésies. Des de començament d’any se n’han comptabilitzat més de 40 a Catalunya. Anant una mica més enrere i quant a actes públics, el Síndic tampoc no sap que el Nadal passat un grup va irrompre en la missa del gall a Sabadell i va bloquejar la celebració, o que a les festes de la Mercè una presumpta poetessa es va permetre dir barbaritats al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona amb l’alcaldessa present, o que fa dos mesos es va provar de boicotejar una conferència a l’església de Santa Anna.
Val a dir que fa cinc anys vaig publicar el llibre Cristianos, entre la persecución y el mobbing (Milenio). En alguns països ser cristià significa avui jugar-se la vida o ser sotmès a fortes sancions. A Europa, també a Catalunya, no perilla la vida, però de pressions, en saben bé els qui les pateixen, i van creixent any rere any, amb el silenci d’autoritats i premsa. Crec que dintre de poc temps Pilar Rahola podrà il·lustrar el Síndic amb alguna cosa més en aquesta línia.