Pot semblar estrany que pretenguem abordar la crisi que viu el nostre país, i la mateixa Unió Europea, mitjançant una proposta que pot semblar estrictament tècnica. No és així. Una gran part de les causes de la crisi social i política, fins i tot cultural i moral, tenen la seva arrel en aquest indicador oficial, “el PIB,” que s’ha convertit en la raó última per assenyalar que un país va bé o malament. Aquesta creença constitueix un greu error.
És una evidència que la nostra societat funciona malament i que les seves crisis, institucionals, socials, polítiques, es multipliquen. A la Gran Contracció que ha afectat molts països al llarg de més o menys un quinquenni, els ha succeït una recuperació que torna a distribuir desigualment els guanys que es produeixen, atorgant molt més als que ja tenien més. En aquest context, la gran majoria la població de menors ingressos, i també la major part de la classe mitjana, sempre perden: van perdre amb la crisi econòmica i amb la recuperació en curs, i no es perceben canvis en aquesta tendència que està destruint la cohesió i la unitat europea, i transformant la política al si dels estats membres en una dinàmica d’enfrontaments entre enemics, que havíem superat, aconseguint mostrar al món l’exemple d’una bona via per al desenvolupament i la pau social, la que ens va conduir als europeus als 30 anys gloriosos.
La desigualtat creix per d’allò que és racional, i augmenta la llosa del nostre dèbit que dipositem sobre els nostres fills i néts; financera, ambiental, i de distribució generacional dels recursos públics. L’ascensor social es paralitza. Tot això ho sabem, i amb visions polítiques diferents, hi ha un consens generalitzat per abordar-lo… que està resultant ineficaç, mentre les crisis progressen.
Malgrat tot això els estats, tots, la Unió Europea, només tenen una forma comuna i oficial de mesurar l’evolució: el Producte Interior Brut (PIB).
Afirmem que aquesta és, precisament, una de les claus decisives que expliquen la incapacitat per afrontar la crisi de societat, i recuperar el benestar per a les persones i les seves famílies.
Mentre el PIB sigui l’indicador oficial de com evoluciona l’economia -i amb ella gairebé tota la resta- d’un país, els governs estatals i de la Unió, els seus òrgans legislatius no tindran una guia clara del que cal fer.
Utilitzar avui el PIB és emprar una brúixola que no assenyala el nord.
Recordem-ho: el PIB va néixer a la dècada dels 30 com a eina per mesurar el creixement econòmic sota determinats supòsits. Des d’un inici presentava limitacions. El mateix Simon Kuznets va advertir sobre elles, però de bon inici van ser ignorades.
El PIB no mesura les conseqüències humanes del creixement econòmic, ni els seus aspectes qualitatius. L’exemple més recent és rotund. Els Estats Units, la primera potència mundial i un dels països de major PIB per càpita, ha vingut registrant un bon creixement al mateix temps que es reduïa l’esperança de vida dels seus ciutadans.
EL PIB comptabilitza com a creixement, la qual cosa es tradueix implícitament com un bé, la prostitució, el consum de drogues, la major despesa en seguretat a causa de l’augment dels delictes, el rearmament, la destrucció del patrimoni natural i la contaminació per efecte de les congestions del trànsit, per citar només uns exemples concrets. I al mateix temps és incapaç de valorar la importància decisiva del treball domèstic o el voluntari. No ens diu res de la desigualtat, entre altres qüestions bàsiques, perquè no és la seva missió, ni del que pot succeir a mig termini relacionat amb la natalitat, l’educació, i la inversió tecnològica i científica, ni de la sostenibilitat, fins i tot té moltes dificultats per mesurar bé l’impacte econòmic de moltes activitats terciàries relacionades amb la tecnologia, per a referir un altre tipus d’exemples.
Les limitacions del PIB són tan òbvies que han proliferat els “índexs” i mesures complementàries, la més notòria l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de l’ONU, però n’hi ha molts més. La pròpia Unió Europea pot presentar un bon nombre d’ells. El seu problema radica que no són el substitut del PIB, no tenen aval formal, i no s’utilitzen en les decisions governamentals; són com a molt un complement.
PER TOT AIXÒ:
Afirmem que si no se substitueix el PIB, les nostres societats i institucions de govern continuaran guiades per criteris que compliquen més la crisi en comptes de resoldre-la.
Sol·licitem de la Unió Europea que atorgui prioritat a la confecció d’un indicador únic i oficial del desenvolupament econòmic, social i ambiental de la Unió, que substitueixi el PIB, i estableixi el reglament necessari perquè sigui utilitzat pels estats membres. Que al seu torn transmeti a la Secretaria General de l’ONU, la seva iniciativa per coordinar-la amb idèntic projecte a escala global.
Sol·licitem al govern d’Espanya que assumeixi aquesta iniciativa com a pròpia i elabori una proposta en el sentit apuntat per dinamitzar el projecte comunitari.
Suggerim a la Secretaria d’Estat de la Santa Seu i a la Comissió Pontifícia de Justícia i Pau, considerin aquesta iniciativa i contribueixin a ella per afavorir un desenvolupament humà i inclusiu, d’acord amb la doctrina social de l’Església. Proposem que basats en ella s’elabori com a iniciativa cristiana per al món, un projecte de factors a considerar en un índex integrat de desenvolupament, benestar i sostenibilitat.
Tot això amb la finalitat de substituir el PIB com a indicador oficial del creixement d’un país, situant-lo en tot cas com un instrument complementari per a una utilitat econòmica ben circumscrita al que realment pot mesurar.
Amb aquesta finalitat ens dirigim als presidents de la Comissió i del Consell de la Unió Europea, al president del Govern d’Espanya, al secretari d’Estat de la Santa Seu, i al president de la Comissió Pontifícia de Justícia i Pau.
Si comparteixes aquests punts de vista i els objectius que propugnen, no restis inactiu. Participa!