Maria contempla l’Infant
De David Jou
És Déu i s’assembla a mi.
Els seus llavis són com els meus llavis.
Què diran, que no haguem sentit mai,
ric de més sentit que els mots dels savis
i que ompli el nostre buit i calmi el nostre esglai?
Els seus ulls s’assemblen als meus ulls.
Què veuran que jo no pugui veure?
Què descobriran rere els opacs esculls
dels rostres endurits pel patiment i el deure?
És Déu dels cels i s’assembla a mi:
carn de la meva carn, però vertiginosament diví,
immensament més gran que jo
però fruit fragant i fràgil del meu si.
El contemplo i no sé què dir:
és la meva llibertat i és el meu destí,
és el meu goig i la meva por:
el sento meu i marxarà de mi.
María contempla al Niño
De David Jou
Es Dios y se parece a mí.
Sus labios son como mis labios.
¿Qué dirán, que no hayamos oído,
rico de más sentido que las palabras de los sabios
y que llene nuestro vacío y calme nuestro susto?
Sus ojos se parecen a mis ojos.
¿Qué verán que yo no pueda ver?
Qué descubrirán tras los opacos arrecifes
los rostros endurecidos por el sufrimiento y el deber?
Es Dios de los cielos y se parece a mí:
carne de mi carne, pero vertiginosamente divino,
inmensamente mayor que yo
pero fruto fragante y frágil de mi seno.
El contemplo y no sé qué decir:
es mi libertad y es mi destino,
es mi gozo y mi miedo:
lo siento mío y se irá de mí.