De Josep Miró i Ardèvol, publicat a La Vanguardia el 7 de març de 2016
La lectura d’una mena de parenostre irreverent al Saló de Cent, amb el Consistori reunit en ple per lliurar els premis Ciutat de Barcelona, ha dolgut i indignat molta gent pel que significa de manca de respecte a creients, i a no creients que es reconeixen en una tradició cultural.
I aquest és el problema bàsic, perquè el respecte és una condició necessària per a la realització de la democràcia. Sense, no hi ha diàleg i esdevé impossible la concòrdia. El respecte és una virtut i la seva pràctica aporta un gran bé: la consecució del bé comú, el fi per excel·lència de la democràcia.
Els que no es reconeixen ni en una creença, ni en una tradició cultural, no estan eximits de l’exigència de respectar allò que forma part de l’ésser d’altres conciutadans. Els primers que han de complir amb aquest deure són les institucions. L’alcaldessa de Barcelona i el president de la Generalitat.
Hi ha una ideologia dominant que persegueix excloure el cristianisme de la societat. Això no és d’ara, però és ara quan assoleix la seva màxima magnitud, que va a més. Aquesta situació fa molt difícil la vida de la fe i transforma els cristians en ciutadans de segona: per fer-se presents a l’espai públic han de silenciar les seves creences. I això es discriminació.
El papa Francesc i el patriarca de Moscou Kiril en la declaració conjunta afirmen: “Estem preocupats per la limitació dels drets dels cristians, per no parlar de la discriminació contra ells quan algunes forces polítiques, guiades per la ideologia del secularisme quan es torna agressiu, tendeixen a empènyer-los al marge de la vida pública”. És la nostra situació.
Només la por sembla inspirar respecte, al mateix temps que creix el maltractament i l’exclusió de la mansuetud cristiana. Sembren tempestes.
Els que prediquen el silenci cristià cometen un error perquè no entenen el que succeeix. El resultat és un fracàs abassegador que ens ha dut a la irrellevància social, perquè els atacs no cerquen la polèmica, sinó silenciar els cristians mitjançant el temor, marginant-nos de la vida pública. És la llei del silenci. El silenci dels anyells. No es tracta d’un problema de llibertat, sinó de la condició prèvia perquè aquesta existeixi: el respecte.
Que poc evangèlic és el silenci! Si no hi ha denúncia profètica, com descobriran el seu error?