De Giorgio Chevallard
El proper 19 de setembre a les 19h:30h. a la Sala Sant Jordi del Seminari de Barcelona (C / Diputació, 231) es farà la presentació del llibre “He apostado por la libertad”, llibre entrevista al Cardenal Angelo Scola feta per el periodista Luigi Geninazzi que repassa tota la seva vida, és gairebé una biografia. El llibre serà presentat pel periodista redactor Luigi Geninazzi i de Mn. Manel Valls i Serra.
El títol del llibre és gairebé una síntesi de l’experiència i del mètode pastoral del Card. Scola, conscient que en la modernitat res es pot imposar i tot està confiat al ‘sí’ lliure de les persones, per tant l’atractiu de la Veritat, la Bellesa, la Justícia.
L’edició italiana del llibre va ser presentat al Meeting de Rimini a l’agost de 2018.
La vida d’Angelo Scola és la prova que no es pot separar la fe i la cultura sense reduir al cristianisme. Ell rebutja un cristianisme espiritualista, tampoc vol que es redueixi a una de religió civil privada de transcendència. Val la pena recordar les paraules de sant Joan Pau II: «Una fe que no es fa cultura és una fe no plenament acollida, no totalment pensada, no fidelment viscuda».
El Card. Scola va ser responsable d’universitaris de CL, membre del comitè executiu de la revista teològica internacional Communio (amb Ratzinger, de Lubac, von Balthasar), col·laborador de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, bisbe de Grosseto, rector de la Universitat Lateranense, patriarca de Venècia, fundador del centre d’estudis i diàleg sobre l’islam Oasis, arquebisbe de Milà. El seu nom va sonar amb força en l’últim conclave, tant que la Conferència Episcopal Italiana, quan va sortir la ‘fumata’ blanca, es va afanyar a publicar al seu web una felicitació al Cardenal Scola…
La trobada amb Giussani i amb Gioventù Studentesca (la realitat juvenil de l’Acció Catòlica a la qual va donar tanta vida Giussani, abans de ser apartat i llavors fundar Comunió i Alliberament) va ser decisiu per a la seva vida, personal, cristiana, sacerdotal. I, encara que quan Joan Pau II el va nomenar bisbe de Grosseto va deixar de seguir públicament CL per dedicar-se de ple a la seva responsabilitat de bisbe, mai va perdre la referència del seu mestre.
La trajectòria intel·lectual de Scola és molt rica, especialment la seva relació amb teòlegs de renom, com Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac o Joseph Ratzinger, amb qui va col·laborar per a la gestació de la prestigiosa revista de teologia Communio.
Alguns han volgut presentar a Scola com una «tercera via» entre la solidesa doctrinal de Benet XVI i la mentalitat més pastoral de Francesc. «Es tracta de reconèixer que la fe posseeix un irrenunciable valor antropològic, social i cosmològic, les implicacions han de ser, personal i comunitàriament, objecte d’aprofundiment i de proposta per a tots». Ell però, recorda que “quan diem que en l’elecció del Papa comptem amb l’assistència de l’Esperit Sant, no fem servir paraules buides”.
Diu Luigi Geninazzi: “La vida de Scola m’ha semblat com una gran novel·la. El seu naixement en una família modesta, el catolicisme d’aquells anys que va respirar de manera natural, després la passió política heretada del seu pare, camioner, partisà i socialista. La trobada amb Giussani i Gioventù Studentesca. La vocació sacerdotal, la seva confrontació amb els eclesiàstics milanesos, l’ordenació. A principis dels anys 70 va emmalaltir greument durant sis llargs anys. Després va estudiar teologia, dialogant amb De Lubac, Balthasar, Ratzinger. Joan Pau II el va nomenar bisbe als 49 anys, el més jove d’Itàlia. Després va arribar a les acadèmies pontifícies, al patriarcat de Venècia i finalment arquebisbe de Milà”.
El llibre és interessant pel judici sempre profund, equilibrat i eclesial del Card. Scola; no defuig de les preguntes que poden semblar incòmodes. Per a mi és especialment provocador seva opinió sobre el magisteri del Papa Francisco: ni es posa en posició crítica (com fan altres, sovint amb excessos molt poc eclesials), ni es redueix a imitar només alguns aspectes formals (posar-se una creu de fusta, no fer servir les riques casulles de la Catedral de Milà …). Ell segueix al Papa amb intel·ligència, sense renunciar a les seves idees i dins d’una obediència intel·ligent i veritablement catòlica, que no vol dir pensar sempre el mateix, comentant que “Un Papa amb aquest estil ha estat un saludable cop de puny a l’estómac que l’Esperit Sant no va proposar per despertar-nos” de la nostra tranquil·litat occidental. “Francesc és una novetat d’estil, d’exemple, de cultura popular i de magisteri que hem d’aprendre”.
També per aquest motiu val la pena promoure aquest llibre a Barcelona.