En pocs anys ens hem quedat pràcticament sense diputats que siguin bons interlocutors al Parlament de Catalunya; fixa’t bé, no dic partits, per descomptat, dic només algunes persones concretes que puguin entendre, sí entendre, les nostres raons i fer-se’n ressò. I no em refereixo a punts de vista específics que tingui e-Cristians, sinó els que sorgeixen de la doctrina social de l’Església, i a més interpretats des de la més estricta centralitat eclesial. Ens sobren dits d’una mà per comptar els interlocutors d’aquesta mena.
Algú pot pensar que el que fa el Parlament no té interès; és un error gran. Ara mateix està iniciant-se el debat sobre un projecte de llei que tracta de la no-discriminació, i que pot significar discriminar als discriminats, i està a punt de començar el referit a l’eutanàsia.
Cal dir també que ens trobem molt sols en aquesta feina. Sols, i poc acompanyats.
Aquella manca d’interlocució és una feblesa greu que revela com han estat esborrats o, s’han esborrat els cristians de la política, i també signe de la nostra feblesa estructural. Ningú es sent amb necessitat de escoltar-nos: més enllà de la nostra veu, el silenci cristià a la vida pública, en la gestió del bé comú és aclaparador. On sou?
Us posaré un exemple concret: la normativa de la protecció dels animals estableix que els escorxadors han d’atordir els animals abans del sacrifici per evitar patiments innecessaris. Però en la pràctica aquesta norma no s’aplica a una part creixent del bestiar perquè el sacrifici islàmic demana el dessagnat en viu. I ningú diu res, ni es queixa, ni els proteccionistes, ni les autoritats competents. Us imagineu què succeiria si fos l’Església qui formulés una exigència d’aquesta mena?
I és una dinàmica que creix. Com acabarà? Com es pot educar als joves en la fe en aquestes condicions. Quant temps creieu que trigaran en caure les singularitats públiques que el cristianisme genera. On seran els concerts escolars d’aquí a dos o tres anys. Com evitareu que us eduquin els fills i els nets en la perspectiva de gènere i GLBTI en les escoles, malgrat siguin concertades, i rebin una educació sexual que fomenta la promiscuïtat, perquè no contempla el procés de maduració humana? Vivim en un marc polític en el que l’alcaldessa Colau pot declarar que demanar una prioritat per als cristians perseguits atempta contra els drets humans, quan al febrer l’Ajuntament que presideix va acordar declarar la prioritat de les persones GLBTI. Cap veu s’ha sentit. Bé cap no. La nostra sí: Ada Colau: acollir als refugiats cristians no és “vulnerar” els Drets Humans.
Però tot això no és irreversible. Seria prou i suficient que una part, dels que creieu o penseu en cristià fóssiu realment actius, dedicant una mica del vostre temps, o al menys amb el teu recolzament econòmic, o amb les dues coses alhora, perquè això canviés de la nit al dia.
Et convido a fer el primer pas. Vine i col·labora. I pots començar acudint a l’Assemblea del dia 10 de juny, per dialogar sobre el que hem fet, fem i volem fer.
“Perquè triomfi el mal, només cal que els homes de bé no facin res“. Edmund Burke.