De Josep Miró i Ardèvol per a La Vanguardia, 24-02-2020
Una societat cristiana? Fonamentalista! Res més lluny de la meva intenció. Amb menys de 400 paraules n’hi ha prou per aclarir-ho. El que pretenc és convidar-lo a pensar en un model social basat en fonaments i fins culturalment cristians, en els quals la fe religiosa no intervé directament per a res.
És la societat de l’amor entès com a bé comú. Cada persona s’esforça per veure’s en lloc de l’altre, i és educada i treballa al llarg de la seva vida per adquirir les capacitats pràctiques, les virtuts necessàries per aconseguir-ho, desplegant-les en la nostra conducta personal i en totes les institucions. Així es construeix la societat del bé comú, que neix del conjunt de condicions objectives i subjectives que permeten a cada persona desenvolupar el seu propi bé, i al mateix temps genera béns per a la comunitat. Aquesta és la nova política, i el debat tracta sobre quins són aquests béns i la seva jerarquia.
Aquesta societat es basa en la donació i la reciprocitat. Aportar d’acord amb les pròpies capacitats, rebre d’acord amb l’aportació, excepte les persones dependents, que perceben en funció de les seves necessitats. MacIntyre ha exposat una imprescindible teoria sobre això a Animales racionales y dependientes: por qué los seres humanos necesitamos las virtudes.
Una societat culturalment cristiana promou la destinació universal dels béns, de manera que tothom tingui el que necessita per al seu desenvolupament, la qual cosa comporta la dignitat del treball, la funció social de la propietat i la prioritat pels pobres. Funciona basada en el principi de subsidiarietat i la participació, de manera que cada ciutadà contribueixi a la vida de la comunitat.
Tot queda emmarcat pel principi de la solidaritat, i per tres valors necessaris: la veritat, sense la qual res és possible; la llibertat necessària per buscar la veritat, i la justícia en totes les seves dimensions.
El model social cristià com a sistema és l’única alternativa real al que hi ha. No fa la revolució, però és el seu resultat per l’acumulació de reformes transformadores, que acaben per produir el canvi qualitatiu necessari. Que comporta realitzacions difícils? És cert. Però no es tracta d’arribar a la perfecció, sinó de perfeccionar-se contínuament. Ens fixa un horitzó de sentit, és un tensor que ens arrossega en la bona direcció.