Formulada per Josep Miró i Ardèvol
1 . En un règim democràtic les lleis es legislen per a ser complertes, i no per a establir una sistemàtica vulneració. Quan s’actua d’aquesta manera tota la societat se sotmet a un procés de degradació. En primer terme els poders públics, governs i institucions que ho fan possible, corporacions professionals que participen o miren cap a un altre costat, mitjans de comunicació que ho protegeixen i ho justifiquen, els líders socials i les principals entitats de la societat civil que consideren que tenen altres ocupacions. Tot això és el que ve succeint a Espanya, i d’una manera especial a Catalunya, amb l’avortament. Sent greu el problema, el càncer que corroeix la societat i les institucions va molt més allà perquè justifica el relativisme més absolut davant la llei i el seu incompliment sistemàtic, i tot en últim terme per l’afany de guanyar diners, de “fer negoci”.
2 . Els escàndols de les clíniques del Doctor Morín, que la querella d’E-Cristians va posar en el punt de mira de la Justícia i que l’actuació de la jutgessa del cas, la fiscal, i la Guàrdia Civil mostren en tot el seu abast, és el mirall d’un escàndol que s’ha estès per Europa, un mirall en el qual tots han de contemplar-se per a reconèixer les seves responsabilitats i evitar que fets d’aquesta classe continuïn produint-se amb la major impunitat.
3 . Perquè, i aquest és el motiu de l’escàndol internacional, una bona part dels presumptes delictes que ha comès el doctor Morín ho serien en tota Europa, començant per països d’extensa tradició avortista com Dinamarca. Matar nonats que ja són plenament viables fora del si de la mare, de sis, set i fins a vuit mesos és un delicte horrible arreu de la Unió Europea. Crear un entramat organitzatiu de gran entitat per a fer-ho, falsificar documentació, utilitzar persones sense la titulació exigida, obligar a fer els pagaments en “diner negre”, dur dobles comptabilitats. Tot això és delicte a tot arreu. Ho és en la majoria de països quan el nonat arriba a les 22 setmanes. Quan ara alguns sectors reclamen llibertat per a avortar fins a les 12 setmanes, han de saber que aquesta és la situació dels països dels quals procedien les dones estrangeres que avortaven en les clíniques del doctor Morín. En altres paraules, el que plantegen no té res a veure amb el fons del problema perquè aquest és un altre. No és un problema de terminis, ni de supòsits, sinó de voluntat de no complir la llei per part de les administracions públiques i partits polítics.
4 . I com el problema és de control, la qüestió prèvia està en garantir el compliment de la normativa i acabar amb l’actual sistema, en el que l’administració promou l’avortament i la il·legalitat. Un avortament de més de 22 setmanes no és ja mèdicament un avortament perquè es tracta d’un part immadur. Es tracta d’un homicidi en el sentit més formal del terme.
5 . En contra del que algunes organitzacions, persones, i mitjans de comunicació afirmen la legislació espanyola és formalment restrictiva perquè:
a . Considera l’avortament un delicte castigat en el Codi Penal, i la jurisprudència i la Constitució d’altra banda protegeixen la vida del nonat.
b. Hi ha uns supòsits de despenalització molt concrets i ben coneguts: violació; malformació del fetus i risc greu per a la salut física o psíquica de la mare. No és cert, per tant, que es pugui avortar sense més a les 12 setmanes (violació) o 22 setmanes (malformació del fetus), risc greu per a la salut (sense termini), sinó que en cada cas ha de quedar ben acreditada la causa que justifica que l’avortament no sigui delicte. Portugal va acordar modificar recentment la seva llei sobre l’avortament. La legislació existent permetia avortar a molt poques dones. Doncs bé, la llei del país veí era literalment idèntica a l’espanyola. Això fa molt més evident el frau generalitzat de llei que es dóna a Espanya amb la complicitat de molts. Perquè aquest no és un problema de color polític. És cert que el partit socialista i els seus governs donen una especial cobertura, amb l’entusiasta col·laboració d’IU/IC, i ERC, BNG, però també ho és que el PP, CIU i el PNB, quan han governant han fet possible el manteniment del sistema.
6 . Afirmació: Espanya és l’únic país d’occident on les polítiques públiques han construït un sistema de foment de l’avortament il·legal. Aquestes són les seves característiques.
7 . La llei que regula les excepcions concretes sota les quals es pot avortar té una reglamentació ridícula perquè les administracions públiques, govern espanyol i autonomies no han volgut desenvolupar-la. Catalunya per exemple disposa d’un ridícula Ordre de 1986, en la prehistòria de l’avortament. No és un cas excepcional.
8. La regulació és tan minsa que en la gran majoria de comunitats l’únic control que s’estableix és que les clíniques enviïn un full indicant els avortaments fets i alguns detalls de caràcter general. No existeix cap control previ, durant o posterior al procés que permeti detectar irregularitats. La manca és tan greu, que si en aquest àmbit s’apliqués la normativa habitual en matèria de tales forestals, dirigides a controlar el nombre i situació dels arbres tallats, el nombre d’avortaments disminuiria en gran mesura. A Espanya és més difícil tallar un arbre il·legalment que cometre un avortament.
9. Aquesta absència de control no és una omissió sinó que està feta a propòsit i és necessari relacionar-la amb el reduït nombre d’hospitals públics que practiquen avortaments. Evidentment la causa no és l’objecció de consciència. No hi ha ni de lluny tants metges amb aquesta sensibilitat. En realitat són les pròpies autoritats sanitàries que tenen establert el protocol verbal de desviar als centres privats tots els casos que acudeixin a la intervenció pública i que no estiguin clarament tipificats. En la pràctica això significa la gairebé totalitat d’aquells on s’al·lega malaltia mental o, ni això, simplement amb el desig d’avortar són derivats a clíniques privades concretes. Això explica la baixa participació dels hospitals públics en els avortaments i l’escàs nombre de casos per malaltia mental de la mare que es dóna en els mateixos, quan en les estadístiques sobre avortament aquests signifiquen més del 95% del total.
9. La derivació dels centres públics als privats es fa per a protegir-se de possibles repercussions jurídiques causades per la il·legalitat de l’avortament. Els desvien a les privades perquè presumeixen que és il·legal o en tot cas dubtós, però ni els informen d’aquest fet a les afectades, ni simplement es neguen, sinó que canalitzen i dirigeixen aquests casos cap als negocis de l’avortament.
10 Però com les clíniques privades tenen costos, la sanitat pública ha establert alhora un sistema per a subvencionar el negoci privat. Un cas únic. Aquesta subvenció es fa per dos procediments diferents. Un mitjançant un acord amb una fundació privada que, amb diners públics, subvenciona a les dones que vulguin avortar. El Ministeri de Sanitat i les Conselleries de les CCAA són els agents que financen. En el cas de Catalunya la fundació és “Salut i Família”. No totes les CCAA disposen d’una. La segona via consisteix a establir convenis entre les CCAA i les clíniques avortistes. Aquests convenis no són publicats en els respectius diaris oficials i, per tant, són poc coneguts.
11 El sistema presenta, a més i de manera deliberada, arbitrarietats manifestes: la més important, la que els mèdics psiquiatres que determinen el risc greu de salut per a la mare estan a sou de la pròpia clínica que fa l’avortament, i els seus dictàmens no estan sotmesos a cap control ni de l’administració, ni del Col·legi de Metges. Hi ha casos de psiquiatres, com el del Doctor Cañellas a Girona, que han denunciat davant la sanitat pública a clíniques concretes perquè els forçaven a dictaminar casos que no ho eren. El resultat de la seva denúncia ha estat zero. Cap actuació per part de l’administració ni de la justícia.
12 Es produeix així una tràgica paradoxa: es destina diners de la sanitat pública per a estimular negocis privats que obtenen “per se” beneficis molt elevats, com posa de manifest l’imperi empresarial construït sobre l’avortament del doctor Morín. L’avortament es converteix així en una figura privilegiada del món sanitari: allò que no es fa en les prestacions sanitàries obligatòries, el desviar als centres privats malalts per a evitar riscos o llargues i angoixants esperes, es fa amb l’avortament. Aquesta deformació és més greu quan a més la promouen partits que com el PSOE, IU/IC, ERC, BNG, proclamen la necessitat de que tots els serveis sanitaris i escolars siguin públics. Per què tot ha de ser públic, però l’avortament ha estat privatitzat al màxim? Perquè aquesta és la garantia del frau, sense que la sanitat pública s’impliqui directament.
13 El resultat de tot és l’existència d’una veritable política pública de foment de l’avortament. Una característica insòlita en occident. El fet encara és mes greu des del punt de vista col·lectiu, si es comparen els costos del foment de l’avortament per part dels nostres governs amb l’avarícia de les seves polítiques familiars .Per altra banda el problema més greu que té el benestar i la prosperitat del nostre país és la disminució de la natalitat. Aquest serà el motiu de la fallida de la Seguretat Social al voltant de l’any 2020, i el responsable de l’empobriment econòmic espanyol que han vaticinat tots els instituts i organismes internacionals que han estudiat el problema. Davant aquesta perspectiva, ja ara, els avortaments representen un de cada 5 naixements i segueixen creixent, quan el que el país necessita és exactament una política contrària a la que s’està aplicant.
14 Polítiques públiques que fomenten la il·legalitat manifesta, foment de l’avortament, misèria moral, sense raó econòmica. El problema de l’avortament en el nostre país ens afecta negativament a tots, fins i tot als que hi estan d’acord.
15 El delicte crida al delicte. Es comença amb els avortaments il·legals, es passa a l’homicidi dels nonats viables, i es culmina en testimonis que per declarar demanen ser protegits per la justícia perquè tenen por de la seva integritat física. I entremig: diner negre, frau fiscal, compra de consciències, organització expansiva per a delinquir, utilització sistemàtica de personal no capacitat professionalment per a actuacions mèdiques de risc. La mostra del delicte creix i es ramifica. Per què els partits com el PSOE, IU/IC, ERC, BNG, tan atents als delictes econòmics, no tenen cap interès sobre aquesta classe de delictes?
16 Un fet particularment greu del sistema és l’ocultació a la dona que vol avortar del molt habitual efecte posttraumàtic. Ni les clíniques privades ni, el que és més greu, l’administració pública, que tant diners es gasta en campanyes inútils, informen a les dones en general, o almenys a les que volen avortar, del risc, dels greus efectes posttraumàtics que poden tenir sobre la salut psíquica, i fins i tot física, de la dona que ha avortat. Els psiquiatres coneixen i tracten a multitud de dones afectades per dures seqüeles que arrosseguen al llarg dels anys. En l’escola , l’educació sexual que promouen els poders públics es basa en la incitació al coit i al “*petting” (sic) ,però se censura tot coneixement sobre el desenvolupament del fetus, i el que significa l’avortament per si mateix i per a la dona
17 Hi ha tota una dimensió moral en la situació del nostre país, escàndol d’una Europa laica i avortista, perquè s’ha arribat més lluny que ningú. Hi ha tota una cultura i una política oficial de trivialització de les relacions sexuals i de trivialització de l’avortament, havent-lo situat en règim del mercat de l’oferta i la demanda, on aquesta és incentivada per les pròpies autoritats i l’oferta està subvencionada i sense cap control. Menys control que qualsevol altre servei personal, hotels, restaurants, condicions sanitàries de locals de pública concurrència.
18 Una conseqüència és que en realitat es desconeixen el nombre real d’avortaments a Espanya precisament a causa del frau. El registre oficial d’avortaments no respon a les xifres reals perquè una part dels il·legals són ocultats. L’única cosa que es pot afirmar és que la superen. No són 90 mil els de l’últim any sinó més. La qüestió és quants més?
19 La nostra societat i les seves institucions han permès que nonats viables siguin morts, esquarterats com animals posats en una centrifugadora fins a convertir-los en una “papilla” prou fina com per a poder-se evacuar per la canonada general del bany. Una societat que continuï acceptant això després de tenir coneixement de la situació és profundament immoral i perillosa per a tots els seus membres perquè trenca la línia sagrada que separa la humanitat de l’horror.