Per Laia Busqué.
Si esteu interessats que els membres de la vostra comunitat puguin viure en primera persona aquest testimoni, només cal que ho sol·liciteu i ella estarà encantada de compartir-lo amb tots vosaltres. Podeu contactar amblaibus35@gmail.com.
Podré anar al cine? Al teatre? A sopar? Quedar amb els amics? A la muntanya? Vaja, podré portar la mateixa vida que portava fins el dia de la meva conversió? Aquestes són algunes de les preguntes que em feia i que una de les meves catequistes em va contestar amb un simple: Ja ho aniràs veient, no tinguis pressa, temps al temps.
Perquè em feia totes aquestes preguntes? Perquè ens fem preguntes quan hem de prendre una decisió important? No seria molt més senzill tirar pel dret i esperar a veure què passa? O bé, no fer res i quedar-nos en la icògnita del que hauria pogut passar?
El que està clar és que gairebé 2 anys després del que em va passar a La Catedral aquella tarda del mes de juliol, moltes coses han canviat a la meva vida.
Com cada dia em vaig llevar, vaig anar a treballar, quan vaig plegar vaig anar cap a casa a dinar, i quan vaig acabar vaig començar a analitzar com era la meva vida, què hi passava, si era feliç, si em sentia plena. De sobte, una força m’empenyia a sortir de casa corrents, i el següent que recordo és que em trobava asseguda a un banc, el que hi ha davant del confessionari, al costat dret del Cor, just davant del que hi havia un dels canonges de La Catedral, que per altra banda, es diu Joan.
Estant asseguda en aquell banc, en ple mes de juliol, que La Catedral està plena de turistes que fan fotografies, parlen, comenten, corren, etc. jo vaig tancar els ulls i vaig dir: “si hi ha algú aquí que em pugui ajudar, si et plau, que m’escolti i m’ajudi”. De sobte, es va fer el silenci absolut, no se sentia a ningú, tenia un pes als ulls que m’impedia obrir-los. Quan vaig “despertar” em vaig adonar d’on estava asseguda, al meu costat tenia un confessionari i segurament allà hi trobaria la resposta a la meva pregunta: què m’ha passat?
El que em va passar estant a dins La Catedral, és molt senzill d’explicar, però el que ho fa complicat són les sensacions que vaig tenir, era com si l’estómac m’hagués fet un salt, però al mateix temps vaig sentir que tots aquells nervis que tenia quan vaig entrar, s’havien esvait, sentia una pau immensa, sentia que estava exactament on volia estar, tenia clar que tot el que pogués passar a partir d’aquell moment només podrien ser coses bones.
Jo no havia entrat mai a un confessionari, però jo necessitava treure i explicar el que m’havia passat i trobar respostes. Segurament no les trobaria allà, però ho vaig intentar. En aquell moment no hi havia ningú que s’esperés i vaig decidir entrar. Quan vaig ser dins, vaig veure la figura d’un capellà que em feia una sèrie de preguntes (que suposava que eren normals): quant temps fa que no et confesses?, perquè no ho has fet mai?Al que jo contestava: Mossèn, jo no sóc creient, la meva família és agnòstica i ni tan sols estic batejada! En aquell moment, vaig tenir la sensació com si hagués passat un temps de molta tensió, i de cop em vingués la calma, llavors em vaig posar a plorar i no podia parar de cap manera. El plor no era de tristesa, més aviat era de pau, tranquilitat, però no parava i cada vegada que intentava parlar i explicar-li alguna cosa al capellà hi tornava, va ser un moment però que, segurament es deuria fer molt llarg. Jo li explicava com havia estat la meva vida, i, com si hagués trobat la resposta de sobte va dir unes paraules que al principi em sonaven raríssim: bateig, confirmació i comunió, però a mesura que ho anava repetint es convertien en paraules precioses, plenes de significat. Jo li vaig dir que necessitava uns dies per pensar-m’ho, però al mateix temps, quan sortia per la porta de La Catedral, ja ho estava dient a una amiga: Em batejo!
Vaig necessitar només uns minuts per decidir que això era exactament el que volia i necessitava. Volia, i vull, formar part de la Gran familia cristiana i catòlica i de la única manera és començant a fer un procés de catecumenat, participant de les activitats que m’ofereix l’Església i, evidentment, participar activament a la meva Parròquia.
Vaig començar un procés de catecumenat, que va durar un any i mig, aproximadament. Em vaig batejar el dia 12 de Gener de