De Josep Miró i Ardèvol
Les Corts és un districte de Barcelona que es va constituir en municipi independent el 1850 i va ser agregat a Barcelona el 1897, juntament amb altres poblacions com la Vila de Gràcia. Eren nuclis amb una forta personalitat i vitalitat, que se segueixen mantenint en els nuclis històrics i als centres municipals, que són el record viu dels seus ajuntaments d’una altra època.
La Parròquia central de les Corts és Santa Maria del Remei, que es troba en una agradable plaça que té un nom ben adequat: Plaça de la Concòrdia. Data del 1840 i va ser construïda amb estil modernista, si bé com moltes altres de Barcelona, va ser incendiada el 1936, i reconstruïda durant la postguerra i reformada en quatre ocasions.
És una parròquia viva, dinàmica des de fa anys, especialment amb l’anterior rector, avui responsable de formació al Seminari de Barcelona, Mn. Pere Montagut i l’actual, Mn Joan Costa, gran especialista en doctrina social de l’Església i delegat de la Pastoral Social i Caritativa de l’Arquebisbat. Ha mantingut una dinàmica pastoral i litúrgica extraordinàriament fructífera, com mostra no només la nombrosa participació de fidels, sinó l’abundància de joves de diversos grups que hi participen, entre els quals sens dubte destaquen Les Guies i Scouts d’Europa. També, d’un temps ençà, acull un dels nuclis que impulsen els recessos d’Emmaús i Efetà, l’èxit dels quals és una benedicció de Déu.
Doncs bé, divendres passat, les feministes van convocar una manifestació de protesta i en defensa de l’avortament a la plaça i davant l’església, que va venir precedida d’unes pintades a terra, davant l’entrada. El to dels missatges previs era notablement agressiu i blasfem.
Vaig acudir a la parròquia amb qui mantinc una relació des de fa molts anys, per raons d’amistat amb els seus rectors, i també, i no és una dada menor, perquè els meus fills hi van viure l’escoltisme. No és la meva parròquia, però hi acudeixo de vegades. I aquest divendres 31 em vaig acostar amb la idea d’anar a la missa vespertina i participar en l’Adoració.
Quan vaig arribar-hi, l’espectacle de la plaça era interessant. En una part s’havien concentrat una quarantena, més aviat escassa, de dones sobretot de mitjana edat i per ser amable diguem que, amb abundància de madures, molt madures; potser hi havia un parell o tres d’homes entre elles. Portaven dues pancartes, uns tambors, alguns xiulets, dues creus blasfemes, dos megàfons i feien tot el soroll que podien, si bé malgrat els adminicles i la bona sonoritat de la plaça era tirant a modest, de manera que, a l’interior de l´Església, on hi havia més d´un centenar de persones resant, resultava gairebé inaudible.
Enfront de les dones cridaneres i amb propensió al cutrerío, sigui dit amb respecte i amb estricte afany descriptiu, a les escales que accedeixen al temple, una trentena llarga d’homes joves i de mitjana edat, de tota mena i perfil, encara que destacaven gent de notable corpulència, romanien davant seu. En una primera fila de genolls, resant, Rosari a la mà. Alguns destacaven per la seva mida i barbes, que haurien resultat amenaçants si no fos perquè portaven als seus fills de molt curta edat. Al mig hi havia el jove vicari de la parròquia. Romanien silenciosos malgrat els crits, insults, blasfèmies i mals gestos de les dones, la intenció amenaçant de les quals era provocar i acovardir, vist els vist, amb un èxit nul. De tant en tant els homes llençaven un crit sec i potent a favor dels fills o de les seves mares. Només això.
La concentració feminista pro avortament, al marge anecdòtic de manifestar les limitacions físiques d’una part de les representants en alguns dels seus pretesos balls, resultava més aviat de perfil cridaner i una mica histèric, sense necessitat, perquè ningú no els deia res. Per a un observador no compromès, el contrast era fort, i es reflectien en dues maneres d’entendre la vida i la veritat. A un li quedava, idees al marge, lluny l’ètica i l’estètica d’aquelles senyores manifestants.
Al mig dels dos grups hi havia un gran espai i als extrems de la plaça, a dreta i esquerra, es podien veure dues petites unitats dels Mossos d’Esquadra i un de la Guàrdia Urbana, que no van tenir la més mínima feina.
I en aquell espai buit, que separava les dones cridaneres dels homes tranquils, un home sol, mirada fixa a terra, pas reposat, Rosari a la mà, recorria resant una vegada i una altra la plaça en tota la seva longitud. Es tractava d’un genial publicista i un bon amic que, d’aquesta manera, donava un testimoni orant davant d’aquelles senyores que tenien necessitat de blasfemar a crit pelat.
Passada una hora, menys que més, van recollir les pancartes i se’n van anar.
Davant l’agressió, la blasfèmia, la provocació, l’insult, cal respondre i no amagar-se. Estar presents de la manera més apropiada, sense por, amb respecte, sobretot sense afany d’enfrontar provocació amb provocació, sinó amb l’estil que es va viure a la parròquia del Remei. Amb fermesa i esperit pacífic (tot i que a alguns la processó els podia anar per dins), amb el testimoni de la presència i la pregària. Ni agressius, ni provocadors. Però tampoc invisibles, absents, desapareguts. Presents sabent, com diu la Primera Epístola de Pere (3.13).” Si us preocupeu de fer el bé qui ens podrà fer el mal. Més encara. Si heu de patir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres. No heu de témer l’altra gent ni tremolar davant d’ells”.
