Intervenció en la cloenda de la Convenció de Cristians per Europa
Agraeixo vivament l’amable invitació que la Convenció de Cristians per Europa em va formular per adreçar-vos unes breus paraules sobre la Santa Seu i Europa. Vaig acceptar amb molt de gust aquesta invitació, ja que hi veig l’afecte cap a Sa Santedat Joan Pau II, que tinc l’honor de representar a Espanya. M’alegra, a més, conèixer a tots vostès i saber l’interès que tenen per ser ciutadans actius de la construcció de la nova Europa.
Els profunds canvis de l’Europa de l’est, esdevinguts en poques setmanes l’any 1989, mostren el fracàs d’una ideologia atea i han de prevenir sobre els riscos de construir una societat tancada als valors espirituals i morals. Ens trobem, avui, amb un laïcisme exasperat que pretén treure de les Comunitats Europees els valors que les van convertir en el que són, i amb un laïcisme més moderat, galopant, que redueix la religió a l’àmbit de la consciència personal i les Esglésies, a organitzacions no governamentals. Arriba, doncs, molt oportunament aquesta trobada vostra. Així és l’estructura de la meva intervenció:
- Europa i les seves herències
- De la confrontació a la Unió
- Dues tendències:
3.1. Mera coordinació de recursos (anglesa):
- 1948:Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), transformada el 1963 en Organització de Cooperació i Desenvolupament (OCDE).
- 1949: Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).
- 1949: Consell d’Europa.
- 1958: Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA).
3.2. Integració, transferència de competències dels estats a una organització o instància internacional (francobelga).
- Interès dels papes i de l’Església Catòlica
- Ordenament jurídic ”laic” de la Unió Europea
- Presència de l’Església
- Paper dels cristians del segle XXI
1. Europa i les seves herències
Sabem que Europa significa sobretot una civilització, síntesi de les herències hel·lènica, jueva, romana i, sobretot, cristiana. De l’hel·lènica, podem subratllar l’aportació filosòfica, especialment amb Plató i Aristòtil. De la jueva, el monoteisme. De la romana, la contribució al sistema administratiu de territoris i de persones, així com al dret. De l’herència cristiana, un concepte nou de l’home pel que fa a Déu, a ell mateix i al proïsme.
2. De la confrontació a la Unió
Deixant de banda les vicissituds de l’Europa del l’època medieval i de l’Europa moderna, arribem a les dues terribles guerres mundials: de 1914 a 1918 i la de 1939 a 1945. Les enormes conseqüències de la guerra van sacsejar la consciència de molts europeus. Homes com Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Robert Schuman o Jean Monnet analitzaven la situació d’una Europa desfeta i buscaven una solució a la crisi.
Van sorgir organitzacions o organismes que, tenint en compte les seves finalitats, es poden classificar en dos grups diferents, que representen dues tendències. Ambdues convergeixen en una mateixa idea: la guerra no té sentit. Divergien, en canvi, sobre la manera de conducta. Uns parlaven de trobades, de col·laboració i d’una simple coordinació de recursos (posició anglesa). Altres, més agosarats, proposaven una integració de països amb la corresponent transferència de competències dels estats a una organització o instància internacional (tesi francobelga).
3. Dues tendències:
- Mera coordinació de recursos (anglesa):
- 1948: Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), transformada el 1963 en Organització de Cooperació i Desenvolupament (OCDE).
- 1949: Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).
- 1949: Consell d’Europa.
- 1958: Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA).
- Integració, transferència de competències dels estats a una organització o instància internacional (francobelga):
- 1951: Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), Tractat de París.
- 1957: Comunitat Econòmica Europea (CEE), Tractat de Roma.
- 1997: Principis comuns a la Unió Europea, Tractat d’Àmsterdam.
- 2001: Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, Tractat de Niça.
- 2002: Convenció Europea sobre el futur d’Europa.
- 2002: Avantprojecte de Tractat Constitucional.
4. Interès dels Papes i de l’Església Catòlica
Els papes de l’Europa moderna i contemporània han compartit vivament amb els seus contemporanis les il·lusions i les desil·lusions, les tragèdies i els terribles resultats de les guerres que van colpejar durament ciutats i pobles, així com la seva gent. A tots han portat tempestivament la Paraula del Senyor, missatge de justícia, d’amor i de pau. Aquesta és la missió que els ha estat confiada.
Avui, com ahir, l’Església no busca el poder ni té pretensions polítiques. Intenta oferir als homes i les dones del seu temps, amb llibertat, la seva reflexió sobre la realitat social a la llum del missatge de Crist, proposant línies de conducta. Mira de donar resposta a les preguntes ètiques de la societat. No es tracta d’una moral abstracta o d’un sistema utòpic, ni tan sols d’una ideologia o teoria. Ni de bon tros és un exercici de poder camuflat. Es tracta d’una reflexió a la llum dels principis de la raó, del dret natural, de l’Evangeli i de l’experiència.
Així tot, si encara pogués quedar algun dubte, escoltem el que diu Albert Einstein, Premi Nobel: ”Quan va tenir lloc la revolució a Alemanya, vaig mirar amb confiança a les universitats… però les universitats van ser emmordassades. Aleshores vaig confiar en els grans editors dels diaris que proclamaven el seu amor per la llibertat… però ells també van haver de callar. Només l’Església va romandre ferma per tancar el camí a les campanyes de Hitler, que pretenien suprimir la veritat. Abans, no havia experimentat mai un interès particular per l’Església, però ara sento per ella un gran afecte i admiració” (THE TIMES, 1940).
Golda Meir, primera ministra israeliana de 1969 a 1974, deia això: ”Quan el terrible martiri va caure sobre el nostre poble, la veu del Papa es va elevar a favor de les víctimes”.
Pau VI (1963 – 1978)
Als bisbes europeus, reunits en Simposi a Roma el 18 d’octubre de 1975, Pau VI els recordava els intents d’unificació d’Europa en el temps dels imperis romà, carolingi i germànic, i avisava que, no obstant això, l’ha marcada més profundament la civilització grecoromana, i més encara la cultura cristiana. ”Ne peut-on dire que c’est la foi, la foi chrétienne, la foi catholique, qui a fait l’Europe, au point d’en être l’âme? (…) nous ne sommes pas, nous Evêques, les artisans de l’unité au plan temporel, au plan politique. La foi, dont nous sommes les serviteurs, n’est pas un élément politique. Elle se reçoit librement de Dieu, par le Christ, dans l’Esprit Saint. Et que lait-elle? Elle donne un sons à la vie des hommes, révélant leur inspire une vraie charité, génératrice de justice et de paix, qui les pousse au respect de l’autre dans la complémentarité, au partage a la collaboration, au souci des plus défavorisés. Elle affine les conscience” (Fortunato P. Mizzi, L’Unione Europea nei Documenti Pontifici, 1979, p. 266).
Joan Pau II (1978 – )
Continuant amb la línia dels seus predecessors, Joan Pau II va accentuar la importància dels valors espirituals en la construcció de la nova Europa. Elegit el 16 d’octubre de 1978, el 20 de desembre del mateix any, recordant paraules de Pau VI, convidava els bisbes reunits a Roma, en el Consell de les Conferències Episcopals d’Europa (CC.EE.), a ”despertar l’ànima cristiana d’Europa, on té la seva arrel la unitat”. Des d’aleshores, no ha deixat de mostrar contínuament la seva aposta per la construcció d’una Europa unida, solidària i ancorada en els valors de la civilització cristiana.
5. Ordenament jurídic ”laic” de la Unió Europea
El marc jurídic de la Unió Europea, és a dir el conjunt de les seves successives normes jurídiques fonamentals -des del Tractat de Roma signat el 1957 fins al d’Àmsterdam, signat el 2 d’octubre de 1997-, és nítidament ”laic”, ja que presenta la ”neutralitat” de les institucions europees sobre el fet religiós. És significatiu que l’acta final de la Conferència preparatòria de l’esmentat Tractat d’Àmsterdam inclogui la declaració número 11, relativa a ”l’Estatut de les Esglésies i de les organitzacions no confessionals”. A l’escrit, es llegeix:
”L’Union européenne respecte et ne préjuge pas le statut dont bénéficient, en vertu du droit national, les Eglises et les associations on communautés religieuses dans les Etats membres. L’Union européenne respecte également le Statut des organisations philosophiques et non confessionnelles”.
Aquests dos paràgrafs són l’únic text sobre les Esglésies i les associacions religioses que es pot trobar entre les milers de pàgines que configuren l’ordenament jurídic de les institucions de la Unió Europea. Les Esglésies queden reduïdes al marc legal de cada estat membre, respectat naturalment per la mateixa Unió. La Unió Europea manifesta el seu desig i, en realitat, es presenta ”laica” o ”neutral” davant el fet religiós. Diversos grups ”laïcistes” són incansables en l’intent de portar fins al final els seus plans, tot i que calgui discutir fins a altes hores de la matinada, com es va fer abans de la signatura del Tractat d’Àmsterdam.
6. Presència de l’Església a la Unió Europea
L’Església compta amb una presència oficial a les institucions europees, ja que aquestes reconeixen la personalitat jurídica internacional de la Santa Seu. Al novembre de 1970, es van establir relacions diplomàtiques entre la Santa Seu i les Comunitats Europees, amb l’objectiu de mantenir contactes institucionals més freqüents i fluids. A més d’aquesta presència oficial, hi ha contactes i diàleg, que podríem dir de caràcter informal, entre la Unió Europea i l’Església catòlica, així com entre la Unió Europea i altres denominacions religioses.
Hem de treballar, doncs, simultàniament a Brussel·les i a cada país, tant al nivell dels Parlaments nacionals com al dels governs, donada la necessitat de consens i tenint en compte que la decisió la porten els ministres de cada país al Consell de Ministres de la Unió Europea.
Des de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer de 1951 i el Tractat de Roma de 1957, origen del Mercat Comú, al Tractat de Maastricht, que dóna llum verda a la moneda única que va començar a circular aquest any 2002, la Unió Europea ha donat passos mai vistos en la història de la humanitat. És, sens dubte, el model que cal seguir en el camí, d’altra banda no gens fàcil, de la fructuosa integració dels pobles. No obstant això, no tot són roses a la Unió Europea. Hi ha desafiaments que esperen l’aportació dels cristians.
Els mitjans de comunicació informen, aquestes últimes setmanes, sobre la necessària reforma de les institucions europees i, més detalladament, sobre el text del projecte de la seva Carta Magna, encarregat a un grup de representants dels països membres, presidit per l’expresident francès Valery Giscard D’Estaing. Les cartes magnes o constitucions del segle passat a tots els països d’Europa occidental, Estats Units, Canadà i Amèrica llatina esmenten el nom de Déu, reconeixen i respecten el dret de les Esglésies i de les comunitats religioses a organitzar-se lliurement dintre del marc de les lleis nacionals i admeten la identitat específica de les Esglésies i de les comunitats religioses, així com el diàleg estructurat amb elles.
Les últimes dècades, però, alguns documents d’agències, primer, i organismes internacionals i d’entitats superiors, després, ignoren l’Església i les comunitats religioses, i miren de reduir la religió al terreny personal, al privat, així com fer desaparèixer de la vida pública el fet religiós.
7. Paper dels cristians del segle XXI
Què ha de fer el cristià del segle XXI? Els deixebles de Crist d’avui han de fer el mateix que han fet els d’ahir: portar el missatge del Senyor, que és de justícia, amor i pau, a la llar, al país, a la Unió Europea i al món. La paraula ”cristià” designa: el seguidor de Crist, el qui desitja conèixer Crist cada vegada millor, qui desitja acostar-se a Crist i qui està cridat a anunciar Crist. Recordem que valors com ara el perdó, l’amor al proïsme, la solidaritat o la subsidiarietat, essencials per al cristianisme, han estat portats a les institucions europees pels seus fundadors cristians, entre els quals es distingeixen Robert Schuman, Jean Monnet, Alcide De Gasperi i Konrad Adenauer. Sobre els tres primers, que van viure exemplarment les virtuts humanes i divines, està en estudi el procés de beatificació.
Als cristians d’avui, que som nosaltres, el Mestre ens crida a seguir les petjades dels nostres predecessors insignes. Es requereix confiança il·limitada en Déu, coratge, ser intrèpid, honestedat intel·lectual i treball constant.
Articles relacionats:
Cristians per Europa: ”El treball de la Convenció comença ara”
Cristians per Europa a l’Ajuntament de Barcelona: una recepció sense amfitrió
Giorgio Lisi, eurodiputat: ”Els cristians volem una Europa de respecte a tothom”
Cristianisme i laïcisme, el diàleg necessari