Nota prèvia
Aquestes reflexions van ser pronunciades pel dominic espanyol Fausto B. Gómez durant la Trobada Internacional de Vida Creixent celebrada a Bangkok (Tailàndia) el novembre de 2002. És l’extracte d’una conferència sobre pastoral de persones grans pronunciada pel religiós, un teòleg que porta 11 anys dirigint el Centre per a la Tercera Edat de la Universitat Sant Tomás de Manila (Filipines).
Sentit de la Vida i de la dignitat humana
En la seva poderosa encíclica Evangelium Vitae (1995), Joan Pau II afirma que “els grans tenen una valuosa contribució per fer a l’Evangeli de la vida”. Per la seva banda, el Consell Pontifici per als Laics escriu que “els plans de pastoral dels ancians i amb els ancians s’han d’arrelar en la defensa de la vida”. Certament, el moviment Vida Creixent està plenament compromès amb la cultura de la vida. Les prioritats en aquest compromís se centren en el sentit de la vida i de la dignitat humana, del sofriment i de la mort. La vida humana és un bé primari d’un valor inestimable i inviolable, una de les coses vives més boniques del món. És un gran regal de Déu, un signe de la seva meravellosa presència en nosaltres. És una cosa sagrada. També és una tasca per a tots els humans: administrar-la bé, defensar-la i de promocionar-la amb els altres.
La vida humana és un gran valor perquè és la vida de la persona humana, un animal racional, un ésser humà lliure, un ésser capaç d’estimar i ser estimat, una criatura de Déu i, primer de tot, un fill o filla de Déu: pelegrí! Som pelegrins caminant cap a 1.000 destinacions, totes enfocades cap a l’objectiu de la felicitat, cap a la fi última, és a dir, cap a Déu. En el document Tertio Millennio Adveniente (1994) Joan Pau II ens diu que “la vida és un pelegrinatge cap a la Casa del Pare”. El més autèntic sentit de la vida és donar-se un mateix (donar la vida) al servei dels altres, i fer-ho per amor. Guitton ha descrit l’ancianitat com l’edat oblativa de l’amor! La qüestió del sentit de la vida és la més radical per a tots els éssers humans. Nietzsche va escriure aquestes paraules plenes de sentit: “Aquell que té una raó per viure pot suportar gairebé totes les formes de vida”. Per al cristià, com per a Sant Pau (Fil 1:21), la vida humana és en realitat la vida de Crist, que és la nostra vida: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14:6). El Senyor va venir al món perquè tots puguem tenir vida, i una vida en plenitud (Jn 10:10). La vida en Crist està plena de gràcia i amor. La persona humana posseeix dignitat humana, que és perfecció única, plenitud i valor. La dignitat humana, com a dignitat ontològica o fonamental, és igual en tots els éssers humans. Així, una persona pot actuar cruelment i criminalment, amb la qual cosa perd la seva dignitat moral, però no pot perdre mai la seva dignitat humana bàsica.
Per al cristià, la més alta dignitat humana de la persona es troba en unió amb Déu a través de Crist, fill de Déu i home perfecte (cf. Vaticà II, GS, n. 22, 32, 38, 45). Tots els éssers humans, els nens nascuts i els nonats, els joves i els vells, homes o dones, blancs o negres, filipins o espanyols… Tots els éssers humans són persones. Qualsevol ésser humà és igual a tots els altres. No hi ha cap ésser humà, home o dona, que sigui o que hagi de ser tractat com un objecte sinó com un subjecte, no com un mitjà sinó com una finalitat, no com “això”, sinó com “ell” o “ella” (o, millor encara, “tu”).
Tot ésser humà posseeix en essència la mateixa dignitat humana i, per tant, és mereixedor d’un respecte incondicional (Joan Pau II, Veritatis Splendor, 90). Entre els éssers humans, però, els més febles haurien de ser protegits d’una manera especial. En la tradició cristiana, en particular, ser feble és títol suficient per merèixer un respecte i una atenció especials. Quins són els febles avui dia? Ho són, entre d’altres, els embrions humans, els pacients terminals, els invàlids, els marginats, els nens, les dones i els ancians. Ells mereixen rebre, de part dels cristians, allò que rep el nom d’amor preferencial, tal com han afirmat Joan Pau II i Pau VI (cf. Joan Pau II, Familiaris Consortio, 1981, 47; Pau VI, Octogesima Adveniens, 1971, 15).
El dret a la vida de les persones grans
La dignitat humana s’expressa en els drets humans, començant pel dret a la vida, que és inalienable i indivisible. Nosaltres defensem una ètica vital consistent simbolitzada per la túnica, d’una sola peça, de Nostre Senyor. Joan Pau II no deixa de dir-nos que la vida humana ha de respectar-se des del moment de la concepció (no a l’avortament) fins a la mort natural (no a l’eutanàsia i a la pena de mort). La nostra vida no és realment nostra: “Pertany a Déu”. Som els administradors de Déu. Déu és el Senyor de la vida i de la mort. Els bisbes francesos ja ho van dir molt bé: “Una vida humana no pertany a altres; ni tan sols als pares que l’han concebuda; tampoc a l’Estat; la nostra pròpia vida ni tan sols ens pertany a nosaltres d’una manera absoluta”.
Déu va dir: “No mataràs” (Ex 20:13). L’eutanàsia, ja legalitzada a Holanda, a Bèlgica i a Oregon (Estats Units), és immoral. L’eutanàsia, en matar un ésser humà de manera activa, directa i intencional, és segons el Vaticà II una de les infàmies del nostre temps. Atempta contra el dret fonamental a la vida i també contra el mandat de Déu. Parlant objectivament, l’eutanàsia “voluntària” (o matar-se un mateix) és un suïcidi, i la “involuntària” (la mort imposada per altres a pacients que pateixen) és un homicidi, un altre crim que clama a Déu. L’eutanàsia rep de vegades el nom de “matar per misericòrdia”. Ens preguntem: Com pot ser misericordiós l’acte de matar un altre ésser humà? Com pot ser realment misericordiós ajudar a cometre suïcidi algú que està ferit? La veritable misericòrdia, o compassió, és una qualitat d’autèntic amor al proïsme. Com ha dit Joan Pau II, “la veritable compassió ens porta a compartir el dolor de l’altre, no a matar la persona el sofriment de la qual no podem suportar” (EV 66).
El pol oposat a l’eutanàsia és la distanàsia. Mentre l’eutanàsia escurça la vida, la distanàsia la perllonga d’una manera desproporcionada, quan el tractament és realment inútil o suposa realment una càrrega massa pesada, sobretot per al pacient. Normalment el que fa és allargar l’agonia, per acabar en una mort indigna, després de l’ús de mitjans abusius o desproporcionats (o extraordinaris) proporcionats per l’imperatiu tecnològic. De la mateixa manera que no donar el tractament suficient pot ser immoral, també pot ser-ho el tractament excessiu. El problema amb la distanàsia és que vol posposar la mort quan aquesta és imminent. El poeta Jorge Manrique va escriure: “Querer hombre vivir / cuando Dios quiere que muera / es locura”. A mig camí entre l’eutanàsia (profundament immoral) i la distanàsia (potser immoral) tenim l’ortotanàsia o permetre la mort. Estem obligats a cuidar la nostra vida, a protegir-la d’una manera raonable, però no a mirar de perllongar-la de manera irracional: Per a cadascú de nosaltres, hi ha un moment per morir!
Permetre la mort és ètic en dues situacions: En primer lloc, quan el tractament per allargar la vida és realment inútil per al pacient. En segon lloc, quan la prolongació de la vida (de l’agonia) és una càrrega massa dura de suportar, sobretot per al pacient. Hi ha una altra possibilitat d’escurçar la vida indirectament: quan el pacient necessita calmants que, directament, li mitigaran el dolor, però indirectament i de forma involuntària poden escurçar-li la vida (en ètica es parla aquí del principi de doble efecte).
La seriosa obligació dels professionals de la salut de mitigar el dolor i el sofriment queda limitada per la prohibició de causar la mort directa o eutanàsia. La missió dels metges no és només guarir, sinó també cuidar: donar cures pal·liatives o confort. El deure que tots tenim amb la humanitat sofrent és el de la solidaritat empàtica, és a dir, donar als nostres germans i germanes que pateixen un “cor càlid”. Aquesta solidaritat, producte de l’empatia, és contrària a l’utilitarisme present en alguns segments de la nostra societat, que consideren els ancians, pel que sembla, una càrrega inútil. Eric Fuchs escriu: “Com no s’han de sentir culpables pel fet de seguir aquí, perquè surten tan cars i perquè són inútils?”.
Afirmem amb energia que hi ha un dret a la vida, però no hi ha un dret a la mort. Podem parlar, amb molta cura, del dret a “una mort digna” o a “una mort amb dignitat”, és a dir, una mort que arriba al seu temps, ni abans (com en l’eutanàsia i el suïcidi assistit) ni després (com en la distanàsia). Joan Pau II va dir a Viena, el 1988: “Tant l’extensió artificial de la vida humana com l’acceleració de la mort, encara que emanen de diferents principis, tanquen tots dos el mateix fonament: la convicció que la vida i la mort són realitats confiades als éssers humans perquè en disposin segons la seva voluntat”. El Sant Pare va afegir llavors que, “igual que la resta d’éssers humans, els nostres ancians tenen dret a una vida digna i a una mort digna”.
Sentit del sofriment
La paraula “sofriment” deriva del terme llatí “suferre” o “sub-ferre“, i significa suportar: El sofridor és el qui suporta càrregues. El dolor, tot i que és de naturalesa principalment física, està íntimament lligat al sofriment, que és més que dolor del cos. Usualment, el sentit dels dos termes és intercanviable. Al cap i a la fi, l’experiència de dolor i sofriment afecta tota la persona, el seu cos i la seva ànima, el seu esperit encarnat.
En el terreny de la natura, el sofriment i el dolor, especialment si és un dolor greu i crònic, són un mal que ataca la nostra integritat d’éssers humans ordenats, limita la nostra llibertat i independència i desenvolupa en la majoria de nosaltres sentiments de ràbia, rebuig, culpa i por a l’alienació i a la marginació. Com que és un mal, ha de ser evitat i cal lluitar contra ell. Però com que és una part inevitable de la nostra vida a la Terra (es fica en les nostres vides abans o després), se’ns demana que l’afrontem humanament, és a dir, raonablement i de manera responsable, amb coratge i esperança. En el nivell de la gràcia, el sofriment segueix sent un mal, però pot es convertir en un instrument de salvació i purificació si se suporta amb amor i paciència. La paraula clau de la nostra fe no és sofriment, sinó amor. I l’amor fa que el sofriment també tingui sentit. Per al cristià, dur la creu al llarg de la vida és una condició pròpia del deixeble (cf. Mc 8:34; Lc 9:23).
El sofriment és realment misteriós (mysterium doloris!). Com es pot relacionar el sofriment amb un Déu tot bondat i omnipotent? La veritat és que el Déu de Nostre Senyor Jesucrist no és venjatiu ni masoquista, sinó el Pare compassiu del fill pròdig. Creiem que Déu és amor (I Jn 4:16) i que hi ha un Cel. El sofriment és part del projecte de la vida humana que es realitza en l’amor. Déu no s’alegra de les nostres malalties; de fet, en el seu fill Jesucrist, va compartir el patiment amb nosaltres. L’única resposta a aquesta qüestió es troba en Crist a la creu. Per amor, Crist va morir per tota la humanitat. Ell no va defugir el sofriment i la mort: “Va baixar del Cel per carregar-los sobre ell mateix; no només no els va defugir, sinó que va fer-hi més: els va donar sentit i els va il·luminar per dintre, transfigurant-los i fent-los semblants a Déu” (Charles Journet).
D’aquesta manera, el sofriment es pot convertir en un camí per trobar Déu. Amb la gràcia de Déu i la nostra cooperació, la creu pot passar de ser un lloc de dolor i sofriment a ser “una cita amb el Senyor Crucificat” (J.M. Cabodevilla). Els sants no només van suportar els seus sofriments pacientment i joiosament, per amor a Déu, sinó que fins i tot demanaven al Senyor que augmentés els seus sofriments per poder unir-se d’una manera més propera a Jesús crucificat, amb la qual cosa es convertien en coredentors amb Ell. El sentit més profund del misteri del sofriment és el sofriment coredentor i salvífic, com deia Sant Pau (Col 1:24).
Què es pot fer davant el patiment d’altres? Seguint Crist, el Bon Samarità, tots hem d’estar al costat dels qui sofreixen, en les nostres famílies i comunitats, per ajudar-los a sostenir el seu sofriment, per augmentar-lo! En la seva obra Calígula, Albert Camus va posar les següents paraules en boca d’Escipió: “Calígula em va dir sovint que l’única falta que una persona comet en la seva vida és causar sofriment als altres”. Hem d’estar al costat dels qui sofreixen de dolor i de solitud, i hem de fer-ho sense jutjar-los, no amb una actitud paternalista sinó de comprensió, respecte i pregària, ja que ells passen per diferents estadis psicològics, com els cinc clàssics de la doctora Elizabeth Kubler-Ross, que són aquests: negació, ràbia, negociació, depressió i acceptació.
Sentit de la mort
El dolor i el sofriment són companys de viatge en la jornada de la nostra vida. Apareixen com a avisos visibles o clars de la realitat de la mort. No es pot escapar de la mort, que és inevitable. No la podem negar de cap de les maneres: “Els dies de l’home són com l’herba, com una flor del camp; així floreix. Però bufa sobre ella el vent, i ja no és més, ni se sap on va estar” (Sa 103:15-16). Acceptem la mort? L’home modern sembla que està intentant per tots els mitjans amagar la realitat de la mort, considerada tabú per un món materialista i secular. La mort, però, està present d’alguna manera i també dintre dels nostres propis cors. Per ser capaços d’acceptar la mort, hem d’entendre-la des de la pròpia vida, ja que la mort és part de la vida. “L’última pregunta sobre la vida està relacionada amb la mort. La qüestió de la mort és radicalment la qüestió del sentit de la vida. Quin és el propòsit de tot plegat, si igualment morirem?” (Martin Gelabert).
Es diu que la “mort social” (separació de tots i solitud) precedeix sovint la mort biològica. Les famílies de les persones grans que pateixen i l’equip sanitari que els atén no haurien de permetre que això succeís. El cristià moribund, en particular, creu en la companyia de Crist i mor amb esperança, en la comunitat de creients, auxiliat per la pregària i els Sagraments. Teilhard de Chardin demanava a Déu que l’ensenyés a tractar la seva mort com un acte de comunió. La mort representa el final d’aquesta vida, cosa que implica la desintegració del cos i, en perspectiva cristiana, el pas de l’ànima, com esperem, a la vida eterna (una vida que, al final dels temps, serà també compartida pels nostres cossos, que tindran en aquell moment una forma gloriosa). Parlant en termes mèdics, la mort es defineix avui com la cessació total i irrevocable, tant de la funció cardiopulmonar com de la de tot el cervell, incloent-hi el tronc cerebral. De fet, el debat sobre la “mort cerebral” continua encara actiu.
Teològicament parlant, la mort, com el sofriment, té un “caràcter penal”, a causa del pecat com a font de mort (cf. Gen 2:15-17; Rom 6:23; I-II, 85, 5), tot i que el sofriment no és normalment un càstig pels nostres pecats (per exemple, els sants són els qui més pateixen). Igual que el sofriment, la mort també pot ser coredentora, “viscuda” com la mort en Crist i unida a la mort redemptora i victoriosa de Crist (cf. Rom 6:3-5). Els cristians d’avui han de tornar a la seva rica tradició de l’ars moriendi (l’art de morir) i reprendre els seus punts positius d’una manera creativa, subratllant que el camí cap a una bona mort és una vida bona: “En tot, recorda de debò el teu final, i no pecaràs mai” (Si 7:36,40). Quan se’ls apropa la mort, nosaltres acompanyem als nostres ancians pregant per ells i amb ells, compartint l’Eucaristia i la Unció de Malalts amb ells.
La creu dels cristians, el bàcul per a la jornada de la vida, segons Sant Joan de la Creu, és la “creu de l’esperança”. Una creu que apunta cap a la Resurrecció de Crist. En la perspectiva de la Pasqua, patir i morir no són simplement estar a la creu, sinó una oportunitat d’estimar, i d’estimar més: “Déu va estimar tant el món que ens va donar el seu Fill Unigènit, i aquell que creu en Ell no morirà, sinó que tindrà vida eterna” (Jn 3: 16). En aquesta vida terrenal, hem d’integrar el Divendres Sant amb el Diumenge de Pasqua, ja que l’un necessita l’altre: “El Divendres Sant sense la Resurrecció està mancat d’esperança, i la Resurrecció sense el Divendres Sant està mancat de sentit”. Sota la mirada de Déu, “una experiència de sofriment pot convertir-se en una experiència de resurrecció” (Javier Barber).
La mort és part de la vida. La vida i la mort troben el seu significat veritable en una tercera paraula, que és amor: amor de Déu i nostre compartir en el seu amor. Joan Pau II diu a Evangelium Vitae que el sentit més profund de la vida es troba en l’amor, en el fet de servir els altres amb amor i per amor. Estimar els altres significa, segons Gabriel Marcel, dir a ella o a ell que “tu no moriràs mai”. I com que Déu ens estima, mai no morirem. La mort, per als qui creuen en Crist, significa realment no morir mai (cf. Jn 11:26). Així doncs, per a un cristià, la mort, en ser per descomptat important i també traumàtica, no és la realitat última, un atribut reservat per a la vida eterna amb Déu. Sant Climent d’Alexandria va dir d’una manera preciosa: “Mitjançant la seva mort i resurrecció, Crist va convertir la posta de sol en alba”. Santa Teresa de l’Infant Jesús va dir, tot just abans de morir a l’edat de 24 anys: “No m’estic morint, sinó que estic entrant en la vida eterna”. Com va escriure Rabindranath Tagore, “la mort no és apagar-se la llum, sinó tancar-se el llum perquè ha arribat l’aurora”. Enfrontats al sofriment i la mort, recordem el que va dir Sant Agustí: “Som el poble de la Pasqua, i Al·leluia és la nostra cançó”. Al·leluia, és a dir, lloa el Senyor! Al llarg del pelegrinatge de la vida, també mitjançant el sofriment i la mort, mirem de dir: “Lloa el Senyor, perquè Ell és bo i el seu amor durarà per sempre”.
Conclusió
L’Església de Crist es preocupa per cadascú de nosaltres: És el nostre pastor. Com a poble de Déu, els ancians són també Església i han de cooperar activament en els plans i l’acció pastoral de l’Església proclamant, celebrant i servint l’Evangeli de la vida i l’amor. En particular nosaltres els més grans, i particularment els membres de Vida Creixent, intentem ser ministres de pastoral sent creativament fidels al nostre carisma, a la nostra tríada, és a dir, a l’espiritualitat, l’amistat i l’apostolat. Una part de la nostra missió consisteix a proclamar la dignitat, els drets humans i el sentit de la vida, del sofriment i de la mort.