El contingut de la primera part d’aquest article (veure aquí) pot resumir-se en tres punts: Primer, que la societat no és laica sinó plural. En ella, el sentit religiós és majoritari i té conseqüències en la tradició, la cultura i les lleis. Segon, que l’Estat democràtic i els poders públics tenen el deure de reconèixer i d’acollir aquella realitat social i facilitar-ne les condicions per al seu lliure desenvolupament. Consegüentment, l’Estat només pot ser neutral, aconfessional. No pot professar, en cap cas, una ideologia com el laïcisme, que té com a religió la negació de la religió. Quan el govern de la Generalitat predica el laïcisme, actua contra el pluralisme i la llibertat. Tercer, que voler excloure la religió de la vida pública destrueix la democràcia perquè nega els seus fonaments, alhora que esmicola aquells sobre els quals s’assenta la nostra societat i cultura. L’article del senyor Sebastià Alzamora a les pàgines del diari AVUI (aquí) és un exemple perfecte de la intolerància i el totalitarisme que comporta la ideologia de la destrucció religiosa. Alzamora fa el discurs previ a la justificació del GULAG per als qui no comparteixin la seva ideologia. Cal veure si tot això és constitutiu de delicte.
Cal precisar dos conceptes abusivament maltractats: laïcitat i laïcisme. Malgrat l’arrel comuna, el primer significa una posició neutral des del punt de vista religiós i és sinònim de aconfessional. En contrapartida, el laïcisme és la ideologia de l’exclusió religiosa, nega el reconeixement del fet religiós i cerca la seva liquidació. La religió és decisiva per a les persones i, per tant, per a la societat, perquè aporta quatre qualitats insubstituïbles, sense les quals la felicitat com a condició personal esdevé impossible per a la societat, que necessita relacions sostenibles de comunicació, solidaritat i dependència. Aquestes qualitats de la religió són: la forja de la consciència personal, l’obertura a la transcendència, l’establiment dels límits de la persona i el ser portadora de sentit a la vida.
La primera s’entén com el fonament per al desenvolupament de la pròpia consciència. Belohradsky, referint-se a T.G. Masaryk (historiador, filòsof i científic), president de la república democràtica de Txecoslovàquia, escriu: “La lluita per la religió de Masaryc va representar una anticipació profunda dels problemes de la democràcia moderna, en considerar que l’autèntic problema és mantenir la consciència personal en funció “religiosa”, és a dir en funció independent de les institucions i en condicions de criticar-les i valorar-les des del punt de vista dels valors i no només dels interessos. Sense aquest tipus de consciència, el sistema i la societat democràtica es degraden i donen lloc a la societat de la desvinculació que estan construint.
La segona. A partir de la consciència i, per tant, del subjecte i la seva relació amb Déu, és a dir la Transcendència (amb majúscula), construïm les condicions per forjar la transcendència (amb minúscula) en relació amb els altres. Es produeix així el reconeixement de l’alteritat com a necessitat meva per ser-persona, alhora que n’assenyala les limitacions. Si només existeix el subjecte com a única i màxima realització personal, sense transcendència, sorgeix l’individualisme desfermat de la societat de la desvinculació, l’actual, on cadascú veu en l’altre un instrument al servei de la pròpia realització. El treball-escombraria o l’avortament en són dues manifestacions. En una, el treballador és un instrument, no-persona, de l’empresa. En l’altre, és el fill que queda reduït a “cosa” que pot ser eliminada. Les dues (i moltes altres) tenen la mateixa causa: la ideologia de la desvinculació generada per l’afebliment de la condició de transcendència.
La tercera. Consciència i transcendència generen les condicions per a l’establiment dels límits de la persona. Cadascú es fa jutge d’ell mateix. Regula els seus límits. Pot semblar molest però és necessari. La societat desvinculada actual, en predicar l’absència de límits, obliga a judicialitzar tot: més lleis, policies i presons. La nostra és la societat amb més normes i presos de tota la història. És un signe de degradació personal i social. El creixent nombre d’assassinats de dones en mans de la parella n’és un exemple.
Quarta. La religió és portadora de sentit a la vida. Masariyc constata que “la qüestió religiosa és el problema del sentit de la vida personal al qual ningú no pot donar resposta en lloc nostre”. Tessek Kolakoswki ho defineix molt bé: “Una de les més perilloses il·lusions de la nostra civilització és la idea que no hi ha límits als canvis que podem emprendre. La qüestió moderna que donaria a l’home llibertat total de la tradició, lluny d’obrir davant seu la perspectiva de l’autocreació divina, la situa en la foscor, on totes les coses es contemplen amb la mateixa indiferència. Ser totalment lliure de l’herència religiosa o de la tradició històrica és situar-se en el buit i, per tant, desintegrar-se”. O també Allan Bloom: “Aquest futur indeterminat obert i la manca d’un passat vinculant signifiquen que les ànimes dels joves es troben en un estat semblant al dels primers homes en estat natura; espiritualment nus, desconnectats, aïllats, sense relacions heretades o incondicionals amb res ni amb ningú. Poden ser el que vulguin ser, però no tenen cap raó particular per voler ser res en especial.
Sense religió com a opció lliure i socialment necessària, només creix la societat de la desvinculació. La crisi (familiar, escolar, laboral, interpersonal: social) com a sistema.