Missió, alternativa i acció cristiana
Cal lliurar la batalla cultural? De la cultura pensada a la cultura viscuda?
22 març 2021
Bona tarda i moltes gràcies per la seva invitació a participar en aquest seminari sobre la batalla cultural.
- Després d’haver escoltat bona part de les intervencions precedents, totes elles d’un gran interès, m’he preguntat què més podia dir en 10 minuts que fos útil. La meva cavil·lació m’ha conduït a tres preguntes.
a. Com hem arribat fins a l’actual situació?
b. Podia haver-se evitat?
c. I la tercera i decisiva, què fer ara? - Em centraré en la tercera per una evident raó de temps, però abans diré algunes paraules sobre les dues qüestions que la precedeixen.
- Sobre com hem arribat fins aquí, sobre el diagnòstic, aïllo i assenyalo uns eixos explicatius:
a. La causa fonamental rau en la concepció desvinculada, i la seva hegemonia cultural i política. Vaig dedicar un llibre, La sociedad desvinculada, a aquest tema el 2014.
b. Aquesta concepció ha assentat un ordre de raó instrumental radicalment nou, que ha donat lloc a grans ruptures en tots els àmbits, i ha causat l’acumulació de grans crisis irresoltes, si bé la ruptura més important ha estat la desvinculació de Déu.
c. Tanmateix, s’ha produït una gran aliança política de naturalesa objectiva a favor d’aquesta cultura de la desvinculació, formada pel capitalisme liberal cosmopolita no perfeccionista, i el progressisme de gènere.
d. Un factor clau en tot això, ha estat i és, la debilitat del subjecte cristià. La conseqüència és la marginalitat i marginació del catolicisme, convertit en un relat contracultural. No entraré en els factors que la generen, que són diversos, i sí que només assenyalar, per la seva importància decisiva a Espanya, la pèrdua de la política com a valor de salvació, tot i que tota la seva doctrina social assenyala el camí oposat, i també per l’important fet que la política determina opcions culturals i morals. La política no apareix com un espai on estendre el Regne de Déu.
e. Refereixo una sola dada que diu molt d’aquesta debilitat: la conversió sense veus de denúncia, del nostre estat neutral i col·laboratiu amb les confessions religioses, i especialment la catòlica, en un estat de pràctica atea, basat en la cancel·lació de Déu de l’espai públic-polític.
La resposta.
- I dit això, abordo la qüestió sobre què fer.
- Una observació prèvia: des de la pràctica social no es pot separar la cultura d’altres dos plans: per dalt, diguem-ho així, el de la fe, i en paral·lel, al costat de la política.
- Si el subjecte cristià és feble, cal reconstruir-lo, i l’única manera de fer-ho és mitjançant l’acció perquè és portadora de sentit. Es tracta d’un acte humà la pràctica del qual requereix els dons de l’Esperit Sant i de les virtuts cristianes.
- Acció en tres plans orgànicament diferents, però íntimament connectats: la missió evangelitzadora, l’alternativa cultural, i l’acció política social cristiana. Missió, alternativa i acció.
- Espanya és un país per evangelitzar de nou, és un país de missió. La missió és estendre el Regne.
- I aquesta missió xoca amb dues grans adversitats: el marc de referència cultural i polític de la desvinculació i cancel·lació de Déu, i les estructures de pecat, molt poderoses, i en bona part fruit de lleis.
- La batalla cultural consisteix en una alternativa. De contraculturals a alternatius. I una alternativa ha de posseir un bon relat dirigit a tots. La tasca de construir aquest relat és urgent.
- Sobre aquest relat només ara diré unes poques coses.
- Una. Ha de practicar un diagnòstic crític, sistemàtic de tots els mals que ens afligeixen, de les crisis acumulades, perquè totes elles són fruit de la cultura i el poder desvinculat, i de l’aliança política que la promou.
- Dues. Ha de presentar la concepció i la mentalitat cristiana com a alternativa integral al desastre. La mentalitat cristiana és fruit d’una fe, però sorgeix també en la increença, només com a cultura. L’últim i extraordinari llibre de l’historiador Tom Holland, Dominio, permet rastrejar amb claredat al llarg de la història. És una consciència, però també un tensor, un horitzó de sentit, un marc de referència. Es forja en la pràctica d’unes virtuts específiques.
- Tot això ha de significar el relat, que ha de mostrar que tot l’existent seria molt diferent i molt millor amb el projecte cultural cristià.
- La tercera referència sobre l’alternativa cultural es refereix a Habermas, qui ja ha estat esmentat en una intervenció anterior. L’alternativa de plantejar obertament, que els ciutadans secularitzats no tenen dret a rebutjar el veritable potencial de les cosmovisions religioses, ni discutir el dret dels conciutadans creients a fer contribucions a les discussions públiques en el seu llenguatge religiós.
- La quarta consideració és que l’alternativa d’estendre i intensificar el debat sobre la vida humana i la seva dignitat, perquè en les actuals condicions posseeix una extraordinària capacitat transformadora.
- L’alternativa cultural sempre quedarà com a reactiva si no accedeix a la legislació i a les polítiques públiques. El catolicisme espanyol ha oblidat la llei de la contesa política que diu que tot moviment, concepció, que no té algun tipus de presència i representació en les institucions polítiques, queda confinat als marges.
- És una omissió greu seguir renunciat a la política. Només cal observar com van caient les fitxes per constatar-ho. I la pròxima serà l’escola concertada. Però abans ja ho han fet, la neutralitat de l’estat en matèria moral i religiosa, la maternitat i paternitat, el matrimoni, la sacralitat del cos humà, el sentit i dignitat de la vida, la família, la conversió de la ideologia de gènere en les seves dues versions, la del feminisme del patriarcat i la de les identitats LGBTI, en política d’estat, sent alhora un empori europeu de la prostitució i la pornografia. Mentrestant, la desigualtat i la pobresa continuen creixent, el sistema educatiu espanyol a la llum de les dades és un gran fracàs, l’envelliment augmenta, sobretot a causa de la baixa natalitat que condemna el futur d’aquest país, l’administració pública és molt deficient, la partitocràcia i la demagògia han usurpat la democràcia, les institucions de l’estat estan en crisi, la gestió de la pandèmia ha estat humanament cruel, i un desastre pel que fa a resultats. La llista és llarga i no m’estendré més. Tot això és política, tot això és fruit en major o menor mesura de la política de la desvinculació. Què més es requereix per a una trucada cristiana a l’acció política? Què més ha de succeir?
- La qüestió per debatre no és si s’ha de fer política com a cristians, és a dir, si hem de contribuir a el bé comú, sinó com hem de fer-la.
- Acabo. ¿No és potser una paradoxa que per forjar una alternativa a sistema, algú tan aparentment lluny del cristianisme com Antonio Negri, hagi de recórrer com a model, no a Marx, Lenin, o Trotski, com seria d’espera pels seus antecedents, sinó a Sant Agustí i una mica a Sant Francesc d’Assís, com fa en la seva obra Imperio? ¿I nosaltres des del nucli del fet cristià, i davant la crítica situació actual, no som capaços d’aixecar una alternativa més fidedigna i millor?
