Crida a la societat: La tràgica situació de les persones de més edat en el sistema sanitari de Catalunya (doc. complet)

I. El marc de referència.

1. Espanya ocupa un lloc destacat al món pel que fa al nombre de morts, i en relació amb la seva població: acumula el 20% del total mundial, i és el primer país en morts per milió d’habitants. Catalunya ocupa, després de Madrid, una posició capdavantera en aquest tràgic recompte.
2. Aquesta mortalitat està concentrada en les persones de més de 70 anys, que signifiquen el 86% del total. De fet, les de menys de 60 només signifiquen el 5%. Aquesta letalitat queda lluny de la població de risc formada per la gent de més edat.
3. L’evidència de la gran afectació entre la població de més de 70 anys, era coneguda per les autoritats polítiques. Primer per les dades que Itàlia anticipava: quan a Espanya es decretà l’estat d’alarma, se sabia que el 78% dels morts d’Itàlia tenien més de 70 anys. Un fet que les estadístiques de tota Espanya i de Catalunya corroboraven i accentuaven dia a dia.
4. Malgrat aquesta evidència, no s’adopten mesures específiques, i menys encara es formula un pla de contingència. L’únic pla que es fa efectiu és sobre la violència de gènere per part del govern Central.
5. També es fa evident molt aviat, que la causa principal de mortalitat és la reacció immunitària que el Covid-19 provoca en alguns malalts, que afecta greument la seva capacitat pulmonar, fins a incapacitar-la. L’única solució per impedir la mort per aquesta causa és la ventilació mecànica invasiva (VMI). Malgrat l’evidència, el govern espanyol, no adopta mesures d’urgència per a proveir-se del material necessari, ni produir-ne, ni demanar ajut a la comunitat internacional de manera oficial. El govern català no demana ajut a d’altres comunitats autònomes. Quan es reacciona, és intentant adquirir-lo en un mercat molt pressionat.
6. En definitiva, ja d’abans de la declaració de l’estat d’alerta, es coneixia que la letalitat afecta sobretot a gent de més edat, i la causa més freqüent era  l’afectació pulmonar, sense adoptar precaucions específiques.

II. Els fets.

1. Es produeix una situació de desatenció a les residències per a gent gran. Sense una supervisió sanitària adequada. Moltes d’elles, sense capacitat per aïllar els malalts, sense suficient material de protecció personal pels cuidadors, sense sotmetre als cuidadors a test per conèixer si eren portadors, les residències es converteixen en: A) un focus de l’epidèmia. B) un centre d’elevada mortalitat. La reacció de la Generalitat és tardana i insuficient. Ho fan palès les crides públiques, múltiples i reiterades de cuidadors i responsables de les residències. Resultat: a Catalunya el 6 d’abril els morts a les residències eren 909. El 25% del total espanyol.
2. Tampoc es produeix cap planificació global i preventiva sobre la situació de les persones de més de 70 anys que viuen a les llars, ni tan sols de les que viuen soles. Alguns Centres d’Assistència Primària, sí que ho han dut a terme, però ha mancat la planificació global i preventiva. Podrien haver establert la localització d’aquelles persones que ja estan identificades en el servei. No serien totes, però serien moltes. Establir la seva Geolocalització per part del servei central, visitar-les inicialment, conèixer el seu estat i fer-ne un seguiment regular telefònic hauria limitat els danys. Aquesta mesura elemental no s’ha dut, ni es du a terme amb caràcter global, i cal explicar per què.
3. A aquesta característica se n’hi afegeix una segona: el cribratge dels malalts pren com a variable principal l’edat: els mitjans de comunicació es fan ressò d’un fet, que els mitjans internacionals acaben difonent arreu del món, i ja era conegut per alguns dels protagonistes, personal sanitari, servei d’ambulàncies, cuidadors de residències i familiars. Les persones de més de 80 anys, i també les de més de 75, són relegades en el procés hospitalari que pot salvar les seves vides.
4. El cribratge:

a) La instrucció del Departament de Salut de desincentivar el trasllat de persones de més edat als hospitals, per mitjà del servei d’ambulàncies i en les consultes telefòniques, és una evidència escrita. Ho relata, per exemple, amb precisió, el reportatge del Corriere de la Sera (1 d’abril), i és una pràctica que membres del personal sanitari confirmen, però que és negada per la Consellera i responsables polítics del Departament de Salut, refugiant-se en eufemismes dels “diagnòstics clínics”.

b) Concretament la instrucció oficial tramesa, parla de “futilitat de les mesures terapèutiques” que desaconsellen el trasllat. La qüestió és on són aquests diagnòstics i quins metges els han signat. Simplement no existeixen, més enllà de l’edat i d’observar superficialment l’estat del pacient a la llar o a la residència, perquè el criteri bàsic és l’edat. La consellera Alba Vergés no diu la veritat quan afirma que s’avalua mèdicament cada cas. S’actua amb els més grans de manera diferent a com es faria amb un altre pacient de menor edat.

c) El document Salut Emergències Mediques RECOMANACIONS PER SUPORT A LES DECISIONS DE LIMITACIÓ D’ESFORÇ TERAPÈUTIC (LET) PER A PACIENTS AMB SOSPITA DE COVID-19 I INSUFICIÈNCIA RESPIRATÒRIA AGUDA (IRA) HIPOXÈMICA de 24 de març de 2020 http://cadenaser00.epimg.net/descargables/2020/04/01/dbb972d767c4a3b28e2c866cc3e0cb65.pdf?int=masinfo, estableix entre altres criteris:

1. “Mantenir una ètica en la presa de decisions basada a oferir els recursos a aquells pacients que més se’n puguin beneficiar, en termes d’anys de vida salvats, màxima supervivència a l’alta, evitar ingressos en pacients amb escàs benefici, ja sigui per patologies respiratòries pel Covid-19 o d’altres patologies que condicionin l’estat crític”. Aquest procediment en la pràctica discrimina a la gent de més edat, a partir dels 75 anys, que per definició només poden accedir a una mesura que no resol els casos més greus: “Rebrà només oxigenoteràpia amb mascareta reservori d’alta concentració tipus Monaghan®”. Si no funciona, aquí s’acaba el procediment. Pels de menys de 75 anys hi haurà la possibilitat addicional i més decisiva: la VMI (ventilació mecànica invasiva). “Si fracassa, valorar VMI”. Una persona de més de 75 anys que requereixi una ventilació pulmonar forçada no és atesa. Aquesta és la realitat de la sanitat a Catalunya.
2. Més: El procediment establert per l’esmentat document pel que fa al tractament de la insuficiència respiratòria aguda és el mateix per a una persona de més de 75 anys “sense limitacions funcionals i practicant exercici en forma de caminar” que per a una de “Fragilitat greu–estat final de vida”: oxigenoteràpia, el que fa evident que el tall en l’aplicació de recursos mèdics per a sobreviure es fa exclusivament per raó de l’edat. En realitat, l’acte mèdic, si no es respon a la mascareta d’oxigen, es limita a una sedació terminal, sense recurs a més solucions, malgrat que hi són. És en la pràctica una eutanàsia no consentida.
3. El document també aplica com a criteri evitar el fenomen del “primer que arriba, el primer que ingressa” i “aplicar aquests principis a tots els grups de pacients per igual, no sols a un grup concret com ara els pacients geriàtrics”.  En aquest cas, és palès l’absurd que es deriva de la lectura literal és palès: si tots els pacients són iguals, mai hi haurà un primer ingrés si es prescindeix del criteri del que arriba primer. En realitat no hi ha tal absurd, que col·lapsaria tota decisió de prioritat, perquè en la pràctica, les condicions que regeixen per ordenar l’ingrés és la dada més simple de totes: l’edat. El resultat és que persones de 75 i més anys empitjoren per l’espera en les seves possibilitats de recuperació per desatenció, i acaben formant part dels malalts cribrats, descartats. És un cercle viciós.

d) Pel que fa als malalts en residències i llars, que no han anat pel seus propis mitjans a l’hospital, el problema, si està en la franja d’edat fatídica, és que serà desincentivat a ser traslladat per acudir al tractament mèdic, si està en la franja d’edat fatídica. S’està condemnant a la desatenció a un grup molt fràgil.

e) Concretament, l’esmentat document del SEM és un exemple d’enginyeria del llenguatge per justificar la desatenció mèdica de no traslladar-lo a un hospital. Dóna instruccions de com atendre als malalts si són persones grans:

1. “Plantejar la limitació com un bé pel pacient”. Se l’ha de convèncer que està millor a casa o a la residència, malgrat que és evident que no disposarà de la mateixa assistència que en un centre mèdic. Té molta hipocresia aquest ensinistrament. Sobretot quan més endavant s’indica clarament.
2. “No fer referència al fet que “no hi ha llits per a tots””. És una indicació tan explícita de l’engany que no necessita comentari.
3. “No fer tractaments agressius no implica abandonar al pacient”. És un eufemisme per ocultar la no aplicació com a últim recurs de la VMI, que s’aplica a alguns pacients de menys de 75 anys i sobretot més joves.

f) L’engany de les patologies prèvies: quines persones d’edat avançada no tenen alguna “patologia”? Segons el SEM “una persona amb problemes crònics ben controlats, sense limitacions funcionals i practicant exercici en forma de caminar”, però ai las!, si té més de 75 anys, no té accés a la VMI, que és el recurs final decisiu.

g) És extremadament greu que el document que marca criteris sobre el dret a ser atès o no per salvar la vida, no estigui signat per cap màxim responsable. En realitat, un procediment que decideix sobre la vida i la mort hauria d’estar signat pel màxim responsable polític, i per tant moral del departament, la consellera de Salut Alba Vergés, junt el màxim responsable mèdic concernit. Signen unes persones sense cap responsabilitat orgànica en el Departament de Salut. És una forma escandalosa d’eludir responsabilitats.

III. El nostre refús, la nostra demanda. Crida a la societat.

1.  El judici sobre la situació del cribratge de les persones de més edat, no pot separar-se de la desatenció des del principi de la crisi, la continuada per mancança de mesures de prevenció i atenció mèdica. Un és conseqüència de l’altre. I pel futur s’augura el perill d’una nova discriminació: mantenir als més grans de “65 o 70 anys confinats a casa“ indefinidament, com ha formulat l’assessor del govern espanyol l’epidemiòleg, Antoni Trilla, o no atorgar-los-hi prioritat en la disponibilitat de mascaretes, o quan es disposi a ser vacunats, després dels qui estan en primera línia de risc( el personal sanitari, la policia, els que atenen serveis de cara al públic, etc).
2. Alhora el president del govern espanyol, en la seva intervenció televisada del dia 5 d’abril, afirmava que “totes les vides valen igual tinguin l’edat que tinguin perquè les sentim igualment valuoses”, i es comprometia atendre-les i cuidar-les per igual. En la pràctica no ha estat així. És bo rectificar.
3. Hi ha a més, tot un jugar amb l’ocultació i manipulació de la realitat, utilitzar un doble llenguatge, per enganyar-nos a tots plegats de quina era i és, la situació i les perspectives d’atenció mèdica dels nostres companys, pares o avis. Hi ha un decidir sobre la vida humana que han volgut emmascarar, en lloc de presentar-lo a l’opinió ciutadana obertament per part dels màxims responsables polítics a l’opinió. Aquesta pràctica constitueix una gran fractura moral i el gran perill, per a tots els ciutadans. L’utilitarisme sobre la vida humana ha entrat per la porta del darrere.
4. Afirmem que aquestes instruccions i pràctiques, consistents en assignar recursos sanitaris per criteris d’edat o dependència, vulneren principis bàsics de drets humans i deixa sense protecció a persones vulnerables.
5. Tot pegat és una conseqüència més de la pèrdua del sentit cristià de l’existència, de la destrucció del sentit de la veracitat i de la dignitat humana. Invitem als que ho vulguin a reflexionar i extreure conclusions des d’aquesta perspectiva.
6. Cridem a la societat, a les seves institucions i organitzacions, als mitjans de comunicació a examinar la gravetat del que ha succeït i que encara succeeix, i posar-hi remei.
7. Apel·lem a l’actuació a les institucions de l’estat, del Govern central i de la Generalitat, del Congrés i del Parlament de Catalunya,  del Defensor del Poble  i del  Síndic de Greuges, a examinar el que ha succeït i succeeix, d’acord amb la legislació vigent i les seves respectives
8. El codi ètic pel qual es regeix el nostre sistema de salut no pot quedar en mans d’uns “experts”, acordats sense mecanismes de participació i transparència, i sense intervenció dels ciutadans. La nostra vida no està en mans dels experts. Aquest codi ha de respondre a la formació d’uns acords fonamentals elaborats amb una àmplia participació de la societat, i formalitzats públicament per les autoritats polítiques corresponents, que n’assumeixen la responsabilitat. Perquè la vida és una responsabilitat moral de tota la col·lectivitat.
9. S’accepta i se celebra que la guerra és massa important perquè la declarin els militars, malgrat que ells són qui la fan, però hem d’assumir que siguin uns “experts en vida humana”, dirigits i pagats per la  burocràcia sanitària, els  qui decideixin sobre la vida de les persones? De cap manera.
10. No és acceptable per a una societat que es regeix pels drets humans, i per l’estat de dret, que d’una manera burocràtica i sovint confusa, i contradictòria entre centres, es decideixi sobre qui té dret a viure i qui és descartat, menys encara quan el criteri decisiu acaba sent l’edat.
11. De manera immediata s’han de posar a punt els mitjans necessaris per: a) Protegir a la població de risc amb mesures que no es redueixin al confinament. b) Posar fi al cribratge per edat en els ingressos hospitalaris i a la privació a priori per edat de la ventilació mecànica invasiva (VMI). c) No discriminar en l’atenció en les urgències per aquell motiu. Demanem la immediata rectificació del document del SEM, d’acord amb aquests criteris. d) Es forneixi de manera immediata del personal necessari a les residències, prèvia verificació que no són portadors asimptomàtics. e) Demanem test de contagi al 100% de la població de les residències, i les mesures d’aïllament i intervenció a que doni lloc.
12. La pandèmia durarà, poden venir noves onades. No es pot repetir el que ha succeït i encara succeeix. L’emergència que vivim no és un fet instantani, sinó que existeix des de fa setmanes, i té pel davant un període de temps indeterminat. La tragèdia ja no és excepcional sinó quotidiana: el triatge ja no pot continuar essent justificat en raó de l’edat del pacient.
13. Finalment, però no en últim lloc per la seva importància, d’acord amb les dades existents, és un fet que la majoria de les persones que moren són catòliques. Demanem que totes elles tinguin l’opció de rebre l’atenció religiosa necessària. I que aquest servei religiós s’ofereixi de forma activa. S’ha de permetre que els sacerdots o religioses puguin visitar als malalts i oferir l’administració dels sagraments i seu el consol espiritual. Fins ara, aquesta atenció no ha estat facilitada tot i l’esforç de l’Església per donar-la.