L’associació e-Cristians, en nom propi i d’altres associacions cristianes, ha presentat un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional davant l’acord i la petició del Congrés al Defensor del Poble de crear una comissió independent encarregada d’investigar les denúncies de pederàstia i abusos sexuals exclusivament a l’àmbit de l’Església catòlica.
Es tracta d’un fet insòlit i sens dubte cridaner el fet que una organització cristiana consideri que una decisió del parlament del seu país discrimina els catòlics, constitueix un precedent que tindrà conseqüències i recorregut a Espanya i també a Europa.
Per aprofundir en el perquè, hem entrevistat Josep Miró i Ardèvol president d’aquesta associació i membre emèrit del Consell Pontifici per als Laics nomenat primer per Benet XVI i després per Francesc fins que aquest organisme va desaparèixer integrat al Dicasteri de Laics, Família i Vida.
La primera pregunta és una obvietat necessària. Per què heu presentat el recurs d’empara?
Des del moment que vam conèixer l’existència de la proposta del Partit Nacionalista Basc a la qual després es va afegir la resta, vam considerar que la iniciativa tenia caràcter discriminatori. Val a dir que naixia d’una bona voluntat, el que intentava el PNB era desvirtuar una altra iniciativa que volia crear una indagació semblant sobre la pederàstia i els catòlics però en l’àmbit d’una comissió del Congrés. Van pensar que remetent-ho a una comissió del Defensor del Poble es reduïa l’espectacularitat a la qüestió. Tot i això, no es va reparar, i això diu molt de l’escassa sensibilitat que tenen els partits polítics davant del fet catòlic, que aquesta decisió continuaria sent discriminatòria, com òbviament prohibeix l’article 14 de la Constitució, que impedeix el que seria un tracte desigual i perjudicial per raó de sexe d’origen i també de religió.
Amb un exemple es veu clar, i no deixa de ser també lamentable que hi hàgim d’acudir per aconseguir aquesta claredat. Suposem que el mateix text s’hagués aprovat, però allà on es refereix a l’àmbit catòlic parlés per exemple d’un altre tipus de comunitat, per exemple dels gitanos, i en lloc de pederàstia perquè es refereixi a un altre tipus de delicte, el de les ocupacions violentes. Com haurien reaccionat els partits del Congrés, l’opinió pública o els mitjans de comunicació davant d’aquesta iniciativa? Em sembla evident que s’haurien indignat perquè no es pot vincular un delicte a un col·lectiu específic per raó de la naturalesa ètnica, cultural o religiosa. Doncs bé això és el que ha passat en el cas dels catòlics i la pederàstia.
Aleshores, vostès s’oposen que s’indagui sobre aquest tipus de delicte en l’àmbit de l’Església catòlica?
De cap manera, al que ens oposem és que es vinculi estrictament a aquest àmbit catòlic quan, a més, tots els estudis revelen que els casos que tenen aquest origen són absolutament minoritaris i que poden oscil·lar, segons la font a què acudim, entre un 0,2% i un 0,5% del total. Aleshores què passa amb el 99,5% restant? Doncs que romandrà ocult com fins ara perquè la pederàstia és un delicte terriblement estès. Cada any es produeixen entre 5.000 i 6.000 denúncies per abusos d’aquest tipus i aquesta xifra ja dona una idea de la seva extensió social, però amb l’acord del Congrés tot això mai no s’examinés.
És més, afirmem que el que s’està fent és utilitzar els catòlics a l’Església com a boc expiatori per desviar l’atenció i amagar la dimensió de la pederàstia a la nostra societat, i les responsabilitats específiques de la seva extensió a l’àmbit de les institucions públiques que són responsabilitat directa de l’Estat. Per tant, el que demanem és que s’estudiïn tots els casos i s’abordin totes les víctimes ia partir d’aquí sí que es podran definir polítiques públiques eficaces per prevenir i pal·liar els danys. Això és el que demanem i, en aquest context global, és evident que també aflorarà aquell 0,2% o 0,5%, però serà en un context real i no pas sota un relat de boc expiatori.
Està afirmant que el Govern, o si ho prefereix en termes més amplis, els poders públics miren cap a una altra part a l’hora d’abordar aquesta qüestió?
La meva resposta és que sí. Com a mínim des del 1996, el llavors Ministeri d’Afers Socials tenia coneixement de la importància de la pederàstia a les escoles, i del nombre de casos que aproximadament es produïen i l’afectació que tenien entre els menors i sobretot les nenes. Això ho expliquem en el dictamen previ al recurs que ha realitzat al nostre grup jurídic dirigit pel jurista Manuel Silva.
Des de llavors cap Govern no ha fet res i ara, quan hi ha una actuació, resulta que en lloc d’abordar en primer terme el que és responsabilitat directa de l’Estat, el que fa és situar el focus a l’Església catòlica, tot i que se sap que els seus casos són escassament nombrosos i majoritàriament antics. A més, la pederàstia s’ha multiplicat de la mà de la molt estesa pornografia infantil i de la brutal sexualització de l’actual cultura dominant.
A més de la no-discriminació, tenen altres objeccions a l’acord parlamentari?
La resposta és afirmativa perquè hi ha més vulneracions constitucionals i legals, encara que no siguin de la dimensió que presentem el recurs perquè la discriminació significa la vulneració d’un dret fonamental.
Una altra objecció de pes, per exemple, és que la proposició de llei en cap moment justifica de manera raonable el perquè cenyeix la investigació de la pederàstia només a l’àmbit catòlic. Això converteix l’acord en arbitrari, que és una pràctica prohibida per l’article 9.3 de la Constitució, que garanteix que els poders públics mai no poden adoptar decisions d’aquesta naturalesa. Es tracta en definitiva d’una protecció òbvia davant d’acords injustos que s’assoleixin perquè es posseeix la majoria, perquè en un estat de dret aquesta condició necessària no és suficient per adoptar qualsevol mesura.
En tercer lloc, també és molt evident que no es pot encarregar al Defensor del Poble la tasca d’indagar l’Església, que és una institució privada, perquè la seva finalitat no és aquesta i està clarament definida a la Constitució i encara més a la llei que desenvolupa la figura del Defensor del Poble. Aquesta descripció de funcions afirma que aquesta institució ha d’actuar sobre les administracions públiques i només sobre aquestes i, en tot cas, en defensa de les persones i de la societat civil.
Amb l’acord del Congrés es produeix una inversió perversa de la naturalesa de la missió del Defensor del Poble, constitueix un precedent nefast per a la probitat d’aquesta institució, que si no el resol el Congrés el mateix Defensor del Poble el durà a terme si aquesta institució tan important per als drets humans no vol incórrer en una responsabilitat històrica d’haver degradat per parcialitat política. És a les mans fer-ho, la llei li confereix el dret de no respondre a cap mandat imperatiu i, per tant, no té cap obligació d’obeir a l’acord del Congrés. Si ho fa, serà estricta responsabilitat seva.
El recurs presentat és el final de les accions o pensen continuar?
El recurs d’empara només és l’inici d’una acció dirigida a defensar els drets fonamentals i els drets constitucionals no només dels cristians sinó de totes les persones. Veiem amb preocupació que cada cop més aquest Govern recargoli, adultera o simplement incompleix un conjunt de garanties i drets que tenim clarament definits els ciutadans i la societat civil d’aquest país de què formem part els cristians.
Actuarem perquè no veiem una resposta suficient en l’àmbit polític, i la nostra societat en bona part roman una mica adormida en aquestes qüestions, o potser seria millor dir preocupada per altres temes que en la crisi existent són molt més vitals. Com a organització que som amb una finalitat de portar la concepció cristiana i, per tant, la concepció social cristiana a l’espai públic polític, hi serem.
En aquest sentit, en primer terme donarem continuïtat al recurs transformant-lo també en una iniciativa en l’àmbit dels partits polítics perquè assumeixin una posició i es comprometin en un sentit o un altre i després en l’àmbit de les organitzacions europees i internacionals, que vindran pels drets fonamentals.
