El bisbe emèrit de Solsona, la institució eclesial i els fidels de carrer

Us convoco a la reunió del grup de treball de l’eutanàsia

Benvolgut amic/Benvolguda amiga d’e-Cristians,

La crisi esdevinguda a la diòcesi de Solsona, amb la renúncia del bisbe Novell per “raons personals”, aprofundeix una crisi de l’Església a Catalunya, i més enllà d’aquesta. No tant pel fet de la renúncia en si, que és un fet greu, sinó per l’enrenou provocat, en el qual la manca de la informació institucional ha estat omplerta per tota mena d’elucubracions, que han culminat amb l’última versió que atribueix el seu abandonament a la relació personal amb una dona, presentada pels mitjans de comunicació amb uns perfils ben allunyats de la mentalitat catòlica.

L’evidència és clara. Tots aquells que tenien algun compte pendent amb el bisbe emèrit han anat a dir-la grossa i saldar comptes. És lamentable que en aquesta tasca de revenja hi hagin participat religiosos i sacerdots disposats a demostrar les misèries del qui fins fa poc era bisbe de la seva Església. Li passen comptes sobretot per la seva oposició a l’avortament i al matrimoni homosexual, uns, i pel seu alineament independentista en algunes manifestacions, uns altres.

En aquesta tasca tan poc misericordiosa de demolició d’una persona, excel·leixen els malsans comentaris d’una monja, Lucia Caram, que no únicament aboca tot el que de negatiu es pot dir d’una persona, sinó que a més es manifesta -no és la primera vegada- com una mena de portaveu del Papa. Per a alguns aprofitats, això de “l’argentinitat” dona per a molt. L’histrionisme de Caram danya l’Església i remet a actituds molt allunyades d’allò que Jesús ens reclama a l’Evangeli: la compassió.

Òbviament és també una ocasió d’or per als qui veuen en l’Església un enemic a batre. Poder abordar la crítica a partir d’un bisbe que diuen que ha deixat la mitra per l’atracció d’una dona és fantàstic. “Ara sí que ha trobat el camí!”, exclamen.

Hi ha hagut, però, veus afinades de sacerdots de la seva diòcesi que s’han manifestat, sobretot, dolguts per la seva desaparició. Cap explicació a aquells que han confiat en ell, als seus sacerdots. Hi ha, i aquesta sí que és una gran responsabilitat del bisbe emèrit Novell, la seva  manca de valor davant la gent que el seguia, els seus feligresos. A la renúncia a la mitra, i no sembla, com en altres antecedents, per servir a Déu d’una altra manera, sinó per satisfer els seus desitjos personals, se li afegeix la fugida. És una baixa més i important produïda per la societat desvinculada. Sempre, però, hi ha temps per al retorn i, per tant, per a l’esperança. Ningú té dret a refusar-la.

Davant aquest fet, que agreuja la crisi de la nostra Església en uns vessants molt sensibles -els de la confiança mútua, la claredat, la transparència, l’exercici magisterial i la unitat- voldria dir algunes coses:

  1. El fet és greu, però seria un error que centréssim la nostra atenció en ell. La nostra feina com a membres del poble de Déu és una altra i en aquesta ens hem de concentrar: eixamplar el regne de Déu, transmetre la bona nova de Jesucrist, camí, veritat i vida, per la nostra salvació i l’alliberament de la humanitat, lluitar per erradicar les estructures de pecat, refer les nostres comunitats de vida, fe i memòria, i construir l’alternativa cultural a la cultura de la desvinculació imperant, la que imposa l’imperi de la satisfacció de les passions, del desig per sobre de qualsevol compromís, deure o missió. Unes passions en les quals el sexe, per la seva força, ocupa un lloc destacat, junt amb l’ànsia de diners i de poder autoreferenciat. La forma com ha renunciat el bisbe emèrit i el relat de  la  monja Caram són exemples d’aquesta cultura desvinculada que contamina també a l’Església.
  2. Certament, ha estat una decisió per raons personals, però aquest fet no obvia que alguna instància de la Institució eclesial hagués aportat claredat i transparència, hagués exercit el seu deure de ser la nostra guia, la dels fidels de carrer. El silenci en aquest cas peca d’imprudència. Qui són els responsables de guiar-nos en la fe en moments difícils?
  3. El que ens succeeix és crític, però en lloc de paralitzar-nos, participar en la crítica, fer com si no passés res mirant cap a una altra banda o practicar la salvació del reducte tancat i defensiu, hem d’assumir aquesta realitat i d’altres realitats ingrates, per:
    • Confiar en Déu i l’Església per superar la crisi, com així ha estat des de l’inici, fa més de dos mil anys. Això significa meditar i saber guiar-se pels èxits de la nostra història passada, i aplicar aquells models de vida catòlica que millors resultats han donat i donen.
    • El punt anterior no exclou una autoavaluació honesta, sinó que dona una perspectiva a la seva pràctica. Avaluar per superar.
    • Perquè sigui certa la superació, cal transformar la crisi en repte guiats per la força de l’Esperit de Déu, actuar amb realisme i sentit comú, i alhora refusar les solucions aparentment fàcils i automàtiques que els cants de sirena de la societat desvinculada ens ofereixen. Cal aprofitar al màxim els nostres avantatges, començant per les dues forces decisives: la de la fe, la fe sempre guanya, i la de la Gràcia que Déu ens atorga.
    • Necessitem una ruta clara, viable i flexible dotada de creativitat. Des de les nostres limitacions, e- Cristians ofereix en la dimensió de la presència cristiana en la vida pública, una resposta. Altres iniciatives ho fan en molts més àmbits. Hi ha parròquies amb vida intensa, grups magnífics, joves que s’organitzen per actuar per raó de la fe. Les brases hi són, cal alimentar-les perquè el foc creixi i es propagui. És també el teu compromís passar de la desolació, la queixa o la crítica sense més, a la participació com a cristià actiu.
    • Com a Església, cal donar respostes valentes. “No tinguis por, jo et faré pescador d’homes”, ens diu Jesús. I també respostes justes.
    • És essencial mantenir la unitat i la identitat entorn dels acords fonamentals de l’Església, i fer palès sense acritud, però amb claredat i fermesa, el refús a tot allò que ens divideix. Cal reforçar la nostra identitat catòlica i assumir, cadascú de nosaltres i col·lectivament, la nostra responsabilitat de ser catòlics i que volem viure en catòlic.

Un cop més, alcem-nos sota la invocació de la força de la Trinitat, de Jesucrist i la seva Església, una santa i pecadora, que peregrina en el món fins a la fi dels temps.

Us convoco a participar en la nova reunió del grup de treball que tracta sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit, que farem telemàticament per Zoom el dilluns 20 de setembre a les 19h. És important continuar treballant sense descans sobre aquesta qüestió. No podem deixar instal·lada en la societat la indiferència davant el fet d’utilitzar la mort com a solució, ni restar passius davant la legalització de l’assistència al suïcidi quan aquest ja és de lluny la primera causa de mort entre els menors de 35 anys. Si vols participar en la reunió, confirma la teva assistència a secretaria@e-cristians.net per rebre l’enllaç.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Menú