Benvolgut amic/Benvolguda amiga,
Una vegada més el govern de Catalunya torna a posar a la picota a l’Església, en aquest cas en motiu de la beatificació del jove Joan Roig i Diggle que va ser assassinat durant la guerra civil per una de les dissortadament famoses “patrulles” que es dedicaven a matar a la rereguarda. Hi va haver, com és ben sabut, una persecució sistemàtica de l’Església amb l’assassinat de sacerdots, religiosos i religioses, i bisbes que es va estendre també a tots aquells que es caracteritzaven pel seu catolicisme sense cap connotació política especial. És el cas del jove Roig. El martirologi de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a la qual pertanyia el nou beat, ho acredita d’una forma extraordinària. Van ser centenars i centenars de joves assassinats per escamots de la CNT-FAI, del PSUC, del POUM, en un període en què ERC que governava a Catalunya en la persona de Companys no tenia cap mena de control real sobre les milícies armades. Tot això també forma part de la memòria històrica i de la reconciliació necessària forjada entorn d’ella, i que alguns ara voldrien destruir per refer el que va passar en uns termes molt llunyans de la realitat. I és que una guerra civil és sempre un desastre terrible que només es pot superar a base de la reconciliació i el perdó mutu.
Tot això que havia d’estar en l’eix de la beatificació de la Sagrada Família, ha quedat en un segon pla a causa dels atacs que la Generalitat ha dut a terme en la persona del vicepresident Aragonès, la consellera de Sanitat, Alba Vergés, fins i tot la directora general de Protecció Civil de Catalunya, Isabel Ferrer, que regeix l’organisme que té una nul·la presència en el que són les seves competències en la vida dels catalans, però sí que apareix en situacions com aquesta.
No ha servit de res que s’adoptessin mesures estrictes d’acord amb el que la Generalitat havia ordenat, situant per exemple l’aforament molt per sota del 30% establert. Per a algunes persones que pertanyen al gremi de les que sempre tenen raó, com Pilar Rahola, carregava a la seva columna a La Vanguardia contra l’Església, perquè no n’hi havia prou amb complir la norma, sinó que a més no havia d’haver fet l’acte per solidaritzar-se amb les activitats que no poden obrir. Cal tenir una mentalitat molt especial per utilitzar aquest tipus d’argument, que extrapolat, vindria a dir que quan la Generalitat ordena tancar a uns, els altres haurien de fer el mateix per solidaritzar-se.
S’argumenta que les prop de 600 persones que van assistir a l’acte era un desplaçament massa gran de gent. Sense contemplar que a Barcelona cada dia es produeixen desplaçaments i concentracions molt superiors. El quid de la qüestió està en la forma com es contempla la beatificació. La veuen com un acte innecessari. En el fons hi ha aquesta manca de consideració per les creences d’uns altres conciutadans pels quals la beatificació sí que té importància i transcendència.
Tots obliden que la pràctica del culte és un dret humà i constitucional que pertany a la categoria dels fonamentals.
Però el més interessant del cas, és que ni la Generalitat, ni l’inefable Pilar Rahola, ni els artistes que van protestar, perquè es moguessin prop de 600 persones per anar a la Sagrada Família, tenen res a dir perquè el Corte Inglés de la Plaça de Catalunya i de Diagonal, no una vegada, sinó cada dia, atrau i desplaça molts més visitants. O, que la mateixa Generalitat va donar permís perquè puguin funcionar els Encants Vells de la Plaça de les Glòries que estan oberts cada setmana i que concentren i mouen en cada ocasió tanta o més gent que la de la Sagrada Família sense a més guardar les distàncies de seguretat. O el cas del Mercat Dominical de Sant Antoni. Encara hi ha més: alguns oratoris musulmans a l’àrea metropolitana de Barcelona i a Lleida en concret apleguen cada divendres uns quants centenars de fidels en espais petits i tancats, però ni una sola veu ha dit res en aquests casos.
Ara volen limitar el màxim a 100 persones. Això significa que hi ha eucaristies, com la del Monestir de Sant Cugat, amb capacitat per a 1000 fidels i que amb 300, que és la xifra actual d’admissió ja fan just, es quedarà molta gent al carrer sense poder assistir a missa si no es tripliquen les eucaristies.
Però no cal demanar un tracte de favor. El que cal és demanar que s’apliqui a tothom per igual, i que no es canviïn les regles després de començada la partida. Cal dir-ho clar: els responsables de les menys de 600 persones que van assistir a la Sagrada Família no és l’Església, que va complir amb escreix l’establert, sinó la Generalitat que ara veu que el seu criteri, la seva norma era defectuosa, perquè no fixava una xifra en termes absoluts. És la Generalitat la responsable que tanca activitats sense adoptar les compensacions necessàries.
La incapacitat, impotència, descontrol del no-govern de Catalunya és tan gran que necessita d’un buc expiatori políticament correcte per intentar salvar-se. René Girard és més actual que mai i també la seva teoria sobre la violència: ”quan les societats entraven en crisi es tornaven violentes i cercaven un possible responsable al desordre per eliminar-lo”. Necessitaven un buc expiatori. Esquerra Republicana es manté fidel a aquesta tradició històrica de fer servir a l’Església.
No pot ser que precisament l’espai que al llarg dels mesos s’ha demostrat com més segur, el de les parròquies, sigui el que ara es vulgui penalitzar i es bandeixi a tots els altres tipus de concentracions que es produeixen algunes, com les ja apuntades, sense cap mena de control. És una paradoxa que crida l’atenció. L’exigència sobre el culte catòlic és molt més gran que la que s’aplica a l’Islam. La pregunta és: per què són així les coses?
En tot cas, una vegada més es posa en relleu la necessitat que els cristians aconseguim tenir una veu afectuosa però alhora forta i clara per fer arribar el nostre punt de vista a tots els conciutadans. Perquè si no és així, quedem en mans, com es veu, una vegada i una altra de ser el buc expiatori de les incompetències i sectarismes governamentals.
