Causa General contra l’Església: La degradació de les institucions de l’Estat i dels mitjans de comunicació amb motiu del delicte de pederàstia. L’informe del Defensor del Pueblo

Antecedents

e-Cristians, amb motiu de l’acord del Congrés «Proposició no de Llei dels Grups Parlamentaris Socialista i Basc (EAJ-PNB), relativa a encomanar al Defensor del Pueblo la creació d’una Comissió independent amb l’encàrrec d’elaborar un Informe sobre les denúncies per abusos sexuals en l’àmbit de l’Església Catòlica i el paper dels poders públics», aprovada pel Ple del Congrés dels Diputats el dia 10 de març de 2022 i publicada al Butlletí Oficial de les Corts Generals el 17 de març de 2022, va dur a terme una sèrie d’estudis que es van concretar com a textos més destacats a:

• Informe a la majoria. “L’Església com a boc expiatori i l’ocultació de la pederàstia”, de març de 2022. Aquest text demostrava, a partir de les dades recollides per la Fundació ANAR durant deu anys (2009-2019), que els agressors sexuals contra menors lligats a entitats de l’Església (clergues o treballadors laics) eren entre el 0,2 i el 0,4% del total d’agressors sexuals a Espanya.

El nostre “Informe a la majoria” reconeixia que els abusos sexuals a menors són un delicte molt estès al total de la societat i, alhora, molt desatès pels Governs d’Espanya, malgrat que posseïen referències de la seva extensió, per exemple, a l’escola pública.

El nostre informe també protestava perquè l’encàrrec del Congrés al Defensor vulnerava amb claredat la Constitució, era un mandat discriminatori contra els catòlics i el que encarregava estava fora de les atribucions legals del Defensor del Pueblo, la funció legal del qual és supervisar els poders públics, no entitats particulars com l´Església Catòlica.

• Informe de l’advocat de l’estat Manuel Silva Sánchez, sobre la proposició de llei relativa a encomanar al Defensor del Pueblo la creació d’una comissió independent amb l’encàrrec d’elaborar un informe sobre les denúncies per abusos sexuals a l’àmbit de l’Església catòlica i el paper dels poders públics. Possibilitats d’actuació”, de 7 de juny del 2022, dirigit al Defensor del Pueblo.
• Informe d’e-Cristians al Congrés dels Diputats i al Senat, gener 2023 “Sobre la vulneració de drets dels catòlics per part la Proposició no de Llei “Encomanar al Defensor del Pueblo la creació d’una Comissió independent amb l’encàrrec d’elaborar un Informe sobre les denúncies per abusos sexuals a l’àmbit de l’Església Catòlica i el paper dels poders públics”.
• Dos escrits dirigits al Defensor del Pueblo (del 13 de maig de 2022 i del 4 de juliol de 2022, manifestant-li aquelles evidències fent constar, entre altres qüestions, que entre les seves funcions regulades per llei no hi havia la d’investigar la societat civil sinó a les administracions públiques, i per tant la pederàstia en els àmbits que en depenen, i que en tot cas, no havia de limitar-se als àmbits eclesials atès que significava una petita minoria, i les mesures serien inútils per aquest fet.
• Recurs d’empara presentat al TC, el 17 de juny de 2022 , que va ser inadmès per considerar que e-Cristians mancava de legitimació. És una resposta comuna i significa que no hi ha interès directe i suficient per impugnar una determinada llei davant del Tribunal Constitucional. Qüestió discutible en aquest cas, que també afecta seglars catòlics laics, però que va permetre al tribunal no entrar en les raons presentades.
• Informe d’advocat Eugenio Gay Montalvo, de maig 2022, membre emèrit del Tribunal Constitucional i ex vicepresident del mateix.

A més de:

1. Carta al Nunci (8-3-2022)
2. Carta al Papa (8-3-2022)
3. Carta al secretari d’Estat de la Santa Seu (8-3-2022)
4. Carta al president del Govern (14-3-2022)
5. e-mail als portaveus dels grups parlamentaris del Congrés dels Diputats (15-3-2022) adjuntant informes
6. Carta a la ministra de Justícia (22-3-2022)
7. Resum de l’informe a la majoria (24-3-2022)
8. Carta del director del Gabinet de la Presidència (5-4-2022)
9. Carta al director del Gabinet de la Presidència (20-4-2022)
10. Carta a la Presidenta del Parlament de Catalunya (27-4-2022)
11. Carta als presidents dels grups parlamentaris del Parlament de Catalunya (27-4-2022)
12. Carta al Defensor del Pueblo (13-5-2022)
13. Carta a la Presidenta del Parlament de Catalunya (23-5-2022)
14. Carta als presidents dels grups parlamentaris del Parlament de Catalunya (23-5-2022)

 L’informe del Defensor del Pueblo

Consideració prèvia. De bon principi cal assenyalar que Espanya ha estat l’únic país del món on el poder polític, és els partits, encarreguen una investigació sobre abusos a l’Església Catòlica i només a l’Església Catòlica. A Alemanya el parlament va encarregar investigar abusos a tots els àmbits socials. A Austràlia, en totes les religions, no només a la catòlica. Cenyir la investigació només a entorns catòlics és incórrer en una “Causa General” i en un judici per raons polítiques, amb el Congrés com a escenari.

Imaginem que on el Congrés i l’Informe esmenten “Església Catòlica” es llegís qualsevol altre grup social (per exemple: socialistes, gitanos, escoles concertades, homosexuals,…) i es veuria la seva dimensió de discriminació injusta a un col·lectiu. És clar que es desvien les funcions d’una institució pública (el Defensor) i així creix la degradació de les institucions polítiques.

1. L’Informe presentat pel Defensor del Pueblo Ángel Gabilondo el 27 d’octubre del 2023 sobre la pederàstia i l’Església és un pas decisiu en l’obertura d’una causa general contra l’Església, que continuarà al Congrés i que té com a excusa formal indagar sobre la pederàstia, a càrrec d’una instància que no té cap competència per inquirir la societat i les seves institucions. Constitueix a més tot aquest procés una flagrant violació dels Acords Església Catòlica i Estat.
2. No dubtem a qualificar l’informe del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo, com a maliciós i fruit espuri de l’obediència a un mandat discriminatori, que no havia de seguir perquè no estava subjecte a un mandat imperatiu.
   1. Perquè disposava de dades suficients prèvies per constatar la marginalitat dels autors catòlics en el delicte, i per altra banda, la seva brutal extensió a la societat.
   2. La inhibició fins ara de l’estat malgrat la significació dels casos en àmbits de la seva administració i en la societat, fet que contrasta amb la summa atenció que dedica a un altre tipus de violència.
   3. Conseqüències indesitjables, com ara la distorsió dels resultats sobrevalorant els actes originats per impulsos homosexuals, com ara la mateixa enquesta del Defensor del Pueblo corrobora.
   4. Mancar d’atribucions legals per fer-ho, atès que el seu marc d’actuació normatiu és el de la indagació dels comportaments de les administracions públiques en detriment dels drets dels ciutadans, i en cap cas no és atribut seu el dret a indagar sobre aquests, una tasca reservada al poder judicial ia la fiscalia.
   5. El rebuig a la petició per part d’e-Cristians que ampliés la indagació als casos, molt més abundants, comès en àmbits de les administracions públiques, complint així amb allò establert per la llei pel que fa a les seves atribucions.

3. La manca d’atribucions legals, les intenta salvar el Defensor del Pueblo vinculant la indagació discriminatòria sobre els casos que afecten persones vinculades a l’Església catòlica, amb “ i el paper dels poders públics” , sent aquesta una de les paraules més repetides en l’informe. Però aquesta relació no excusa que el focus s’hagi situat només en els catòlics –una acció manifestament discriminatòria– sense cap altra justificació, atès que es tracta d’un subjecte marginal, que els cinc anys de campanya del diari El País, de la qual fins i tot presumia a la seva edició del dissabte 28 d’octubre, afirmant que sense la seva campanya l’informe no s’hagués produït. Per tant, el Defensor del Pueblo és una institució de l’Estat que ha actuat a instàncies del complex ideològic format per El País, el PSOE i el Govern, amb la col·laboració (innecessària) del PNB. L’estructura mateixa de l’informe mostra amb claredat que no cerca investigar les administracions públiques, sinó els catòlics i només els catòlics.
4. Cal estudiar detingudament tot aquest procedir des del punt de vista de la conculcació de drets i lleis. Ho farem.
5. L’estructura de l’informe Amb 779 pàgines està dividida en 7 capítols dels quals les conclusions i les recomanacions només ocupen 24 pàgines. El tema central és l’enquesta complementada per l’anàlisi de les víctimes que han declarat, que sent a priori el subjecte principal ha esdevingut un complement. La raó no és cap altra que el reduït nombre de casos que han aconseguit documentar malgrat el període indagat de més de 90 anys. D’aquí que s’incorporés una cosa no prevista a la metodologia inicial: els casos concrets trobats no els semblaven suficients per als seus objectius i van acudir a una estadística els errors de la qual comentarem.
6. L’Informe no recull entre la informació que esmenta cap dels informes presentats per e-Cristians, més amunt esmentats, ni tan sols, els dos escrits dirigits nominalment al Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo. Aquest fet contrasta amb la credibilitat que atorga a la informació facilitada per El País, que tal com revela l’anàlisi d’e-Cristians, Anàlisi dels dos informes elaborats pel diari El País sobre els casos d’abusos de menors a l’Església, és de baixa qualitat demostrativa en un nombre elevat de casos.
7. L’Informe només descriu 14 casos, un referit al Senegal (?) i només ha aconseguit recollir 405 entrevistes amb presumptes víctimes, que en realitat només 360 eren víctimes efectives, perquè les 45 restants es referien a casos de tercers que deien conèixer.
8. L’anàlisi detalla en una taula les dècades en què es van produir els casos que declaren els testimonis. Però no arriba a establir que hi ha una clara concentració de casos entre el 1960 i el 1989. Els anys 70 van ser els pitjors, com en altres països.
   • 1930; 1
   • 1940; 5
   • 1950; 33
   • 1960; 122
   • 1970; 151
   • 1980; 103
   • 1990; 60
   • 2000; 19
   • 2010; 8
   • 2020; cap cas
   • No identificat; 20

L’Informe no valora aquesta seqüència concentrada en unes dècades clara i rotundament descendent malgrat que en termes reals les denúncies per abusos sexuals en menors als jutjats s’han multiplicat, gairebé sense presència d’abusadors de l’àmbit de l’Església. En altres termes: l’ Església ha resolt raonablement bé el problema, les institucions socials, l’estat i els governs no. Aquesta és l’evidència que amaga l’informe.

La realitat dels resultats de l’informe del Defensor del Pueblo

1. Primer i més important: les 440.000 víctimes són un invent d’El País. És una xifra que en cap moment apareix a l’Informe del Defensor del Pueblo si bé permet que ho faci El País, sense desmentir la grollera manipulació. Es basa en una regla infantil de tres, aplicant el percentatge que determina l’enquesta d’abusats a la població espanyola actual compresa entre 19 i 90 anys.
2. És molt greu que hi hagi mitjans de comunicació que publiquin la xifra dels 440.000 com si l’Informe del Defensor del Pueblo la donés. Així ho fan mitjans importants com La Vanguardia o TV3. Així enganyen els seus lectors.
3. L’ús de l’enquesta ha de ser criticat per raons diverses: L’enquesta, de 8.000 entrevistes sobre la població de 18-90 anys, de 38,9 milions, té un marge d’error de l’1%. El marge d’error, també anomenat interval de confiança, diu en quina mesura pots esperar que els resultats de l’enquesta reflecteixin les opinions de la població general. Per exemple, un 60% de resposta “sí” amb un marge d’error del 5% significa que entre el 55% i el 65% de la població total creu que la resposta és “sí”.
4. En el cas de l’enquesta d’El País, les respostes de persones relacionades amb l’àmbit catòlic són només de l’1,13%. Però en realitat com que la xifra no és homogènia es descompon en dos valors de significat molt diferent. Un, el 0,6% que fa referència a sacerdots i un altre, 0,53%, afecta a assalariats laics. És evident que aquestes magnituds amb el marge d’error de l’1% deixen sense valor quantitatiu les xifres i, per tant, la projecció, perquè en ambdós casos els llindars inferiors resultants d’aplicar el marge d’error són valors negatius.
5. Perquè el més important i la norma general és que una enquesta expressi opinions, però no determini fets objectius externs a ella. I això per diverses raons. Per error de mostreig: La qualitat de la projecció depèn de la representativitat de la mostra. Si la mostra no és representativa, els resultats poden no reflectir amb precisió la realitat de la població general. Per biaixos a la mostra: Si n’hi ha a la recopilació de dades, els resultats poden no reflectir amb precisió la realitat. Confiança i precisió dels resultats: Projectar xifres exactes de la població en general a partir d’una mostra pot generar imprecisions significatives. Complexitat dels factors involucrats: Alguns assumptes, com la delinqüència, solen estar influenciats per una varietat de factors, com a condicions socioeconòmiques, culturals i demogràfiques. Projectar una taxa de delinqüència basada en un percentatge d’una mostra específica sense considerar aquests factors pot donar lloc a conclusions incorrectes i estigmatitzants. Molt important, impossibilitat de verificar la veracitat de les respostes.
6. Les enquestes no són fiables perquè no hi ha manera de confirmar la veracitat de la resposta, més en aquest cas per l’elevada diferència entre les trucades telefòniques fetes, 113.126, els que es van prestar a contestar el qüestionari i les entrevistes telefòniques finalment realitzades, 4.802. La desproporció és descomunal i demostra que una part desconeguda dels que es van venir a ser entrevistats hi tenien interès. Lamentable, GAD 3 no va introduir preguntes de control de biaix ideològic . Concretament, si el nombre de lectors de El País representats es correspon amb l’univers de població , ja que fa cinc anys que practica una campanya incriminatòria contra l’Església. Altres preguntes de control necessàries, eren el record i la intenció de vot i la seva comparació amb el total, i els mitjans de comunicació mitjançant els quals accedeix a la informació. En faltar aquests elements, no hi ha cap garantia sobre la representativitat de la mostra i no té significació valorable. Aquestes dades assenyalen l‟existència d‟un biaix important que pot determinar que molts dels que van respondre tenien un “a priori” interessat.
7. L’enquesta és a més poc fiable en referir-se a fets succeïts fa moltes dècades, que es basen en la memòria, que com és sabut tendeix a reajustar el passat. Per exemple, una persona pot recordar haver patit incomoditat als vestidors de la seva escola quan era petit, fa 60 anys, potser per comentaris de nois grans. També podeu recordar que hi havia un clergue que li tenia antipatia. Podria refondre tots dos records com que el clergue li va fer comentaris grollers i sexuals als vestidors, encara que en la realitat ell no s’hauria acostat mai a aquests vestidors i els culpables fossin uns companys.
8. Però seguim el mateix joc. Amb les mateixes dades de l’enquesta, que assenyala que l’11,6% dels més grans de 18 anys han estat abusats, resultaria segons El País (i La Vanguardia i TV3 entre d’altres) que ara a Espanya hi ha 4,5 milions d’ adults que van ser abusats de menors, dels quals 4,1 milions ho van ser fora de l’àmbit catòlic, sense que els governs fessin res, ni se n’ocupessin els mitjans de comunicació. 10 vegades més que els que diuen que afecten l’àmbit catòlic! També ens diu l’enquesta que a les escoles no religioses, majoritàriament públiques, els abusos es produeixen en un nombre molt superior al de les escoles catòliques.
9. Davant l’escàndol d’unes escoles públiques amb suposadament més de 4 milions de víctimes, què faran El País, La Vanguardia, TV3 i la resta d’aquesta premsa? Què farà el Defensor del Pueblo, el Congrés, el Senat, el Govern, el Partit Socialista i el PNB, autors de la iniciativa? Si creuen de debò que hi va haver 4 milions de víctimes a escoles públiques, ¿no haurien de responsabilitzar-se i bolcar-s’hi?
10. El Defensor del Pueblo ha de respondre perquè davant la penúria de les dades directes obtingudes es va refugiar en una enquesta, quan estaven a la seva disposició dades empíriques i directes de realitat que permetien un excel·lent treball estadístic:
    1. L’Informe de la Fundació ANAR
    2. Els informes d’e-Cristians.
    3. Les dades oficials sobre delictes d’abusos sexuals a menors, judicis i sentències que informen de primera mà sobre la naturalesa del subjecte.
    4. Les dades demanades per la Fiscalia General de l’Estat a totes les fiscalies territorials sobre aquest tipus de delictes.

11. Encara més, resultava obligat contrastar les dades teòriques de l’enquesta amb les, com a mínim, aportades per la informació de denúncies, judicis i sentències per abús sexual en menors.
12. Per què no ho heu fet? Perquè els resultats de dades directes assenyalen la marginalitat dels delictes comesos per sacerdots i persones vinculades a l’Església.
13. Si bé són temes menors davant la magnitud dels desaforaments previs, cal advertir:
    1. No es facilita el qüestionari per la qual cosa es desconeix com han estat formulades les qüestions, ni com es defineix a l’entrevistat el concepte d’abús sexual.
    2. De les taules se’n podria deduir que el sondeig considera abusos sexuals els abusos verbals sense relació física i que no es distingeix entre els diferents tipus de contacte físic.
14. Les entrevistes confirmen que la qüestió decisiva dels casos produïts en àmbits eclesials és l‟existència, en alguns dels membres de l‟Església, de tendències homosexuals, molt més freqüents a meitat del segle XX que en aquest segle. Aquest problema, que desvirtua la realitat del delicte, que afecta molt més nenes, ja va ser apuntat amb prudència a l’informe d’e-Cristians.
15. Les mesures que proposa l’Informe són rotundament insuficients i són un fracàs i com el propi treball de més de 700 pàgines, un part de les muntanyes sobre com abordar el problema. També és manifesta la manca de recursos per abordar un mal social que cada any determina milers de denúncies, que en la majoria dels casos no es resolen, i en què els sacerdots i membres d’àmbits de l’Església brillen per la seva absència o bé compte per alguna unitat.
16. Demanem un gran debat social sobre la pederàstia a la societat, també a l’Administració de l’Estat, i sobre com combatre-la. Contribuirem a això.
17. Demanem que l’enquesta se sotmeti a un examen de parells a càrrec d’experts independents no designats pel Defensor del Pueblo.

Barcelona 30 d’octubre del 2023.