Declaració Abat Oliba. Assemblea Cristiana Oberta

El nostre testimoniatge i acció constitueixen la forma principal amb que Déu ha volgut donar continuïtat a l’anunci de la Bona Nova. Aquesta és la nostra responsabilitat, impossible de complir sense la seva Gràcia. Com estableix Lumen gentium 9, aquesta acció té, “com a finalitat dilatar més i més el regne de Déu, incoat pel mateix Déu a la terra, fins que al final Ell mateix també el consumeix”. “Aquest poble messiànic és un germen seguríssim d’unitat, d’esperança i de salvació. Crist, que el va instituir per ser comunió de vida, de caritat i de veritat, se’n serveix també com a instrument de la redempció universal i l’envia a tot l’univers com a llum del món i sal de la terra” (cf. Mt 5 ,13-16).

Per tot això, i en el marc d’aquesta primera Assemblea Cristiana Oberta, formulem la declaració següent, que és una crida, un signe al servei de la mobilització dels catòlics, i a la necessària i urgent acció en comú, que anomenem Abat Oliba pel lloc on es produeix, i pel que aquest bisbe ha significat.

Proclamem abans de res la nostra acció de gràcies a Déu. Beneït siguis perquè ens has donat a Crist i ens crides a associar-nos per al perfeccionament de totes les persones i les seves societats.

Beneïm Déu per la dignitat de la persona, creada a imatge i semblança seva. Per aquesta raó, actuem per assegurar i promoure la dignitat de la persona, de tota persona (núm. 37).

Agraïm a Déu el do únic i extraordinari de la vida, arrel de tota alegria, i per això defensem la inviolabilitat del dret a la vida humana (núm. 38). I per això treballem per aconseguir una societat que l’aculli sense excepcions, l’acompanyi i la cuidi.

Beneïm el Pare perquè tot ésser humà pot arribar a descobrir el bé en la llei natural inscrita al seu cor. Afirmem l’exigència del reconeixement de la dimensió religiosa de l’home (núm. 39) en una societat plural de cultura cristiana, i rebutgem l’exclusió actual de Déu de la vida institucional pel que significa d’ateisme.

Proclamem amb alegria el valor de la família. Beneïm Déu per haver creat un ésser humà home i dona, i rebutgem que es vulgui confondre aquesta veritat. Per aquesta causa promovem que les polítiques públiques reconeguin i donin suport al valor únic i insubstituïble de la família per al desenvolupament de la societat (núm. 40) i el de la filiació i fraternitat.

Davant de l’imperi de la cultura desvinculada del subjectivisme hedonista, Jesús proposa lliurar la vida per guanyar-la. Afirmem el servei de la caritat (núm. 41), és a dir, de l’amor de donació forjador de vincles forts. L’amor, que mai no apareix en projectes polítics, es fa més necessari en la mesura que creix en les institucions la burocràcia de la despersonalització i són presa d’interessos partidistes.

Jesús defensa els drets dels febles i la vida digna de tot ésser humà. Els Sants Pares han reiterat que la política és una de les expressions més grans de la caritat cristiana. Per aquesta raó cal participar activament en la “política” (núm. 42) de manera organitzada, per fer el bé comú, la justícia social i el servei als més necessitats. Tenim en la doctrina social de l’Església l’alternativa integral a l’actual sistema i model de societat.

Un greu perill ens amenaça en el futur immediat i no podem viure-hi d’esquena. Es tracta de la reforma de la Constitució, que elevaria al rang de drets constitucionals els pitjors canvis que han introduït les lleis. No podem seguir com si això no passés: exigeix ​​de nosaltres una gran tasca cultural i política.

L’ésser humà és el centre de la vida economicosocial (núm. 43). Per això els laics ens hem de comprometre per resoldre els gravíssims problemes i reptes plantejats. L’opció per la justícia social i la preferència pels pobres no s’esgota amb la caritat, sinó que reclama amb més motiu l’acció política, com a alta manifestació de la caritat cristiana.

Sempre, i més ara, cal evangelitzar la cultura (núm. 44). Hem de superar la situació de marginalitat del cristianisme en el debat cultural actual i convertir-nos en alternativa.

Afirmem que l’Església ha de fer de les virtuts cristianes el fonament de les seves pràctiques, per tal de ser testimoni eficaç al món. Sense elles difícilment serem sal i ferment. Afirmem que és decisiu recuperar la vida política, la virtut de l’amistat civil, la concòrdia.

Tot això que diem no comporta cap novetat, només ens recorda el que ens demana l’Església, per exemple, a Christifideles Laici.

La novetat rau en dir que no pot passar més temps sense fer junts totes aquestes tasques simultàniament. La novetat rau a sentir-nos cridats a la trobada per actuar junts en, almenys, tres eixos de treball: l’evangelització de la vida publicopolítica, la construcció de l’alternativa cultural cristiana i la presència en la vida política en uns termes eficaços en els resultats, i diferents i superiors als de la pugna partidista.

La novetat rau en proposar noves fórmules d’organització que facin realitat aquesta trobada: les assemblees cristianes com a espais organitzats de trobada que ens autoconvoquem a la igualtat, per realitzar aquelles tasques i treballar en la formació a la societat del corrent social cristià, capaç de configurar un subjecte col·lectiu per sobre i més enllà de les banderes i consignes dels partits, que socialitzi els cristians i totes les persones que comparteixen aquesta cultura.

Ja és hora d’alçar-se. És hora d’alçar-se amb la força poderosa de la Trinitat, amb la força poderosa de Jesucrist, amb la força poderosa de l’Església, dels seus sants, màrtirs i verges, dels seus profetes, de la força de les persones de bé. És hora d’alçar-se en nom d’aquesta força poderosa.

Per això cridem, en la preparació d’aquesta Pasqua, a convocar-nos en assemblees cristianes. Cridem els joves a títol personal i les seves organitzacions. Cridem mestres i professors, pares i mares, jubilats, treballadors, directius i empresaris, professionals de les ciències socials i de la vida, científics, advocats i juristes, periodistes comunicadors i persones del món de la cultura i les arts. A grups parroquials, a associacions de pregària i formació, moviments i instituts, a qui lluiteu per la vida i la seva dignitat, als cristians, a la gent de bona voluntat, als cansats, indignats, desanimats. Reunim-nos per treballar sense perdre per res les nostres respectives especificitats i finalitats; ans al contrari, la tasca en comú ha de permetre potenciar-los.

Quan l’Església sembla, només sembla, decaure és el moment de renéixer. Renaixem mitjançant l’acció conjunta portadora de sentit. No et preguntis què faran els altres, respon què faràs tu.

Aquest és el deure, aquesta és la crida, aquest és el desafiament. Allunyem-nos d’aquelles paraules de l’Apocalipsi: “Jo conec les teves obres, no ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, ja que ets tebi, i no fred ni calent, et vomitaré de la meva boca“ (Ap 3, 15-16). Siguem la resposta dels qui Déu diu, m’he “reservat set mil homes que no han doblegat el genoll davant Baal” (Romans). Siguem d’aquests set mil.

Barcelona, 11 de desembre de 2021

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Menú