El 17 de maig, el Consell de ministres espanyol va aprovar el projecte de reforma de la Llei orgànica 2/2010, de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs.
A l’Associació Galega de Bioètica (AGABI) veiem amb gran preocupació aquest avantprojecte de llei, que té profund calat ideològic, i que, bàsicament, és una reforma que va contra la vida.
Primer, perquè banalitza encara més l’avortament, ja prou banalitzat al nostre país. Cal subratllar que la vida humana comença amb la fecundació. Aquesta evidència científica té també a Europa suport legal, ja que el 2011 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar què constitueix un embrió humà «tot òvul humà des de la fecundació, tot òvul humà no fecundat en què s’hagi implantat el nucli de una cèl·lula humana madura, i tot òvul humà no fecundat que, a través de la partenogènesi, hagi estat induït a dividir-se i desenvolupar-se». També és important recordar què ens diu el Codi Espanyol de Deontologia Mèdica als seus articles 51.1 –«L’ésser humà és un fi en si mateix en totes les fases del cicle biològic, des de la concepció fins a la mort. El metge està obligat, en qualsevol de les seves actuacions, a salvaguardar la dignitat i la integritat de les persones sota la seva cura»– i 55.1 –«El metge està al servei de preservar la vida a ell confiada, en qualsevol dels seus estadis»–. L’article afegeix que el fet que una dona decideixi avortar «no eximeix el metge del deure informar-lo sobre les prestacions socials a què tindria dret, en cas de prosseguir l’embaràs, i sobre els riscos somàtics i psíquics que raonablement se’n puguin derivar de la decisió».
Segon, perquè aposta descaradament per la sexualitat sense reproducció i per l’anticoncepció. I això passa en un país amb la natalitat en mínims històrics. La nova llei assenyala que el període actual de reflexió de tres dies queda eliminat, així com la informació prèvia obligatòria.
Tercer, perquè preveu un intervencionisme administratiu angoixant i poc respectuós amb la llibertat. És el dret a l’objecció de consciència allò que la nova llei vol regular, imposant un registre d’objectors i l’obligatorietat d’inscriure’s amb antelació i per escrit als professionals que vulguin exercir aquest dret. L’objecció de consciència és un dret fonamental reconegut internacionalment a la Carta Europea de Drets Humans. Cap normativa no pot regular-ho i molt menys limitar-ho. L’exercici de l’objecció de consciència ha de ser lliure, confidencial i es pot aplicar de manera sobrevinguda, ad casum, en les circumstàncies, el lloc i el temps del cas concret que es plantegi. És un dret garantit per la nostra Constitució. Seria més lògic fer una llista de professionals disposats a fer avortaments, perquè és una pràctica contrària a la Deontologia mèdica.
Cambra, perquè promou l’adoctrinament general en la visió de la sexualitat que l’inspira. L’exercici del dret a l’avortament per a les dones de 16 i 17 anys i aquelles amb discapacitat no necessitarà consentiment dels seus tutors legals. «L’Estat els garanteix que la decisió sobre els cossos, els projectes de vida i la maternitat serà seva». Les noies de 16 i 17 anys, encara que legalment no poden votar, conduir, beure alcohol ni fumar, podran avortar sense permís dels seus pares.
Cinquè, perquè la seva operativitat pràctica dependrà de qui governi a cada moment, especialment a les comunitats autònomes. És un perill per al pluralisme i per a la neutralitat ideològica de les administracions públiques.
Sisè, perquè no hi ha ni rastre de suport a la vida del no nascut ni a la dona embarassada que pot desitjar donar a llum el seu fill. La nostra societat té prou recursos i institucions per ajudar mares i fills, tant per continuar amb l’embaràs com per donar al nen en adopció.
Setè, perquè ignora completament el pare, que té el dret i la responsabilitat sobre el futur del seu fill, del qual tots dos són progenitors. Sembla lògic que intervingui en una decisió tan greu.
L’únic aspecte positiu que trobem en aquesta llei és el fet que permeti perseguir la gestació subrogada, que encara que està prohibida a Espanya, es continua contractant en altres països.
Assenyalar, finalment, que, des d’una perspectiva legal, mai abans no s’havia donat el cas que un Avantprojecte de Llei optés a reemplaçar un text legislatiu recorregut del que encara estigués pendent resoldre la seva possible i eventual inconstitucionalitat. El més lògic seria esperar el plantejament de la decisió del Tribunal per conèixer en quins límits s’ha de moure la nova legislació, i que siguin els magistrats especialistes en la matèria els que orientin el legislador sobre allò que no ha de fer quan es dóna una col·lisió directa sobre un dret tan fonamental com ho és la vida.
