Després de les eleccions del 23J, aquests són els fets que constatem a la llum de la fe, el què ens diuen els resultats electorals com a cristians:
- El resultat està a la vista: lleis malèfiques no són castigades per gran part de l’opinió; fins i tot són assumides com a positives per molta gent.
- L’alternativa política principal ignora la majoria d’aquestes qüestions i s’escuda en el fet que no està en no se sap quina “guerra cultural”. En realitat, en el que no està és en una veritable alternativa a la cultura de l’establishment governamental, com no hi va ser el govern Rajoy quan va tenir l’oportunitat. Perquè “derogar el Sanchisme” és molt més que no pactar amb Bildu.
- Mentrestant, els qui defensen algunes qüestions decisives relacionades amb la vida i la família, actuen i defensen altres qüestions molt diferents i allunyades del marc de referència de la doctrina social cristiana, si no oposada a ella, aconseguint configurar un complex polític que serveix a una ideologia, però no a l’alternativa cristiana. Denuncien uns problemes, però no són una alternativa a ells. Una alternativa vol dir, tanmateix, una major proximitat als principis del bé comú, la solidaritat, la subsidiarietat, l’opció preferencial pels pobres, siguin els que siguin, el respecte a la persona més enllà del fet que a tu no et respectin.
- Tota aquesta dissortada equació fa que els catòlics no tinguem a qui votar, i això és terrible i contradictori amb el fet que siguem la majoria de la població i que a més entre el 15 i 20% freqüenti l’església amb gran regularitat (més d’una vegada a la setmana, cada setmana, una o més ocasions al mes).
- En realitat la mare de tots els problemes, el problema de fons és l’absència de la presència cristiana organitzada al voltant de la seva doctrina social en la vida público-política.
- El resultat electoral, i abans d’aquest la campanya electoral, el plantejament dels partits i l’agenda pública, ens mostren el que succeeix quan els cristians, malgrat de ser una part molt gran d’aquesta societat, estan absents de la vida pública política.
- També il·lustra les conseqüències quan la institució eclesial a Espanya no orienta, no forma, no prepara, no impulsa els seus fidels laics perquè actuïn d’acord amb el Magisteri de la seva doctrina social.
- El resultat de tot plegat és la desaparició d’un gran capital espiritual moral i cultural de la vida política, ocasionada per l’absència d’una part molt important de la societat espanyola, la dels laics catòlics, que en teoria haurien de servir a la caritat i amistat política, a la veritat, la llibertat i la justícia, al bé comú, al destí universal dels béns, a la solidaritat, a l’opció preferencial pels pobres, a la participació i a l’aplicació del principi de subsidiarietat, per incidir en les polítiques públiques i l’acció de govern.
- Aquesta part de la societat, que en teoria dona sentit a les seves vides promovent l’aplicació d’aquells principis, no és on hauria d’estar, en la presència col·lectiva i operant per aconseguir fer-los realitat. Ni tan sols està debatent com fer-ho. Senzillament, ha desaparegut o s’enganya amb succedanis, o creu que la política és tan corrupta que no ha de comptar amb la presència de Déu; són els mateixos que s’escandalitzaren quan Jesús va menjar a casa de Leví amb publicans.
- M’hi he referit en altres ocasions. El que hi ha és un altre buit que està en la base de tot. És el gran buit de l’alternativa cultural cristiana, que està absent a l’agenda pública, dels debats públics. I no serà per falta de mitjans de comunicació, associacions, centres culturals, universitats, professors, textos i publicacions.
- I també, cal dir-ho, per una evangelització que no reclama prou el compromís amb la transformació de la societat per la via del magisteri social de l’Església. La caritas és una exigència cristiana. Alhora cal afirmar que no n’hi ha prou amb treure l’aigua que anega a la barca, perquè quan hi ha tants forats cal també posar-se mans a l’obra per tapar-los.
- La política està degradada per la polarització i el caïnisme, la manca dels consensos necessaris per abordar les crisis acumulades i desafiaments pendents. La campanya electoral ho ha mostrat fins a l’embafament. Ens hem acostumat a unes lleis mal fetes, a una mala gestió de l’administració, a la manca de rendiment de comptes i de transparència. En aquest escenari, l’únic remei possible és exigir veritat, eficàcia i eficiència, com una reclamació sorgida de la societat civil, més enllà de la pugna partidista, perquè només si recuperem la veritat per a la política, començarem a resoldre les crisis acumulades que ens ofeguen, i obrirem camí a l’eficàcia i l’eficiència que necessitem.
- Aquest és, també, un servei que els cristians podríem oferir perquè forma part del nostre mandat: servir a la veritat, a la justícia, i la concòrdia, que és l’altra gran necessitat de la destructiva política espanyola. Tot això difícilment sortirà, sent realistes, d’altres mans que no siguin les cristianes. No perquè siguem millors, sinó perquè per a nosaltres és un mandat.
En definitiva, el gran aprenentatge d’aquestes eleccions és que la deserció cristiana perjudica el conjunt de la societat, i que és imperativa l’organització col·lectiva dels cristians per transformar la política a partir de l’aplicació de la DSE. També cal la construcció de l’alternativa cultural a l’hegemonia actual de la ideologia que uneix el liberalisme cosmopolita de la globalització i la progressia de gènere. Tot plegat demana la construcció d’un gran corrent social cristià, que a més pugui impulsar amb el conjunt de la societat civil un moviment que reclami i fiscalitzi l’exercici de la veritat, la concòrdia en la política i l’eficiència i l’eficàcia en la seva aplicació.
I tot això només requereix dues senzilles condicions: l’acció cristiana organitzada entorn de les aplicacions del Magisteri de la doctrina social, i decisiu, que d’una vegada per totes, en lloc d’estar tan atents i gelosos a allò que ens diferencia fins a convertir-ho en fosos infranquejables, ens fixem només en allò que ens uneix, que, d’altra banda, seria el que cal esperar d’un poble i unes persones que tenen en l’Eucaristia, en la comunió el centre de la seva vida.
