Déu, religió i Estat

Josep Miró i Ardèvol, publicat a La Vanguàrdia el 14-10-20

Algunes crítiques em sorprenen. És el cas de la que pretén desqua­lificar la jutgessa Amy Coney Barrett com a candidata al Tribunal Suprem dels Estats Units pel fet de ser catòlica. Per ser més precís: una catòlica que pretén viure com a tal. L’argument és que no pot ocupar una magistratura pública perquè la seva fe no pot orientar per bé la justícia.

També em sorprèn la carta als diaris d’un professor que durant quatre anys va ser director d’una escola de Cervelló. S’hi vanagloriava d’haver aconseguit evitar que els pares matriculessin els seus fills a la classe de religió. Vet aquí un educador que considera un mèrit incomplir la llei. Un mal estès en l’ensenyament públic, només possible perquè la inspecció i els res­pon- sables del Departament d’Ensenyament ho assumeixen.

Aquestes maneres de pensar destrueixen el sentit de la llei i de la democràcia perquè són incompatibles amb ella, i contràries als drets consti­tucionals.

En el cas concret d’ Espanya, l’ar­ticle 14 de la Constitució es refereix a la igualtat davant la llei, i deixa clar que ningú no pot ser discriminat en absolut en funció de la seva fe reli­giosa. També el 16, que en el punt 3 estableix que “cap con­fessió no tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents rela­cions de cooperació amb l’ Església catòlica i les altres confessions”. I queda en­cara l’article 27, que tracta de l’educació.

I això és així perquè la societat no és laica, sinó plural. I aquesta diversitat religiosa és reconeguda per l’ Estat en termes de col·laboració. Per tant, l’espai públic, inclosa l’escola, també ho ha de ser, presidits, esclar, per l’exigència de la neutra­litat de les institucions. En aquest context, laic significa que la insti­tució concernida no assumeix com a pròpia cap de les confessions, les ­reconeix, i en cap cas no les exclou. En relació amb Déu, l’ Estat no pot suprimir-lo de l’espai publicopolític, perquè llavors no seria neutral sinó ateu, i per tant assumiria una determinada fe, la que diu que Déu no existeix.

Per entendre el paper de la religió en l’ Estat liberal, un autor com Jürgen Habermas pot ser de gran uti­litat. Ell és el filòsof viu representant del republicanisme kantià més in­fluent de l’esquerra liberal i socialdemòcrata.

El que diu sobre la religió a “ Las bases morales prepolíticas del Estado liberal” i altres textos posteriors no pot ser ignorat pels que s’alineen amb aquelles doctrines. Per raons d’espai em limito a assenyalar set criteris sobre la religió i l’espai politicopúblic:

1) El patriotisme constitucional no significa només que els ciutadans ­facin seus els principis abstractes de la Constitució, sinó que facin propis aquells principis en el contingut concret, que tenen en el context ­històric de la seva pròpia història ­nacional.

2) L’expressió postsecular, sosté Habermas, torna a les comunitats religioses el reconeixement públic que es mereixen per la contribució funcional que fan als motius i actituds desitjades, és a dir, que van bé a tothom.

3) Afirma que “no es pot reduir el fet religiós a una adaptació a les normes imposades per la societat secular, en termes tals que l’ ethos religiós renunciés a tota classe de pretensió”.

4) Assenyala un criteri contra el supremacisme de la mundanitat: les cosmovisions naturalistes que es ­deuen a una elaboració especulativa d’informacions científiques de cap manera gaudeixen prima facie de cap privilegi davant les concepcions de tipus religiós que estan en competència amb elles.

5) També aclareix la interpretació de la neutralitat confessional: la ­neutralitat cosmovisional del poder de l’ Estat que garanteix les mateixes llibertats ètiques per a cada ciutadà és in­compatible amb qualsevol intent de generalitzar políticament una visió secularís­tica del món.

6) Assenyala una perspectiva que els cristians han d’aplicar: els ciutadans secularitzats ni poden negar en principi a les cosmovisions religioses un potencial de ­veritat, ni tampoc poden discutir als seus conciutadans creients el dret a fer contri­bucions en el seu llenguatge religiós a les discussions públiques.

7) Expressa un deure i un dret que massa cristians han oblidat: “La normativa amb què l’ Estat liberal confronta les comunitats religioses concorda amb els propis interessos d’aquestes en el sentit que amb això els queda oberta la possi­bilitat d’exercir, a través de l’espai publicopolític, la seva influència sobre la societat en conjunt”.

M’agradaria fer un pas més en aquestes consideracions abordant la qüestió més específica del cristianisme. Ho faré de la mà d’ Antonio Negri, una persona destacada de l’esquerra revolucionària, i la seva obra Imperio , i d’un altre llibre magnífic, Dominio , de l’historiador Tom Hol­land. Serà en una altra ocasió.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Menú