Església: una idea equivocada

De Josep Miró i Ardèvol, publicat a La Vanguardia el 28-10-2020

Les paraules recents del Papa sobre la regulació de la convivència civil
i els homosexuals, tan sols vint segons en un ­vídeo de més d’una hora, s’han convertit en una notícia d’abast global, molt més que el recent text pontifici, Fratelli tutti . De fet, la frase s’ha menjat literalment l’encíclica.

Arran de les paraules de Francesc es produeix un reiterat tipus de ­comentari, formulat davant qualsevol iniciativa per part de l’ Església. Consisteix a exigir que s’assembli molt més al “món”, a la societat, assumint els seus canvis, i el reconeixement de les seves noves institucions, pràctiques, costums, desitjos i passions. En aquest cas referit al matrimoni homosexual, però igual serveix per raonar sobre l’avortament, l’eutanàsia, el sacerdoci femení, i molts més temes.

Aquesta manera de raonar expressa un desconeixement gran de la missió de l’ Es­glésia, d’allò que dona sentit a la seva existència des de la Pentecosta de l’any primer. Aquesta falta de comprensió assenyala també la immensa feina pendent que tenen al davant els cristians.

Però per què és tan equivocada aquesta visió de l’ Església? Perquè la seva tasca no és la d’assemblar-se al món en cada moment, sinó la de transformar-lo d’acord amb el mandat de Jesucrist. “El nostre destí és el Regne de Déu, que Ell mateix va començar en aquest món, que ha de ser estès fins que Ell mateix el porti també a la seva perfecció” (. Una perfecció només possible al final del temps. I és que la condició de plenitud en la per­tinença al Regne és la immortalitat, el triomf sobre la mort. “On és, oh mort, la teva victòria?” (1 Corintis 15, 55). Aquesta és la bona nova juntament amb saber que Déu ens estima absolutament. A això estem cridats, i a això hem de servir. Aquest és el tensor cristià cap al seu horitzó de sentit que travessa la història i la vida de cada persona: estendre el Regne. Es tracta d’una elecció a què cal respondre com planteja Maurice Blodel a L’acció : “Sí o no, la vida humana té un sentit i l’home un destí?”. La referència per al cristianisme no és el món, sinó Jesucrist i la mateixa Església.

L’ Església va viure amb moltes dificultats en el si de l’imperi romà ­durant segles, molt més temps que aquesta recentíssima època nostra. En cap moment no va creure que havia de canviar la seva proposta per assemblar-se a l’imperi. No en va assumir els valors bàsics, no va acceptar l’avortament, el menyspreu pels pobres i humils, va reivindicar la dignitat de tothom, no va acatar la deïficació de l’ Estat donant testimoni amb la vida. El seu model no era la grandiositat de Roma. Per què ara hauria de ser diferent? Els que postulen la referència mundana, no entenen allò de què sí que es va adonar H.G. Wells i va deixar escrit a Esquema de la història universal (1919): “La doctrina del Regne del Cel, que va ser l’ensenyament principal de Jesús, és certament una de les més revolucionàries que mai hagi animat i transformat el pensament humà”. Així estem.

A més, a quin “món”, a quina so­cietat ha d’assemblar-se l’ Església? Perquè en realitat al que es refe­reixen és tan sols la circumstancial hegemonia d’una determinada cultura i moral en una part d’ Occident. Només això, i que a més és molt di­ferent de com érem fa poques dè­cades. En què s’assembla l’Europa d’avui a la dels anys cinquanta, trenta, o de principis del segle passat? I aquesta fungibilitat tan local ha de guiar l’ Església, dos mil anys de vida, més de mil milions de fidels? No és potser una pretensió desmesurada? El cristianisme engendra cultures, civilitzacions, i no al revés. S’ inculturalitza en l’accessori, i afronta i transforma les coses fonamentals.

“La fe i el seguiment de Crist transmuta els valors i sen­timents instintius de l’ésser humà, que es revolta davant d’ell. El sentit comú reclama riquesa, abundància, plaer, poder, ­fama. No és això el que diu Jesús. I no ho és perquè no es tracta de sentit comú ­sinó d’una actitud inspirada en la plenitud de l’etern”, escriu Romano Guardini, que ens diu que qui interpreta ­rectament les paraules del Senyor és qui observa sere­nament les idees que s’ha format sobre el que és gran al món, però que comprèn que tot això és petit, impur i ­decadent davant allò que ve del cel.

Quan Antonio Negri necessita sant Agustí i sant Francesc d’Assís i no Marx, Lenin o Trotski per escriure Imperi , una alternativa política al sistema, resul­taria que els cristians hauríem de ­rebutjar no només aquells mestres singulars, sinó tot aquell que dissenteix de l’actual model de societat. Hau­ríem d’acatar l’ imperi , que pretén que les seves veritats són sòlides malgrat el corc de les seves crisis enquistades. Esclar que no ho farem. El cristianisme és alternativa i regeneració permanent a tot l’orgullós, fals, egoista, concupiscent, corrupte i injust, a tota ira, que exclou el perdó, i el respecte, que habita en el nostre temps i en les seves institucions.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Menú